“Entre el somni i la història, és així com visc la meva participació en la dOCUMENTA de Kassel, a què no dono gens d'importància, com és de costum en el meu cas, sinó a l’experiència estètica de la peça que hi estic realitzant”, va escriure Albert Serra en una de les “Cròniques des de Kassel” que van publicar-se al suplement “Cultura/s” de La Vanguardia mentre el cineasta creava i mostrava “Els tres porquets” durant l’edició del 2012 de l’exposició d’art contemporani que se celebra a la ciutat alemanya. També és “entre el somni i la història” que podem sentir que vivim essent els espectadors d’aquesta obra orgullosament inabastable, en la mesura que té una durada de 101 hores, mentre escoltem el “magma de paraules” que diuen, com si monologuessin en un estat pròxim al somnambulisme, els intèrprets de textos originats en la transcripció de pensaments de Goethe, Hitler i Fassbinder. Una experiència estètica amb runes i fantasmes de la història que, torbadorament, poden ressonar en un present en què els somnis civilitzadors de la cultura són palla cremada per la barbàrie dels deliris de poder que menen a la guerra i de les pors que exclouen violentament l’identificat com a enèmic.
Com es poden posar en relació Goethe, Hitler i Fassbinder? A través de la imaginació creadora lliure i audaç d’un artista capaç de respondre a un repte (una obra que havia de realitzar-se i mostrar-se in situ) amb una ambició i un risc sense límits. Si havia de fer-se a Alemanya, per què no remetre a tres personalitats diversament significatives d’un país que, a parer de Serra, a més tenen en comú la seva megalomania i una immersió en el Mal que ells veuen arreu, però a la vegada encarnen. Això últim, creu el cineasta, no només en el cas de Hitler, tot i que, òbviament, aquest va exercir-lo amb unes dimensions incomparables. Allò que també hi va influir va ser disposar de tres llibres de converses com a element comú que donaven joc: les cèlebres Converses amb Goethe, de Johann Peter Eckerman, que contenen reflexions crepusculars de l’escriptor; Les converses privades d’Adolf Hitler, que, de fet, són monòlegs del dictador, en plena II Guerra Mundial, recollits pel seu cercle íntim; i Fassbinder per Fassbinder, que, amb una edició de l’escriptor i guionista Robert Fischer, reuneixen entrevistes amb el cineasta i també articles seus. Un flux incontinent de paraules transcrites (i, per tant, possiblement transfigurades amb l’escriptura) que tornen a ser dites per uns actors no-professionals que Serra va trobar entre els treballadors de la dOCUMENTA. Paraules que havien de ser dites sense afectació, sense una dramatització perquè, com és propi de Serra, no volen imposar cap interpretació: “Que cadascú escolti els textos i pensi el que vulgui”.
Aquests textos, en tot cas, havien de posar-se en escena, cosa que es va fer majorment a l’Auepark de Kassel, un parc natural amb una ordenació acordada amb el pensament de Goethe; la Salzmannfabrik, una antiga fàbrica reconvertida en centre c, amb una sala de reunions decorada de manera que situen en l’època de Hitler; i l’Ekstase Bar, un “antro” decadent amb una estètica kitsch dels anys setanta que, tancat feia temps, va reobrir-se temporalment no només perquè els intèrprets de Fassbinder(mentre qui “realment” l’encarna, l’inestimable Lluís Serrat/Sanchini, prenia notes en una llibreta com si fes un càsting de Fassbinders) hi diguessin les paraules del cineasta, sinó per posar-lo en funcionament a les nits servint copes als treballadors i visitants de la dOCUMENTA. Aquí entra en joc de manera aclaparadora el talent d’Albert Serra, sempre capaç d’envoltar-se d’un equip de col·laboradors, bona part dels quals amics, disposats a implicar-se en una experiència estètica i vital amb la mateixa tensió i intensitat que ell. En una altra d’aquelles Cròniques de Kassel, Serra manifesta un desinterès absolut per Fassbinder. Tanmateix, tempta identificar-lo amb el que en diu, cosa que també fa en relació amb Pasolini, en un article acabat de publicar a la revista Cahiers du Cinéma: “Volien posar la vida a l’interior de les imatges, fos quin fos el preu a pagar”. A les imatges d’Els tres porquets s’hi entreveu la força creativa i l’energia vital amb què van ser filmades i, dos dies després, muntades per ser exhibides l'endemà: fins que, al final, van ser projectades sense interrupció en el cinema Gloria de Kassel, de manera que Serra va celebrar que, a vegades sense espectadors en hores de matinada, fossin autònomes en una seductora clandestinitat. La qüestió és que, fetes amb urgència, són imatges que, entre la cura i la deixadesa,exhibeixen poderosament una gran intuïció estètica mentre que, junt amb la manera com es diuen els textos, hipnotitzen.
Els tres porquets van arribar al Fabra i Coats: Centre d'Art Contemporani de Barcelona, on encara es podran visionar fins al 12 de febrer de 2023,subtitulats al català (una feina assumida per vuit traductors) i en forma d’instal·lació amb tres pantalles col·locades en forma de triangle en un espai ornamentat amb filats en què objectes orgànics simulen fragments del porc. Gràcies a l’empeny de Joana Hurtado, directora del centre, és la primera vegada que surten d’Alemanya, on s’han exhibit en una dependència del Volksbühne de Berlin (mentre, a l’hivern del 2018, s’hi representava el muntatge teatral Liberté concebut perSerra) ien la sala d’exposicions Kunstverein d’Hamburg (2021) després de gestar-se i revelar-se a la dOCUMENTA de Kassel. Poder veure aquesta peça és un privilegi.