La dansa, a la ciutat de Barcelona, entona el cant de la mort del cigne. Esgotada, després de dècades de lideratge, és incapaç de donar amb la fórmula per oferir suport eficient a les noves generacions. Tècnicament, les millor preparades de tots els temps, sens dubte. El modelatge des de l’experiència i les vivències dels més veterans podria ajudar en l’actual atzucac. Suposant que hi hagi, per part dels responsables de programació, la voluntat de posar-los en diàleg.
Diumenge de desembre. Plaça Margarida Xirgu. A banda i banda, dansa. Al Mercat de les Flors, els Premis de Coreografia de l’Institut de Teatre. Un dels intents més seriosos (de fet l’únic) de donar sortida a la creació jove. Al Teatre Lliure, a la sala petita, la presentació oficial de la peça “Celebration!” de Montse Colomé. Uns quaranta anys o més separen els intèrprets de les dues convocatòries, dues activitats organitzades en un mateix horari. Una coincidència que serveix per assenyalar que entre els uns i els altres hi ha un diàleg pendent: teatres públics competint per l’escassa programació de dansa; públic jove o adult a un costat o a l’altre, segons la proposta; presència o no de programadors i gent del sector. Una fotografia fixa del moment en què es troba la ciutat: pocs i dividits.
Al Lliure, ressona amb força el nom d’Anna Maleras. No és només perquè així comença Montse Colomé la seva conferència performativa. També és present en les converses de la copa posterior a l’estrena. Una generació de ballarins que van trobar Nord enllà la inspiració que l’Institut del Teatre i els temps de la dictadura no permetien. Aquella va ser la sort per a la ciutat: l’empenta d’algú que aconseguia atansar-los la modernitat, a través dels stages que organitzava a Mallorca.
Montse Colomé va prendre bona nota de tot plegat i es va traslladar a viure un temps a Nova York. I així es van trobar la dansa catalana i tradicional que practicava des que tenia cinc anys, de la mà de la seva mare; amb el modern dance i el jazz. Eren temps per reinventar-se. Llum enfront de la foscor creativa que el país encara vivia. Després vindrien Comediants, la coreografia de la cloenda dels Jocs Olímpics, una llista enorme de col·laboracions amb el teatre de text. Una història compartida amb tants altres artistes que van fer del compromís amb el moviment el seu esperó.
Hi ha tres extraordinaris moments en aquesta conferència ballada o performance de la ballarina, a destacar molt especialment. Les marques del cos és el primer. Sembla impossible, oi? Ballar professionalment i no lesionar-se. Moure’s i no caure. Jugar a l’equilibri i restar immaculat. Així ho explica (i ho ensenya) la Montse: la pell en combat. Senyals inequívocs de la intensitat de l’entrega. Entonat amb una enyorança per allò viscut i que mai no tornarà. Ferides, cicatrius, marques que són el testimoni del gest ballat.
L’altra és un complement a aquell magnífic monòleg breu que va fer a l’espectacle “Rèquiem nocturn” de Pere Faura, que podreu rescatar aquesta temporada al Mercat de les Flors, al maig. L’acompanyament als que ja no hi són. Amb una projecció sobre una de les parets de la Sala Lliure, que ocupa tot el seu cos. El lloc exacte on la memòria habita.
I l’últim és el de la participació directa d’amics, coneguts, parella, i públic en general. Al capdavall, això és una festa. La d’una carrera. La d’una porció d’història de la dansa barcelonina. La d’un model d’entendre la connexió amb l’art. La de l’enyorança per la dansa. I això només es pot que celebrar tot ballant.