A les portes del Nadal, el cantautor Joan Manuel Serrat va escriure a Barcelona el darrer capítol de la seva llegenda. Aquesta és la crònica (sentimental) d’un comiat que ningú volia que arribés.
Se’n va anar com va arribar. Sol i acaronant l’instrument al costat del qual va créixer, com deia la cançó, la darrera que cantava sobre un escenari. Sol, sense més companyia que la seva guitarra i una tempesta d’emocions recargolant-se-li a la gola i als dits, Joan Manuel Serrat va escriure el millor, potser l’únic final possible per a 57 anys de camí artístic; gairebé sis dècades d’anar posant-li banda sonora a les emocions de més d’una generació d’una banda i l’altra de l’Atlàntic.
Fora de tots els guions escrits al llarg de vuit mesos de comiat, la veu de Serrat es va apagar (públicament) amb un tema del 1965, el primer del seu primer àlbum, la senzilla i personalíssima Una guitarra, plany d’amor a una companya fidel a la qual va abraçar amb la mateixa força amb que, minuts abans, havia abraçat a tots i cadascú dels músics que el van acompanyar al llarg de la gira El vicio de cantar. Un periple que arrancà el 27 d’abril a Nova York i que, a les portes del Nadal i amb el cantant a punt de celebrar el seu 79è aniversari, va viure el seu darrer capítol amb tres nits per a la història al Palau Sant Jordi de Barcelona.
A penes 1.700 metres separen el recinte olímpic de Montjuïc del número 95 del carrer Poeta Cabanyes del Poble Sec, el lloc on Serrat va néixer el 27 de desembre de 1943. Un grapat de passes, una passejada, com qui diu, però una distància sideral si es té en compte el camí recorregut per un xaval que anava per a perit agrícola i que acabà convertit en un referent, una llegenda què carai!, per a la cançó de parla castellana i catalana.
La connexió que Serrat ha establert amb el seu públic és, indubtablement, una de les més intenses i profundes que s’han donat mai en el món de la música popular. Ja fora cantant-li al carrer de la seva infantesa o a la Barcelona de “mil perfums i mil colors” que tant s’estima, ja fora esgrimint un al·legat ecologista o denunciant la hipocresia social, ja fora que parles de quotidianitat o desgranés els més emotius versos d’amor, Serrat ha fet que tothom sentís com a pròpies aquelles cançons. Encara més, en realitat: que tothom sentís que aquelles cançons eren una interpretació única i intransferible del seu propi món.
Tothom porta una o més cançons de Serrat al cor d’aquesta manera. I aconseguir això no només amb qui podia haver viscut vivències semblants, sinó també amb tot aquell altre món llatinoamericà, abocat a buscar ajuda per desxifrar alguns dels referents de les seves cançons —com, dimonis, un xilè podia entendre una lletra com la de Caminito de la obra, per exemple?— és, sense dubte, una proesa indiscutible.
Tot això bategava la nit del 23 de desembre al Palau Sant Jordi, ple de gom a gom d’un públic de casa, però també vingut de tot arreu —entre ells, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez—, davant els quals Serrat va oferir un recital emotiu i proper, amb 23 cançons —12 d’elles en català, començant pel tema d’obertura, Temps era temps— que van constituir una veritable carta de navegació per tota la seva trajectòria artística.
Acompanyades per un joc de projeccions, sovint de temàtica al·lusiva als continguts musicals, es van succeir cançons de totes les èpoques i de totes les temàtiques, amb especial atenció a la seva ciutat natal (El meu carrer, Barcelona i Jo) i clams contra la destrucció del medi ambient i la tragèdia de l’emigració (Pare, Mediterrani...). Machado (Cantares) i Miguel Hernández (Nanas de la cebolla i Para la libertad) també van ser-hi presents, tot i que es trobà a faltar, ja que el comiat era a casa, una referència a Salvat Papasseit, el gran poeta català a qui també va musicar.
En qualsevol cas era tasca difícil, impossible, sintetitzar aquesta trajectòria única en dues hores de concert i per aquest vincle singular que l’aficionat estableix amb la creació serratiana, de ben segur més d’un espectador haurà trobat a faltar la seva cançó. Com fos, allí van quedar per al record peces com Pueblo Blanco, Me’n vaig a peu, El carrusel del Furo, No hago otra cosa que pensar en ti, Algo personal, La tieta (acompanyada d’imatges del pintor que millor ha retratat la soledat urbana, Edward Hopper)i Hoy puede ser un gran dia.
Efectivament. Va ser un gran dia i una gran nit, que l’amfitrió volia —almenys aquesta va ser la seva declaració inicial d’intencions—que es visqués com una festa. Serrat volia, com va dir fins a la sacietat al llarg de tota la gira, que aquell no havia de ser un moment de nostàlgia, sinó de joia; que no era qüestió de plorar (i menys “eixugar-se les llàgrimes a la màniga del veí”) sinó de gaudir; que no era temps de lamentar que se’ns va, sinó de celebrar que l’hem tingut i que les seves cançons seguiran per sempre més entre nosaltres.
Però dit això, l’emoció també va poder amb ell. Faltaven dos minuts per a les 11 de la nit quan Serrat començà a cantar allò de “todo pasa i todo queda... “. I després, abraçada estreta i forta amb els sis músics, començant pels seus fidels escuders, Ricard Miralles al piano i la direcció musical, i el gran Josep Mas Kitflus, als teclats. I també José Miguel Sagaste (saxo), Vicente Climent (batería), David Palau (guitarra), Raimon Ferrer (baix) i Ursula Amargós a la viola a més de sorprenent revelació vocal a Es caprichoso el azar.
A partir d’aquí només restaven els bisos, que Serrat va introduir donant-li les gràcies a un ofici que “m’ha mostrat tants camins i m’ha fet conèixer tanta gent” i amb una invitació perquè tot el Sant Jordi cantés plegat de la mà de dos veritables himnes transgeneracionals, com Paraules d’amor i Fiesta. Quan va arribar allò de “vamos bajando la cuesta, que arriba en mi calle se acabó la fiesta” tot estava sentenciat.
Però sortint-ne del guió previst, Serrat encara va sortir un cop més a l’escenari. Aquesta vegada sol per posar-se davant el micròfon per última vegada. Va començar parlant en català, però res més començar canvià al castellà “para que nos entendamos todos”. Arriba el torn de les mencions especials i, a més de la família, Serrat també va recordar a tres amics fonamentals de la seva vida: el periodista i home de ràdio Salvador Escamilla, que li va oferir la primera oportunitat de presentar-se en públic; Quico Sabaté, representant, conseller professional i amic íntim des de la joventut i el director teatral Joan Ollé, desaparegut el setembre passat.
I poc més a dir. Només enfilar les primeres notes de “me la van regalar quan em voltaven somnis dels meus setze anys... “ per aturar-se, poc després. L’emoció del moment va trair Serrat i la cançó, la seva primera cançó, no es decidia a sortir. “Doneu-me una altra guitarra que aquesta no funciona”, va etzibar, abans de demanar canvi d’instrument. Resolt el tràngol, la cançó tornà a fluir i Joan Manuel Serrat va poder cloure dues hores i mig de concert i una vida artística com ha volgut. El Sant Jordi el va acomiadar dempeus i ell es va perdre darrere el teló vermell i vellutat que presidia l’escenari. El que passi a partir d’ara només és cosa seva.