Hi ha més de 600 construccions megalítiques a Catalunya. A Menorca, aquesta cultura megalítica omplí l’illa d’un llenguatge extraordinari fet de pedra. Avui viatjarem a un dels monuments prehistòrics més evocadors i sorprenents dels nostres territoris: el dolmen d’En Daina, a Romanyà de la Selva (Baix Empordà). Perquè els gegants, fa uns set mil anys, existien. O no.
“Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític (...) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa... No n’he vist mai cap, però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada dels roures, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seua fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.”
Entrevista a Mercè Rodoreda. Dins Fulls de la Revista de Girona, núm. 175
No sabem si vostés recorden la història de cada llibre que tenen a casa: on el van comprar, per què, si li’l demanaren a algú i misteriosament es va quedar amb vostés, en quines circumstàncies emocionals es trobaven... Per a buscar aquesta vegada el llibre que volíem per començar el nostre article, hem hagut de fer una autèntica excavació biblioarqueològica per la biblioteca de casa d’un de nosaltres. Perquè resulta que va ser un dels primers que va comprar una de les persones que escrivim aquests papers. I l’autor recorda on: a la plaça del doctor Collado de València, l’any 1977. De fet, el va comprar el pare a instàncies del seu fill. El llibre es deia Los gigantes y el misterio de los orígenes i era de Plaza y Janés, en una col·lecció de butxaca que costava... 100 pessetes: 1 euro amb trenta cèntims més o menys.
En aquells esbojarrats i esperançadors anys setanta hi havia hagut una revifalla de les paraciències, de l’astroarqueologia. Per a molts, pura quincalla intel·lectual, xerrameca de venedor de mantes. Però en part, i gràcies també a aquelles lectures, aquests dos personatges que escrivim aquestes històries vam ser filòlegs, historiadors, arqueòlegs, periodistes, comunicadors... I persones. En alguns d’aquests llibres es plantejava com a hipòtesi que l’arquitectura megalítica havia sorgit perquè hi havia una ètnia humana de dimensions gegantines que podia transportar grans pesos. Una vegada més, mite i ciència es barrejaven en un curiós joc que donava relats tant atractius com impossibles: una raça de gegants podia alçar pedres i transportar-les com quan nosaltres ara agafem un boli. O reblanir-les per a transformar-les en suaus i atractives masses de formatge fos...
Així explicaven alguns engalipadors la gènesi del fenomen megalític al món. Un fenomen que feia referència a diverses construccions prehistòriques fetes amb grans blocs de pedres lligades en sec, presents en bona part al continent europeu atlàntic i mediterrani. Però també a altres parts del món. Pedres que es van moure d’un lloc i es van ajuntar en un altre a quilòmetres de distància. Això va començar fa uns sis mil anys i va acabar tres mil anys després.
Aquestes manifestacions eren la conseqüència del procés de sedentarització progressiva dels grups humans neolítics, que anaven prenent consciència de la transcendència, del territori i de la possibilitat del treball col·lectiu. En altres paraules: no calia ser Ursus de Roma ni Conan el bàrbar per a moure pedrots de mil quilos. Només calia la sensació de pertinença al territori, un reconeixement dels actius que hi aportava l’entorn i una mica de temps lliure i organització social. I això la sedentarització dels pobles caça-recol·lectors de fa uns set mil anys ho permetia. El megalitisme va ser el primer moviment que va iniciar el lent procés d’intervenció massiu i permanent del medi: la famosa antropització.
Pedrotes. En forma de menhirs, com el que porta Obèlix al be, o de dòlmens, que eren estructures més complexes que es componien de diverses pedres més o menys grosses.
A Catalunya coneixem més de 600 monuments megalítics, a les Illes Balears el fenomen s’estén d’una manera especial a Menorca, l’illa més propera a Sardenya... I al País Valencià avui coneixerem l’únic possible menhir que hi ha ara mateix reconegut pel mateix Lluís Pericot, però encara no prou estudiat.
Aquells grups humans sedentaris que començaven a experimentar els avantatges de l’agricultura i la ramaderia, que domesticaven animals i plantes, construïen els rudiments de cabanes i sitges. I en quedar-se en un lloc, van començar a sentir-se part d’aquell indret. Quan morien, volien perdurar allí. Amb el ritual de la inhumació aquells grups es vinculaven al territori. Si l’entorn els donava la vida, en morir s’hi integraven de nou. I el cicle tornava a començar.
