En el camp del jazz, els recents premis Carles Santos ens han deixat una relació de finalistes i un sorprenent guanyador, el grup de joves Screaming Pillows, que componen entre tots una bona mostra de la qualitat del jazz fet l’any passat entre nosaltres.
Convocats des de 2018 per l’Institut Valencià de Cultura, els premis Carles Santos —en memòria del genial pianista, performista i compositor de Vinaròs— tenen l’objectiu de potenciar els artistes i la indústria musical valenciana. Si no m’enganye, és el primer premi institucional que es dona al País Valencià amb categories de quasi tots els estils musicals, a banda de reconèixer altres aspectes del mercat com el disseny i fins i tot l’organització de gires.
El premi té dos jurats, un primer que selecciona els finalistes i un altre que tria després els guanyadors o guanyadores de cada categoria. Per satisfer la curiositat dels lectors més fanàtics diré que enguany aquest segon jurat ha estat compost per: Amparo Edo, compositora; Daniel Broncano, director del Festival de Música en Segura i gerent de l'Orquestra de Còrdova; Robert Brufau, director de l'Auditori de Barcelona; Arkaitz Villar, coordinador de Basque Music; Armand Llàcer, director de la fira Trovam; Carlos Mata, director executiu de Taste the Floor; Sonia Durán, gerent d'UFI; Montserrat Esquius, directora tècnica del Taller de Músics; Pachi Tapiz, crític a Tomajazz; Patricia Vila, script de pel·lícules d'Álex de la Iglesia; Montse Català, cap de cultura d'À Punt Notícies; Sonia Martínez, subdirectora de l'IVAM; Migue Martí, dissenyador gràfic; Marisa Gallén, presidenta de la València Capital del Disseny; Ferran Martí, cantant de Ramonets; Dàmaris Gelabert, cantant de música familiar; Jordi Fosas, director artístic de la Fira Mediterrània de Manresa; Montse Portús, directora executiva del Mercat de Música Viva de Vic, i Kin Martínez, president d'ES MÚSICA. Un elenc de professionals experimentats amb especialistes de totes les categories.
Pel que toca al jazz, els guanyadors des de la primera convocatòria fins ara han estat Sedajazz Big Band amb Compèndium (2018), David Pastor amb Film sessions (2019), Manolo Valls Quintet amb El ball de les muses (2020), Sedajazz Big Band & Valmuz per Sinergia (2021) i Screaming Pillows per Screaming Pillows & The Liao Brass (2022). De moment el gènere no ha tingut sort en cap altra categoria, a banda del col·lectiu Sedajazz, que ha rebut el Premi d’honor 2021 i el premi al Millor disc de música per a famílies amb Los cuentos de Sedajazz aquest darrer 2022, reconeixements explícits de l’eclosió d’aquest entusiasta col·lectiu artístic. La pràctica manca d’indústria darrere el jazz pot explicar l’escassa sort en categories com les que premien els vídeos de promoció, el disseny o les gires, una activitat reduïda i discreta en la nostra música. Els gèneres majoritaris, sempre millor armats, són els que tenen més possibilitats de rebre eixos reconeixements extramusicals.
Els finalistes d’altres anys han estat: en 2018, Alexey León Quintet per Cuban connection, Spanish Brass per Puro de oliva i Ximo Tebar per Con alma; en 2019, Viktorija Pilatovic per The only light, Tariq per Tariq i Ales Cesarini & Payoh Soul Rebel per Dandelion; en 2020, Eva Romero & Manuel Hamerlinck per Victor Young Tribute, Chema Peñalver per Sophisticated clarinet i Pepe Zaragoza per La cala de l'encís; en 2021, Javier Vercher per Agricultural wisdom, Alex Conde per Descarga for Bud i Autòctone per Sons de rapsoda; i en 2022, Alexey León per Influenciado, Marquina-Selfa Trio per Carpesa estesa i Miquel Álvarez per Martinete a Trane. En aquestes relacions plenes de grans treballs pot sorprendre l’absència d’alguns músics coneguts, però tot té explicació: l’aspecte més cridaner del premi és potser que els jurats fan la seua selecció sobre candidatures presentades pels mateixos interessats. Quan no et presentes no poden premiar-te.
