Fa quasi 40 anys que el grup Joc Fora obria un camí dins el nostre jazz que si aleshores semblava quasi extravagant hui és transitat amb total naturalitat, com demostra entre d’altres el grup Autòctone, finalista als premis Carles Santos de la música en 2021 i present recentment al festival de jazz del club Jimmy Glass. Fem un repàs a alguns noms i discos destacats en l’apropament del jazz a les músiques tradicionals valencianes.
En qüestions artístiques és difícil saber qui va ser el primer a posar a prova alguna novetat. Del que sí estem segurs és que al País Valencià els primers a cridar l’atenció amb el seu intent de jazzejar la nostra música tradicional foren el saxofonista i flautista Ximo Caffarena i el trompetista Xema Senabre des del seu grup Joc Fora. Caffarera va aprendre a estimar la música tradicional com a membre d’Al Tall, grup al qual es va incorporar el 1979, segons ha contat en algunes ocasions.
Joc Fora va sonar entre 1985 i 1988; recorde haver assistit a un concert seu a la porta dels cines Martí, amb ocasió de la Trobada de Música del Mediterrani —o de la Mostra de Cinema, que arribaven més o menys juntes— i em va deixar prou desconcertat. No vaig ser l’únic: per a la gent del jazz, escoltar per primera vegada «El tio Pep» o «Visanteta» tractats com si foren standards de Gershwin no era fàcil. Calia trencar massa esquemes. Em fa la impressió que el públic de la cançó valenciana tampoc entengué la proposta: ¿on quedaven les reivindicacions, com encaixar la música instrumental en un món on la paraula importa tant? Joc Fora va arribar massa prompte, quan encara no estàvem preparats per a la seua aposta.
Colors (1988) fou el títol del primer i únic LP del grup, hui mític. Entre els músics convidats a tocar en algun tema apareix el guitarrista Ximo Tébar. Al seu quart disc, Son mediterráneo (1995), que marcà un abans i un després a la seua carrera, Tébar va incloure una delicada versió de «La muixeranga» a guitarra sola. Però la mediterraneïtat de Tébar és sobretot flamenca. Entre nosaltres les fusions amb músiques tradicionals sempre han portat cap a Llatinoamèrica —tant per la part brasilera com per l’afrocubana— i cap al flamenc. El jazz flamenc és finalment allò que esperen els aficionats estrangers quan els músics espanyols de jazz els visiten. El camí estètic és legítim però massa estret, com si no hi hagueren altres per a assenyalar la identitat i arrodonir un discurs original.
En una direcció diferent, també cantar jazz en valencià semblava insòlit en aquells anys vuitanta i noranta. La primera que va fer-ho, almenys amb consistència, fou la gandienca Eva Dénia, i la iniciativa quedà plasmada al seu atractiu disc Adeu tristesa(1999), per al qual va traduir les lletres d’uns quants estàndards ben reconeguts, des de Jobim i Porter a Monk, a més d’aportar una lletra original per a «Lament», balada del trombonista J. J. Johnson. Els avanços no foren immediats, però el seu disc va començar a obrir portes i orelles per a noves singladures. Amb la distància ens adonem que Eva va fer allà un altre pas molt important.
La integració de la dolçaina, en canvi, no ha segut senzilla ni plena, supose que per les característiques i limitacions de l’instrument dins un món tan complex musicalment com el del jazz. No obstant això, Xavier Richart ha fet algun intent, i sobretot els ha fet el seu deixeble Josep Alemany, d’Ondara, que des de 2002 ha gravat tres CD amb el seu grup Dolç Tab Jazz, dins un llenguatge inclinat cap al swing.
La preparació intensiva dels músics en escoles i conservatoris superiors, tan comú ja hui en dia, sol donar peu a un major eclecticisme. La fórmula no és infal·lible però els estudis desperten la curiositat cap a moltes direccions diferents. Ho hem vist en Carles Dénia, germà d’Eva, del que parlarem més endavant, i ho hem vist també en Pau Vidal, saxofonista i flautista responsable del grup Tarquim, que abans de recrear músiques cubanes va presentar en 2016 Mar endins, fusió de jazz amb músiques tradicionals valencianes, on trobem de nou la Muixeranga, escorada ara cap al blues, i escoltem també les veus de Pep GimenoBotifarra, Josepa Blasco o Josep AparicioApa.
Amb el quartet Folkenjazz, presentat en 2019, el veterà Ximo Caffarena ha decidit tornar a posar jazz a la música tradicional, com va fer en Joc Fora, encara que amb alguna diferència: el projecte és quasi de butxaca però està ple de detalls enriquidors, fruit de l’experiència, i Caffarena ara, a més de tocar els saxos i la flauta, també canta algunes cançons, el que aprofita per a mostrar sentit de l’humor i dir dues o tres cosetes ben clares. Des del punt de vista del jazz Folkenjazz es mou dins el llenguatge hard bop, que hui en dia és quasi l’equivalent del classicisme.
