Estrenar un vestit, un cotxe, una casa, fa patxoca, i pot ser motiu de celebració. Començar uns estudis, un viatge, una relació nova encara pot ser causa de més festejos. Encetar, inaugurar, engegar, iniciar, en temps antics s’acompanyava d’un propíciament, d’un reforç diví que atorgava una deessa romana.
Però anem a pams. Es troba en el calaix dels costums perduts la tradició de picar el clatell d’algun amic, familiar o conegut després de passar per les tisores del barber que li havia tallat els cabells. Es donava o feia l’estrena. Una tradició a hores d’ara extraviada que podria semblar gratuïta però que no ho era. Es tractava d’un acte propiciatori. Estrenar vol dir fer una cosa per primera vegada. Mudar, fer un canvi. I quan es fa una cosa per primera vegada, es necessita una empenta de bona astrugància.
La paraula ‘estrenar’ té els seus orígens en una divinitat clàssica: Strenia. Quan començava l’any nou, se li feien ofrenes per propiciar bons auguris. Strenia, amb el temps, va regalar-nos un verb, estrenar, que té ecos de deessa. Un verb que serveix per iniciar-se i per tenir un pessic de bona fortuna.
Al capdavall, participar en rifes, obsequiar cistelles de menjar, donar una paga extra -estrena-, i enviar felicitacions nadalenques són vestigis d’antigues ofrenes a Strenia.
Aquesta deessa era d’origen sabí i va ser adoptada pels romans com a símbol de la salut, la prosperitat i la fortuna que s’augurava per l’any nou.
El seu temple es trobava als afores de Roma, i el seu culte protagonitzava el primer dia de l’any les anomenades strenalias. Conta la llegenda que va ser el mateix Rómul, fundador de la Ciutat Eterna, el que va proposar als romans que ofrenessin a la deessa branques del bosc sagrat proper al seu santuari per assegurar-se un any nou quallat de béns i felicitat. Una altra tradició indica que hauria estat Tit Taci (745 aC), el primer que hauria agafat una branca d’arbre del bosc sagrat d’Estrenia com bon auguri per l’any que s’iniciava.
A l’antiga Roma, l’any començava al març i finalitzava al desembre. Després, s’afegiren Ianuarius i Februarius i l’any s’encetà al gener. Amb el calendari de Juli Cèsar, conegut com calendari julià, el primer dia de gener quedà dedicat a la deessa Strenia. Aquell dia, una processó caminava pel bosc sagrat portant branques agafades al turó Esquilí, i continuava per la Via Sacra on estava el temple. Per assegurar un bon any, el dia d’Strenia, els serfs lliuraven algun regal als senyors i els ciutadans realitzaven ofrenes a la deessa. A poc a poc, aquelles branquetes d’olivera es van anar convertint en ofrenes d’aliments que també es regalaven a parents i amics per estendre les benediccions d’Strenia. Als inicis de l’Imperi, els intercanvis de regals es van convertí també en pecuniaris.
La importància de l’intercanvi de presents que havien de propiciar prosperitat i bon auguri, continuà dins de la Saturnalia, una festivitat mig carnavalesca que se celebrava pels voltants de les dates del nostre Nadal. Saturn era un déu agrari i es festejava el final de la temporada de la collita de tardor. Era una festa ben autèntica, es feien focs i hi havia un gran rebombori, ofrenes, sacrificis, i es preparaven per rebre el nou calendari i el nou cicle solar.
Amb l’arribada del cristianisme, diferents cultes del calendari pagà s’empraren en benefici de la nova religió. El Nadal s’establí sobre la Saturnalia i el culte d’Estrenia. Es reunien les famílies, s’intercanviaven regals i es desitjava a amics i familiars un any de prosperitat.
Transcorreguts els segles, queden força vestigis d’aquelles èpoques, com la. paga de Nadal, Constituïa en els seus orígens moderns un detall del patró cap als obrers, era una bestreta del salari de desembre que permetia la celebració de les festes de forma més folgada. A més, servia per superar la clatellada de gener, mes de rebaixes i ofertes que encara animen les penúries econòmiques de moltes llars.
La història de les paneres nadalenques també s’enfonsa en les arrels del món clàssic. Els romans tenien el costum de regalar a començaments d’any l’sportula o cistella plena de branques d’olivera i fulles de llorer, figues seques i llànties d’oli amb frases d’ànim i felicitacions per l’any entrant. Regals que feien bona olor, flascons de mel, monedes, fruita seca i vi.
Ras i curt. Strenia propiciava salut, vigor i purificació per encetar l’any nou.
Diu la dita catalana: Per Nadal, qui res no estrena, res no val, tot fent referència a la tradició de mudar-se, de lluir les millors peces de roba i estrenar-les per Nadal. No era tant una ostentació, sinó una manera de festejar que la feina anava bé. Avui, aquest refrany es podria aplicar a la bogeria consumista. Amb tot, estrenar uns mitjons, una colònia, un mòbil o una tablet continuen tenint un regust d’antics presents que és ben agradable.
La felicitat, però, no cal dir, no passa per l’aclaparament d’objectes. Encomanar-se a Strenia per objectius més rellevants o lloables, com noves empreses o propòsits, desitjos, il·lusions, projectes, oportunitats, era un costum romà de les Saturnalies i ho és dels agnòstics i cristians durant les festes nadalenques.