Salvador Dalí a finals de l’estiu del 1929 va acabar de pintar el quadre "El gran masturbador". Va ser un estiu fonamental en la vida de l’artista, ja que arran de la visita a Cadaqués dels companys surrealistes de París André Breton, René Magritte, Paul Éluard i la seva esposa Gala, iniciaria la seva relació amb la musa del surrealisme. Dalí, Gala i Cadaqués des d’aquell estiu serien ja sempre més inseparables, tant és així que, un any més tard, l’artista començaria la construcció de la casa de Portlligat que explicarem en el proper article. Aquesta casa, projectada pel mateix Dalí amb l’assessorament de Gala i l’ajuda del constructor Emili Puignau, va ser la seva llar des del 1930, amb la interrupció de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, fins al 1982 any de la mort de Gala. Es tracta de la reforma i ampliació d’uns modestos edificis situats davant del mar que els pescadors feien servir per guardar estris de la pesca. El resultat final és un edifici de dues plantes, emblanquinat, macís, sobri, discret, integrat en el lloc i amb diferents cobertes inclinades de teula àrab.
El gran masturbador es convertiria en una de les obres més emblemàtiques de Dalí. En el centre del quadre hi ha un enigmàtic rostre “groc com la cera” —segons el mateix artista- que, com és sabut, està inspirat en una roca del cap de creus. Dalí en els seus quadres jugava tot sovint amb dobles sentits i interpretacions múltiples. En el cas d’El gran masturbador el rostre em recorda sorprenentment el perfil del límit del districte de l’eixample barceloní.
En fotografia aèria de l’eixample veiem l’anomenada cinquena façana dels edificis: la coberta.
Precisament el 1929 va ser especialment fructífer des del punt de vista artístic i especialment en l’àmbit arquitectònic, ja que és l’any que es van construir diverses icones de l’arquitectura del segle XX. Un dels elements més característics i de summa importància d’aquests edificis és la coberta que, per raons molt diferents, pren un protagonisme cabdal.
El 1929 Le Corbusier construí, no lluny de París, la Vila Savoie on aplicà les seves idees arquitectòniques expressades durant els anys vint i resumides en els cinc punts de l’arquitectura moderna:
- Elevar l’edifici en planta baixa construït sobre pilots.
- Planta lliure fruit d’una estructura de pilars i no dels limitadorsmurs de càrrega.
- La façana lliure compositivament alliberada de la funció estructural.
- Finestres corregudes.
- Coberta plana enjardinada.
La coberta de la Vila Savoie és un espai assolellat, de lleure, amb vista al paisatge que envolta l’edifici i també és un lloc expressiu —conté uns murs sinuosos que recorden les corbes de les guitarres d’alguns quadres de Picasso. La coberta com a expressió d’uns ideals.
La Villa Savoie és un volum purista situat en un paisatge bucòlic.
El mateix any se celebrà l’Exposició Universal de Barcelona i s’urbanitzà la muntanya de Montjuïc on es construïren edificis com el palau Nacional, l’actual MNAC, o els pavellons de Puig i Cadafalch. Tots ells d’aires clàssics.
Situat discretament a un costat de les fonts de Montjuïc i davant d’un dels pavellons de Puig s’ubicà el pavelló d’Alemanya obra de la parella d’arquitectes Mies van der Rohe iLilly Reich. L’edifici és un autèntic manifest construït, on uns murs revestits de pedra formen plans verticals entre dos plans horitzontals: el del terra i el de la coberta.
En aquest edifici la coberta és un pla horitzontal al servei de l’abstracció moderna.
El pavelló de Mies i Reich és una obra neoplàstica en tres dimensions.
En el mateix any 1929, als Estats Units d’Amèrica, l’arquitecte austríac Richard Neutra construí a Los Angeles la casa pel doctor Lovell. L’edifici està situat en una urbanització als afores de la ciutat en un terreny de fort pendent. La casa és un volum vidriat resultant de la suma de volums paral·lelepipèdics més petits. Destaca el tractament de l’ombra que adquireix el protagonisme de l’arquitectura i de l’art de la Mediterrània que comparteix amb El gran masturbador.