Un cas atípic és el del quintet de vent-metall Spanish Brass, que no és un grup de jazz, però des de fa temps ha mostrat interès pel gènere. Les seues col·laboracions amb el saxofonista i compositor Ramon Cardo, aquest sí un reputat intèrpret de jazz, han produït curiosament una de les més reeixides confluències entre la nostra música tradicional i el jazz. Cardo, nascut en Godella, cresqué amb les albades i les valencianes que cantava la seua mare, però al seu llenguatge jazzístic mai havia incorporat aquella empremta fins al projecte Metalls d'estil de Spanish Brass, un CD de 2013 que comptava amb la veu i el bagatge musical de Botifarra. Tot sent música escrita, les peces de Metalls d'estil ens varen fer creure en la viabilitat d'una fusió plena de sofisticacions harmòniques i rítmiques del jazz i la música tradicional valenciana. Quedem a l’espera del projecte propi promés pel saxofonista des de fa temps.
Cardo i Spanish Brass repetiren experiència amb Mira si hem corregut terres (2020), ara amb Carles Dénia, que estudià guitarra de jazz en la Haia (Països Baixos), i dins el jazz donà els seus primers passos com a professional de la música, però començà a fer-se conegut en aquell país cantant flamenc. Allò segurament contribuí a reorientar —d’una forma molt productiva— la seua carrera, ja amb la música tradicional valenciana com a punt de partida. Carles té una relació especial amb el pianista, arranjador i compositor de jazz Albert Sanz, i els dos apareixen en projectes de l’altre: Dénia participa en la preciosa suite L’emigrant (2015), de Sanz, on canta amb Albert la seua «Si de vora meu un dia», que ja és quasi un estàndard valencià, i repeteix en el nou projecte orquestral del pianista a punt d’eixir, Algú que em vullga cuidar, mentre que aquest fa part dels grups que acompanyen al cantant en els premiats El paradís de les paraules (2011) i Cant espiritual (2018), on jazz, música contemporània i músiques tradicionals es donen la mà amb naturalitat i projecció cap al futur.
Un altre instrumentista ben suggestiu és el flautista Andrés Belmonte, que partint del jazz ha arribat a les músiques mediterrànies del nord d’Àfrica. El seu disc Tariq (2019) mostra encara arrels valencianes, però s’allunya del jazz ortodoxe dels seus inicis. Hui en dia Andrés és més aviat integrant d’un grup cada vegada més nombrós de músics formats al jazz que poden afegir sonoritats sofisticades i saviesa musical a una gran quantitat de músiques diferents, sense encasellar-se completament en cap. Podríem dir que eixe és també el cas de la pianista i vocalista Marina Alcantud, plena de registres, que passa del swing à la Nat King Cole al jazz-pop quasi psicodèlic del seu grup Pete Lala, on quasi sempre canta en valencià.
Jaume Guerra, contrabaixista conegut al món de la música pop en valencià per la seua presència en bandes combatives com Orxata Sound System, Obrint Pas i Zoo, va trobar al jazz la llibertat de la creació immediata davant el públic i la reelaboració imaginativa de cançons d’altres. Col·laborador entre altres grups de jazz dels Nyora Boppers de Ramon Cardo, el seu projecte Jim War Brou —on va començar a cantar—, presentat en 2018, va durar massa poc. El repertori del grup era eclèctic però incloïa cançons de Lluís Llach i Carles Dénia tocades en clau de jazz. Guerra ha reaparegut recentment en Oller i Guerra, un duo amb el pianista Víctor Oller nascut just abans de la pandèmia, que combina el jazz instrumental amb poemes musicats i cançons en català entre la tendresa i l’accent reivindicatiu. El disc Miracle i misteri (2022) afegeix la bateria d’Adrià Claramunt i la veu de Roser Cruells sense perdre les virtuts dels productes menuts fets amb cura.
El trompetista Pepe Zaragoza ha coincidit amb Guerra al projecte Blau Barba del contrabaixista y als Nyora boppers de Cardo. Zaragoza, nascut en Altea, ha signat dos primers discos instrumentals on ja mostra interés per parlar en clau de jazz del seu entorn, i amb el tercer —2019, només en plataformes— va presentar-nos el grup Autòctone, on posa música a diferents poetes valencians i acull la veu càlida i carismàtica d’Eva Romero, com a cantant primer i com a recitadora —un descobriment— a partir de la segona gravació, Sons de rapsoda (2021).
Amb aquest treball Autòctone s’ha convertit curiosament, sense cap intenció de ser-ho, en una aconseguida síntesi dels llocs on el jazz i la cultura popular valenciana han anat trobant-se: evocació de temes i ambients valencians en llenguatge de jazz; arranjaments de música tradicional instrumental («La muixeranga» de nou) o versos populars anònims («A la rosa del fornet»); poemes musicats (de Diana Baidal, Francesc Arnau o la mateixa Eva Romero) i poemes recitats amb acompanyament on Eva ens descobreix la seua passió per Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, i Pepe Zaragoza la seua admiració per l’univers de Miles Davis en el seu vessant més líric i un notable gust com a compositor. Un dels moments més emocionants arriba quan Eva diu un text del desaparegut Toni Belenguer dedicat a Benimaclet, que el trombonista va publicar al seu mur de Facebook, convertit a continuació en una balada, «Tornar». Tot això construït amb una saviesa que ha anat guanyant-se amb els anys i els passos, menuts o grans, fets des de ja fa quasi quaranta anys, sense tancar-se a sonoritats actuals ni a influències d’altres estils.
Estic segur que la parella artística d’Eva i Pepe pot donar encara molt de si, com també que el jazz i la música valenciana continuaran de la mà sense que ja a ningú li resulte estrany o exòtic.