Poden els vestits parlar? És clar que sí! Ho descobrireu visitant l’exposició “Santa Eulàlia. 180 anys de moda" al Palau Robert, que presenta una quarantena de vestits i barrets fets a mida, des dels anys 30 fins als 90 del segle passat.
SANTA EULALIA, 180 anys de moda
Comissari: Josep Casamartina
Direcció creativa i escenogràfica: Nacho Alegre
Palau Robert- Barcelona
Fins al 19 de febrer de 2023
Vestits de còctel, de quan els homes i, sobretot, les dones, es canviaven vàries vegades al dia. Christian Dior els va posar de moda els anys 40, i Audrey Hepburn, els va lluir millor que ningú a “Breakfast at Tiffany’s”. Vestits únics, per anar a l’estrena de la nova temporada del Liceu, que les dames del Passeig de Gràcia es feien a mida. Vestits que assenyalaven un estatus social que, és clar, no tothom es podia permetre, però que, a diferència dels d’ara, perduraven i passaven de pares a fills.
EL SECRET DE PERDURAR
Com els vestits que es mostren a l’exposició, la botiga Santa Eulàlia tampoc no ha perdut la seva esplendor, i continua mantenint la seva exclusivitat. Quin és el seu secret? Segons explica el seu actual propietari, Lluís Sans, només consisteix a fer el mateix que van fer els seus avantpassat: adaptar-se als canvis.
Santa Eulàlia és un negoci familiar que va néixer com a botiga de teixits, al carrer Boqueria 15, prop del portal on la tradició diu que havien martiritzat la patrona de Barcelona, que li va donar el nom. Fundada l’any 1843 per Josep Taberner, un comerciant de Guils de Cerdanya, l’any 1908 va passar a mans d’un dels seus socis, Lorenzo Sans, besavi de l’actual propietari.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, França es va convertir en el bressol de tendències. Cocó Chanel revolucionava la moda, i les dones s’alliberaven, per fi de les terribles cotilles. Mentre Espanya restava aïllada per la seva situació política en plena dictadura de Primo de Rivera, Catalunya es mantenia connectada a l'avantguarda i a les noves tendències. Fou així com Santa Eulàlia es va apuntar al canvi, i l’any 1926 va organitzar la primera desfilada a l’estat espanyol, amb col·leccions pròpies.
En els temps actuals, on només uns centenars de persones a tot el món es poden permetre portar vestits d’alta costura, costa a creure que, a finals dels anys 40 i 50, a la botiga, que s’havia traslladat al Passeig de Gràcia, hi treballessin 750 persones entre costureres, sastres i models. Els clients arribaven de tota Europa, fugint de la postguerra i dels preus excessius de París. A diferència de creadors com Pertegaz, Pedro Rodríguez, Assumpció Bastida i, per descomptat, Balenciaga, a Santa Eulàlia destacava perquè a més de la firma d’un dissenyador, hi havia la idea d’un equip creatiu.
La botiga va mantenir les desfilades fins a l’any 1995, malgrat que els anys 70 i 80 amb l’arribada del prêt-a-porter, les marques internacionals van començar a dominar el mercat de la moda, fins que la botiga va canviar els seus dissenys per el d’altres, mantenint, això si, el taller de sastreria masculina.
LA HISTÒRIA D’UNA MODISTA I UN NEN
L’any 2007, la història de Santa Eulàlia podria haver arribat a la seva fi quan Amancio Ortega, el propietari d’Inditex, va comprar l’edifici, que en la planta baixa acollia la botiga, per 45 milions d’euros. Però sembla que la sort va estar de nou del costat de l’establiment centenari, perquè l’empresari recordava el dia que la seva mare, que era modista, l’havia portat a comprar patrons i el va voler conservar.
Malgrat que els temps de crisi no convidaven gaire, Lluís Sans, quarta generació al càrrec de Santa Eulàlia, va aprofitar l’ocasió per remodelar la botiga, i recuperar el glamur d’altres èpoques, de la mà de l’arquitecte novaiorquès William Sofield. L’establiment va recuperar l’esplendor de la seva escala de roure, un parell de mostradors Art Decó, i el vell ascensor de fusta, on es va quedar tancada Carmen Polo, la dona de Franco.
Després d’uns anys d’afluència de compradors russos i xinesos, Santa Eulàlia ha recuperat els clients de sempre, les netes i besnétes, que van lluir els vestits que es poden veure en aquesta exposició, els avis i els besavis dels quals encara es conserven els seus patrons, penjats al taller de sastreria, un dels llocs obligats si visiteu la botiga.
