La nit més màgica de l’any continua sent la nit dels reis d’Orient. Malgrat que són majestàtics i, per tant, més distants que no pas el Pare Nadal, provoquen una il·lusió màgica entre els menuts sovint insuperable en les etapes adultes de les persones. Enaquest sentit, un dels rituals per fer-se gran es fer perdre aquesta il·lusió innocent tot explicant a la quitxalla qui són veritablement aquestes majestats nadalenques. Però, realment, sabem qui són aquests personatges tan esperats tot just encetat l’any?
Als reis d’Orient se’ls anomena també mags. Magus és un terme trobat en textos llatins, però que és de procedència oriental (persa), i era emprat per designar alguns sacerdots del zoroastrisme dintre els perses. Segles més tard, la paraula es va fer servir als Evangelis amb el significat d'home savi. Barrejada amb altres conceptes grecs, la paraula va donar lloc al terme mag, com l’entenem nosaltres, personatges ben populars en les sagues d’històries medievals.
Ja en èpoques del naixement del Redemptor, els mags tenien mala fama, s'anomenava així fetillers, interpretadors de somnis, encantadors, practicants de ritus obscurs i, fins i tot, xarlatans i curanderos. Alguns parlen de l'esperit malvat de la religió zoroàstrica, ambaspectes demoníacs de culte al foc i rituals nocturns, més que no pas relacionats amb el seu déu, amb el ‘Savi Senyor’ que posava ordre al món. Però aquest no podia ser el significat evangèlic. Amb tot, existia aquesta casta religiosa de sacerdots perses que es coneixien com a 'mags' i que,a més, eren astròlegs reconeguts. Fins a Betlem, els mags van seguir una estrella.
Diferents fonts comenten que els mags van revolucionar la religió persa, tot procurant la superació del dualisme del Bé i Mal; i també la idea que el temps es renovava cíclicament (decadència–regeneració), i que el cosmos era capaç de captar aquest moviment i enviar senyals. Una observació atenta dels astres, per tant, podia avançar els esdeveniments. I cada nova regeneració seria guiada per un salvador d'origen diví, que es presentaria com a home. El darrer d'aquests messies naixeria d'una verge i portaria la resurrecció universal i la immortalitat dels éssers humans.
Els parsis, seguidors de Zoroastre, són una comunitat procedent dels antics perses, que encara existeix. Actualment, viuen desplaçats a l'Índia, des que van fugir de la persecució islàmica. Habiten principalment al Pakistan —els voltants de Karachi—, i a l'oest de l'Índia, especialment a la ciutat de Bombai. El zoroastrisme, mazdaisme o mazdeisme, és una de les religions més antigues del món. Es fonamenta en els ensenyaments de Zoroastre, un profeta irànic. Té una cosmologia dualística del bé i el mal. Venera com a ésser suprem Ahura Mazda —Senyor de la Saviesa—, un déu no creat i benvolent. Els parsis, a més, disposen d’un costum ben singular, no enterren els morts, ni els cremen, sinó que els dipositen en les Torres del Silenci, on els voltors se’n fan càrrec.
Tornant als nostres Reis d’Orient, però, s’ha de dir que només se’n fa referència a l'Evangeli segons Sant Mateu, l'únic que parla de la visita d'aquests savis. També s’ha de comentar que la presència de jueus a Pèrsia era notable des de l'època de Nabucodonosor, quan aquest rei babilònic va conquerir Judà i va esclavitzar els jueus. Comunitats hebrees que esperaven el Messies, podien haver influït en els astròlegs perses.
Tot amb tot, als evangelis no s’especifica que fossin tres reis d’Orient. Al segle IV, va fixar-se el nombre de reis: tres, per analogia amb els presents: or, encens i mirra. Més tard, els donaren els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar. El primer testimoni onomàstic el trobem en sant Apol·linar el Nou, en uns mosaics de Ravenna.
Melcior és representat com un home d'edat amb barba i cabells llargs i blancs; Gaspar és un home madur de barba i cabellera rossa; i, finalment, Baltasar és el rei negre, incorporat a aquesta tradició al segle XIV i totalment assumit al segle XVI. Hi ha qui veu en aquesta iconografia les diverses parts del món oriental conegudes: Pèrsia, l'Índia i Aràbia. I hi ha qui creu que representa les edats de l'home.
A les esglésies orientals, els reis disposen de diversos noms, però a Occident els noms es van assentar al segle VIII: Caspar, Melchior, Balthasar, i en català com a Melcior, Gaspar i Baltasar, derivats d'una crònica manuscrita grega d'Alexandria del segle V, traduïda el 1606 al llatí.
Els cristians siríacs, al seu torn, anomenen els reis Larvandad, Gushnasaph, Hormisdas, noms d'origen persa. L'església etiòpica els anomena Hor, Karsudan i Basanater. Els armenis, Kagpha, Badadakharida i Badadilma.
Fet i fet, i deixant de banda els seus orígens i noms propis, els reis d’Orient continuen tenint un ascendent fabulós entre la quitxalla. Disposen d’un posat afable però distant, encara que les carrosses i cavalcades els fan ser heralds suprems d’il·lusions i regals.
El Pare Noel, el Tió i l’estàtic arbre de Nadal, continuen guardant les espatlles als reis. Uns reis que un bon dia adoraren el Messies. I això, a les nostres latituds, es recorda com a símbol de la màgia que rau dins els nens. Una màgia que parla d’una altra manera de veure del món, de concebre el món, plena d’eixarm i embruix, d’encanteri. Fer-se gran, d’altra banda, és perdre aquest encís. Tanmateix, els Reis d’Orient s’obstinen cada cinc de gener a la nit en recordar que la vida és curulla de fenòmens sorprenents i extraordinaris,i que la il·lusió dels nens no són pampallugues balderes, sinó una forma més completa de contemplar la realitat amagada rere el vel de l’aparent, com bé saben els mags de totes les èpoques i els parsis.