La coberta defineix el volum paral·lelepipèdic també fidel a la puresa i simplicitat del moviment modern.
La casa de Neutra és un objecte escultòric.
El fructífer 1929 a Barcelona es construí la casa Vilaró una de les grans joies de l’arquitectura de la ciutat obra del membre del GATPAC Sixte Illescas. És un edifici racionalista d’aires maquinistes —recorda un vaixell d’acer.
La coberta és horitzontal com ho són la dels grans vaixells.
La casa Vilaró és una crida a la modernitat del funcionalisme racionalista.
Els exemples triats són paradigmes del segle XX i coincideixen que tots ells tenen la coberta plana tot i que, com hem vist, amb finalitats expressives i conceptuals diferents. La coberta no és un element merament i únicament funcional —el de protegir de les inclemències del clima— sinó que van molt més enllà essent un element fonamental per expressar una idea arquitectònica.
El moviment modern reivindica la coberta plana, en contra de la inclinada, com a element de modernitat, però l’horitzontalitat no és garantia d’avantguarda com tampoc la coberta inclinada no ho és de classicisme.
La coberta inclinada també pot ser moderna.
La casa de Dalí a Portlligat té vàries cobertes totes elles inclinades i de teula àrab igual que tota l’arquitectura vernacular de Cadaqués. Durant els anys que l’artista reformà i amplià la casa a la mateixa població hi van construir una sèrie d’arquitectes radicals defensors del moviment modern. Barba Corsini va edificar tres cases totes elles amb la coberta plana, Gelabert va construir també una casa amb aquest tipus de coberta, però, per contra, els arquitectes com el mateix Illescas, Coderch i Valls, Correa i Milà, Terradas Via, Bohigas, Bofill i Harnden i Bombelli van construir cases amb coberta inclinada de teula àrab. Són cases, sense cap dubte, alineades amb el moviment modern, però alhora desacomplexades i sense prejudicis que incorporen magistralment les cobertes inclinades amb un diàleg exquisit amb l’arquitectura local.
Dalí sentenciava en to irònic: “No t’esforcis a ser modern. Per desgràcia, facis el que facis, és l’única cosa que no podràs evitar ser”. En conseqüència els arquitectes moderns quan treballen amb un element, a priori, clàssic en les seves mans es convertirà en modern.
Contemporàniament a la reforma de la casa de Dalí en la badia de Portlligat i en l’entorn immediat s’edificà poc i el que es construïa s’havia de fer amb el permís del mateix artista com a president del Patronat de Portlligat. En aquest període es van construir dues cases dels arquitectes Peter Harnden i Lanfranco Bombelli: la casa Bordeaux-Groult (1961) i la Fasquelle (1968) amb el corresponent permís de Dali. Són dues cases deutores de la modernitat americana de la postguerra de les Estady Cases. Totes dues estan formades per cossos trencats per adaptar-se tant a la topografia com a l’escala de l’arquitectura del lloc. Totes dues tenencobertes inclinades que dibuixen línies trencades davant de l’horitzontalitat del mar.
Igual que en els anteriors articles “El paviment: una obra artística pels terres. Chermayeff i Bombelli, dibuixos trobats” i “Els traçats reguladors Le Corbusier, dibuixos trobats” dintre de la sèrie Divertiment Gràfic,es torna a convidar al lector a jugar i explorar, aquest cop, amb uns dibuixos generats a partir de les cobertes de les dues cases Bordeaux-Groult i Fasquelle.
S’ha redibuixat les cobertes de les dues cases i s’ha pintat de negre la cara en ombra posteriorment s’eliminen les línies que dibuixen les cobertes per deixar només les figures negres.
Els dibuixos nous no pretenen ser dibuixos de Harnden i Bombelli
Són nous dibuixos trobats.
Com un mecanisme per construir una nova forma.
