Jaume Sisa, finalment

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Ajuntament de Barcelona va donar abans-d'ahir la Medalla d’Or al Mèrit Cultural al nostre cantautor galàctic immortal Jaume Sisa. L’esdeveniment se’m va fer transcendent i no pas pel guardó (a casa mai no hem celebrat els premis que regalen els comunistes), sinó perquè en Jaume decidí celebrar-lo amb col·legues i deixebles al bar L’Ascensor del carrer Bellafila. A L’Ascensor hi vaig molt menys del que voldria, ara que m’he tornat un home abstemi i sense el mínim interès, però la contingència ens va fer coincidir una estona. Resultava emocionant veure en Jaume raonablement feliç envoltat dels seus fills putatius, en David Carabén i nostro gran Roger Mas, i el fet és important car no només certifica la categoria mestrívola d’en Sisa, sinó sobretot la santa continuïtat entre el seu art i el dels nostres cantautors més estimats. La trobada fou breu, com tot el que es fa ara, però bonica.

A banda de celebrar-lo com si fos una relíquia vivent o un tímid símbol de la falsa Transició a la democràcia, el que s’imposa avui és escoltar de nou la discografia d’en Sisa (de L’home dibuixat a Malalts del cel) per comprovar com existeix una forma intransferible de fer la cançó perfecta en la nostra llengua. Passa també amb en Juanito Serrat, de qui ara podem gaudir els primers àlbums com una lliçó mestra en la ciència d’agermanar paraula i vers. La cançó catalana és una cosa trista de frase curta, i això viatja d’en Sisa a L’ombra feixuga o a Ella té un cel als ulls. Resulta simptomàtic el fet que, en repassar la història del nostre parlar, la majoria dels filòlegs de la tribu no es parin a estudiar l’aportació immensa dels nostres músics en l’afer. Caldria doncs estudiar la música de Sisa, Riba o de la Serra com el que són: uns clàssics del nostre art sonor contemporani.

No pot existir cap mena de futur sense muscular la tradició i, dissortadament, la tribu encara desconeix el corpus d’en Jaume (o, encara pitjor, l’associa només a una sola cançó). Exigim ubiqüitat i esperit generós als nostres músics quan a nosaltres ens reca moure l’auricular per repassar-ne la història. En Jaume, fa molts anys, ens va regalar un comiat que es diu Transcantautor, última notícia perquè poséssim un fals punt final als seus dies com a músic i fóssim conscients del seu llegat. El desaprofitàrem, només faltaria, però Sisa encara tingué temps de reencarnar-se en català quintaessencial per regalar-nos peces com Una cançó o Vals de l’oblit, i així fer-nos conscients de tot allò que ens ha obsequiat. Aprofitem aquest nou final. Pareu de llegir, i escolteu-lo, finalment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.