El darrer espectacle de Produccions de Ferro, ‘El jorn del judici’, debutà, com de costum, a l'Espai El Tub de Palma. I s'exhauriren totes les entrades per als tres dies que romangué en cartell. Damunt l'escenari, només quatre personatges. La nit de l'estrena, entre el públic, els tres dramaturgs que havien concebut la ficció. Sens dubte, tres de les veus amb més projecció de l'escena illenca coetània. Al final, com escau, sortiren a saludar. El títol prové del primer vers del ‘Cant de la Sibil·la’ que, durant la nit de Nadal, a matines es continua cantant a les esglésies de Mallorca o l'Alguer. Les dates nadalenques, doncs, eren les més adequades que es podien triar per a l'escenificació de l'obra.
El jorn del judici de Marta Barceló, Sergio Baos i David Mataró
Intèrprets: Toni Gomila, Lluqui Herrero, Lluís Oliver i Alba Flor
Direcció: Sergio Baos
Pròximes funcions: 23 de desembre a l'Auditori d'Alcúdia, 6, 7 i 8 de gener a l'Espai El Tub de Palma i 15 de gener al Principal d'Inca
Si ens fiem del teaser de l'obra, el monòleg de Toni Gomila ens el podríem prendre seriosament i tot! De fet, ell és un actor polifacètic a qui hem vist en un gavadal de registres diferents. La Sibil·la ha anunciat amb el seu cant la fi del món amb un cataclisme. Se celebra el dia del judici final. Tanmateix, l'espectacle de Produccions de Ferro el descarrega de tota transcendència. L'obra comença amb el típic ambient nadalenc i només hauria faltat que se sentissin nadales de fons mentre el públic s'acomodava als llocs. Marta Barceló, Sergio Baos i David Mataró han confegit una comèdia a sis mans en una Mallorca distòpica i un pèl surrealista.
El Puig Major (1.436 m) és la muntanya més elevada de Mallorca. Els quatre protagonistes han arribat fins allà dalt per diferents motius i s'han salvat així del cataclisme que ha assolat la més gran de les Illes. Aparentment, només queden ells quatre i una cabra. Passa com en aquella escena del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo en què dos personatges surten de l'aigua i tot ha quedat destruït. El punt de partida, que també hem pogut veure a altres novel·les com La carretera de McCarthy, pot coincidir, però per la resta s'allunya completament d'aquestes. I si pensem en muntatges previs seus com ara Aquell carrer o Acorar, tal volta, el públic podria esperar trobar un drama diferent. Ells defensen al programa de mà que és l'espectacle que com a mínim podríem desitjar si resulta que el món s'acaba.
Però potser aquells referents novel·lístics tenien en comú el fet d'haver estat escrits abans del confinament. Ja ho podem dir amb coneixement de causa ara això que la realitat sempre acaba superant la ficció! Tothom deia que la pandèmia ens canviaria la vida per sempre. Això implicava la manera d'escriure les peces, representar-les, dirigir-les i fins i tot riure-hi i aplaudir-les. La covid ens obligà a una situació estranyíssima de reclusió de la qual no sabíem ben bé quan ni com ho superaríem.
Dos homes i dues dones pertanyents a dues generacions distintes. La jove hi vol escampar les cendres del pare, i l'al·lotot encara plora com un infant. Impotent, reconeix que mai de la vida s'ha sentit una persona forta. És evident que cerca encara d'alletar-se del pit d'una mare o de la mamella d'una cabra, que els haurà de fornir l'aliment. Teixeixen entre si diferents jocs d'aliances i traïcions amb disputes i desavinences. Per mig, els anglicismes de Toni Gomila, les llatinades de Lluqui Herrero i els embarbussaments de Lluís Oliver. Se separen i es retroben, discuteixen, passen fam, es canibalitzen o es tornen vegetarians, necessiten practicar el sexe, es criden, s'avorreixen. En el fons, ens diverteixen força. Aquestes relacions interpersonals són el tema de l'obra.
És un espectacle que adquireix més força a mesura que van avançant els minuts. Però pensava en la immensa sort que tenen de gaudir d'un públic entregat en tots els sentits. Ja advertíem al començament que les entrades per a les tres funcions de Palma foren un aferra-pilla i han hagut de prorrogar. Intuesc que a les altres bandes passarà el mateix perquè la gent hi aposta de debò. Se'ls han fet seus; ja els agradaria poder presumir del mateix altres companyies. Només que Toni Gomila badi la boca o un personatge caigui estrepitosament ja riuen, però també és cert que s'ho han guanyat amb escreix. I cal reconèixer que torna a ser un espectacle de ferro, que aguanta bé tot el temps que dura la representació.
La il·luminació és parca. El vestuari i el pentinat amagarà algunes sorpreses. Però no empren gaire utillatge: amb prou feines, una canya de pescar, una destral, una espècie de retransmissor o walkie-talkie... És curiós com la fi del món entronca amb el principi de tot. Pells extretes d'animals per tapar-se o eines per alimentar-se que és en el que han de consumir ara bona part del seu temps. I aquest vici atàvic i misteriós que necessitem els humans de comandar els uns per sobre dels altres: el concepte abstrús del lideratge. O de l'autoritat moral.
La joguina de la cabra no pot ser més simple, i l'escenari peca de bastant senzill. Sis roques de cartó-pedra simulen els cimals nevats del Puig Major al llarg de l'hivern. Han decidit establir-se allà dalt per si algun dron, helicòpter o avió els identifica i els pot salvar. Usen les pedres per jeure-hi, pegar-se cops o relliscar-hi, però sobretot s'hi parapeten al darrere. Quan surten, com si una molla els propulsés, n'emergeixen amb un pretès efecte guinyolesc de titella. Ells també són personatges plans de cartó-pedra. Destacaria, particularment, el treball dels quatre actors: la vis còmica d'Alba Flor, el sempre espectacular Toni Gomila, i especialment bé veig Lluqui Herrero en un dels muntatges en què més fresca i desimbolta la recordo. Finalment, deixeu-me dir unes paraules de Lluís Oliver. Tot un mestre en l'art de la gesticulació que fa esbutzar de rialles el públic amb un personatge entranyable i ben construït.
A mesura que rodi el muntatge de segur que encara guanyarà més i més força. Però repetesc que amb el tema de les entrades caldrà anar vius. Com sempre amb Produccions de Ferro, el consell és que no vos ho deixeu perdre. Aneu a fer quatre rialles fresques aquestes festes dalt del Puig Major. Si penseu en els darrers anys, vos adonareu que tots plegats ens ho mereixem bé.