Havia deixat de respirar molt jove. Li comptaven poques llunes. Ja no tornaria a somriure. I hi va ser dipositada amb el collar de sa mare. Un collar d’esteatita que la feia la dona menuda més important del grup. Aquella nit van dormir a dalt del túmul, mentre cantaven tonades de vida. Ara tindria uns 4600 anys.
Eren els primers enterraments conscients potser. I els megàlits eren una manera de monumentalitzar i de perpetuar la memòria d’aquells difunts i d’aquell lloc sagrat. Res millor que remarcar-lo amb un treball col·lectiu i grans blocs de pedra. I cal una certa tecnologia complexa i un grau d’empirisme i experimentació: per trencar les pedres s’utilitzaven masses de pedra i aigua freda i calenta, per tal de desglevar les làmines. La construcció requeria el treball d’un grup humà ben organitzat, calia arrossegar els blocs des d’una pedrera més o menys pròxima amb troncs i cordes, aixecar-les a poc a poc, endinsar-les en un talús... Després, deixar-les caure mentre un col·lectiu de persones tensaven organitzadament cordes de fibra. És així com a poc a poc apareixen els sepulcres més complexos, les tombes de corredor amb cambres.
A Planes de la Baronia, al Comtat de Cocentaina, perfectament alineat amb el campanar del Sant Crist, tenim l’únic menhir del País Valencià estudiat per Pericot a finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Als peus, fulles d’acant psicotròpic i màgic acompanyen la pedra.
Però anem al conjunt funerari d’En Daina, al costat de Romanyà de la Selva: una evocadora cambra sepulcral. Un dolmen de llibre, de manual. Els dòlmens són recintes sepulcrals megalítics col·lectius, formats per una cambra sepulcral i un corredor d’accés a la cambra. Una coberta de terra i pedres cobreix el conjunt que està anellat per un cromlec format amb grans pedres. La sensació des de lluny era com un gran i suau pujol arrodonit. Un conjunt reaprofitat com a tomba durant molts segles.
Tot aquest projecte implica una gran inversió de temps i un grau d’organització social important. Els últims megàlits es fan a Menorca, a Sardenya i a Malta. Són els últims dinosaures de la cultura megalítica.
Com diu Mercè Rodoreda, arribar al dolmen d’En Daina és endinsar-te dins d’un decorat on et fa la impressió que t’eixirà un druida de darrere de la molsa d’una alzina. És un dolmen fet de pedres de granit construït fa uns 4500 anys. Més modern doncs que les piràmides de Guitza. El 1900 el descobrí Manuel Cazurro i cinquanta anys després començaren les primeres excavacions metòdiques gràcies a Lluís Esteva i Cruañas. El dolmen és un dels megàlits més complets i ben conservats de Catalunya. A més, l’entrada del dolmen està orientada al sud-est, cosa que permet que la llum del sol arribe a l’interior de la cambra funerària en determinades èpoques de l’any, generalment durant els solsticis d’estiu o d’hivern. Ja podeu pensar en qüestions magicoreligioses...
El recinte megalític es troba protegit per un anell ciclopi o cromlec d’uns 11 metres de diàmetre. A dins, un passadís principal orientat d’est a oest és suportat per un tossal de terra i pedres que valen per cohesionar el conjunt. Al centre, la cambra sepulcral. A dins i esparsos, les excavacions trobaren ossos fragmentats, dents de vells i d’infants, eines de sílex i pocs fragments ceràmics, alguns campaniformes. A més, molts objectes d’adorn, com ara collars d’esteatita, una pedra verdenca i molt dura. Aquesta gran estructura megalítica és el paradigma del tipus “galeria catalana” o sepulcre de corredor de la mateixa amplada de la cambra, cosa que els diferencia amb altres conjunts megalítics de galeria. Aquestes galeries tenen la particularitat que les lloses de coberta del corredor d’accés mantenen la mateixa alçada que les lloses que cobreixen la cambra funerària.
Si voleu escoltar la veu de la deessa alzina, si voleu sentir els primers sons d’un neolític amb grups humans sedentaris i organitzats, i llegir fragments de la inefable Mercè Rodoreda, no deixeu de visitar amb unció i respecte un dels boscos més màgics del món, del nostre món: el bosc del dolmen d’En Daina, a Romanyà de la Selva, al Baix Empordà.