En Xavier Rubert de Ventós tenia la impertinència alegre que demana aquesta no professió nostra de filòsof. Tots els articles memorialístics de posttanatori han d’incloure el sintagma “jo el vaig conèixer", però no vaig conèixer en Rubert, sobretot perquè crec profundament que no s’ha de tractar personalment els autors que hom admira (l’individu sempre decep en comparació a la teòrica, i la cosa resulta catastròfica en el terreny de l’ètica). Hi vaig topar, certament. Primer a Nova York, on m’han passat les úniques coses divertides de la vida, quan Rubert acompanyava una comitiva internacional encapçalada pel seu amic Pasqual que vingué a Manhattan per vendre-hi la moto del futur Estatut del 2006. Allí hi va fer una conferència que no recordo, en un anglès catalanitzat que complementava agradosament la meva estimada Ben Plantada de l’illa, Mary Ann Newman. Després vam coincidir en un dels sopars a cegues que organitzava la Patrícia Gabancho (un experiment preciós que em posava molt nerviós, perquè feia coincidir quatre convidats en una taula sense tenir notícia prèvia de la identitat llur, amb la qual cosa hi havia molta probabilitat que els hagués insultat en un article), i després topàrem sovint a l’Ateneu, on em saludava recordant-me la metòdica base de la nostra professió: “Què fas? Repassar les dues o tres coses que sabem?”.
Vaig llegir-lo, amb un interès escàs. La seva obra més totxa (Teoria de la sensibilitat i etcètera) m’era especialment indigesta, però els seus escrits de biografia pensamental (Ofici de Setmana Santa, El cortesà i el seu fantasma) són una cosa magnífica que mereixeria una reedició. Hi ha en la prosa d’en Xavier una cosa molt nostra, particularment barcelonina, que consisteix a avantposar l’estètica i la forma a la profunditat conceptual. En temps d’una formació escolàstica-marxista, Rubert s’agradava posant foscor allà on tothom veia massa llum, fugint de la ingenuïtat (una de les malalties de la tribu) a través d’un escepticisme metòdic. Com tots els pensadors catalans que valem una mica la pena, Rubert era fill d’Ors en el seu cosmopolitisme català i sobretot en l'amor per la forma de les coses (això que anomenem gust i que es cristal·litza en forma d’arquitectura). Hi ha coses que no he viscut, moltes, però em puc imaginar la feinada que el nostre pensador devia fer quan tornà a la universitat després de la sequera franquista. En Xavier Rubert filosofava sorprenent-se de la persistència de les idees mateixes i encardant-se una mica de l’ofici de pensar. En una terra embotida de transcendència i encantada d’haver-se conegut, la seva presència era necessària. Gastava una llengua d’aparença planera, llençava dards inoportuns, era falsament càndid.
Aquest alegre impertinent se suma a la nòmina de filòsofs que han marxat a la tomba sense el Premi d’Honor, certificant, per si hi havia algun dubte, que això que fotem aquí no interessa ni déu... ni molt menys als capatassos d’Òmnium. Seguim.