Progressos gegants
Si ens fixem en cada disc d’aquesta relació, tots de gran nivell, hem de reconèixer els progressos gegants del jazz entre nosaltres. Fa encara pocs anys gravar era una heroïcitat caríssima i no tots els discos eixien bons. Pel que toca als finalistes més recents, del virtuós pianista valencià Eduard Marquina-Selfa i el seu trio ja hem escrit fa poc ací mateix, quan es va presentar a la sala Matisse. Carpesa estesa (publicat pel segell Sedajazz Records) destaca, recordem, per la voluntat de diferenciar-se dels trios de piano convencionals així com pel gran treball col·lectiu arrodonit pels fantàstics Matt Baker al contrabaix i Sergio Martínez a les percussions. El disc marca un canvi important en la trajectòria de Marquina-Selfa, que en un repertori de temes propis mostra la seua admiració per mestres com Thelonious Monk però també el coneixement del piano clàssic. En un ventall d’influències mostra sempre un instint natural per al ritme: allò que fa caminar la música.
Amb Influenciado, Alexey León torna a les seues arrels cubanes, que ja va mostrar en Cuban connection, de 2017, també finalista en la primera edició dels premis. La diferència entre els dos CDs és el gran creixement artístic de León, un músic que fa passos de gegant i sembla, de moment, no tenir límits. El seu treball com compositor i arranjador, encara que està molt elaborat, fa sempre la sensació d’una gran naturalitat. A més és cubà i sona a cubà, però fuig dels tòpics més gastats que podrien trivialitzar la seua música. Com saxofonista i flautista s’integra principalment en una tradició instrumental que comença amb Charlie Parker i Cannonball Adderley i acaba amb el seu mestre Perico Sambeat. En Influenciado (One World Records) l’acompanyen un trompetista habitual al seu costat, Carlos Sarduy, també en un magnífic estat de forma, Javier Gutiérrez Caramelo de Cuba al piano, Reinier Elizarde El Negrón al contrabaix, Georvis Pico o Marc Miralta a la bateria i Pedro Pablo Rodríguez a la percussió afrocubana. Un grup compacte i talentós.
Miquel Álvarez, d’El Verger, és un dels excel·lents contrabaixistes apareguts a l’escena valenciana els darrers anys, format entre el Conservatori de València i l’ESMUC de Barcelona. Després de nombroses col·laboracions amb grans artistes i un debut discogràfic com a líder encara recent, ens ofereix ara Martinete a Trane (amb el prestigiós segell Fresh Sound Records). Un dels temes dona títol al conjunt; contra el que es podria pensar, el disc no aposta pels camins del torrencial John Coltrane, i és, en canvi, un elegantíssim manifest d’amor pel jazz i el flamenc —sobretot els seus nombrosos ritmes— amb deu composicions del líder marcades pel lirisme i la contenció expressiva. Com a contrabaixista Miquel Álvarez és poderós però no fa res per sobreeixir; ens dispensa dels solos o introduccions reiterades amb les quals alguns col·legues seus recorden que manen.
La presència dominant d’un inspirat Perico Sambeat assenyala sense dubte una de les referències d’Àlvarez en aquella fusió d’estils més apol·línia que dionisíaca; en un parell de temes està també el genial saxofonista tenor Javier Vercher per proposar algunes audàcies. Albert Sanz al piano assegura matisos i camins encatifats; a la bateria està el convincent Andreu Pitarch, a qui hem escoltat fa poc en directe amb Félix Rossy, i a la percussió Sergio Martínez, molt sol·licitat per raons fàcils d’entendre. Juan Antonio Jiménez toca palmes i Rafael Vargas el Chino canta en un parell de temes, a més d’ajudar amb les palmes.
Podria haver guanyat qualsevol, però el premi ha estat per al disc de Screaming Pillows —coixins cridaners—, que es descriuen a si mateixos com “un grup d'individus sorruts i desequilibrats que resen a Coltrane i a Elvin, es dutxen sentint a Zappa i a Dolphy i dormen amb Miles i Rollins de fons. Que taral·laregen a Louis Cole i a Mingus. A Grossman, a Brecker i a Scarlatti…”. Veure i escoltar Screaming Pillows és descobrir com es fan grans els kids de Sedajazz, ja que bàsicament es tracta d’això: uns quants amics que han aprés a fer música junts en els grups d’iniciació de Sedajazz des que a penes podien sostenir els instruments. Ells han jugat a tocar jazz com altres jugaven futbol, bàsquet, Fortnite o escacs, i en la seua música es nota: és alegre, divertida, plena de sorpreses i gamberra. I també prou complexa: aquests xics no es conformen amb cosetes fàcils després de tants anys reptant-se i posant-se a prova. A poc a poc han madurat un repertori propi, han cridat uns quants col·legues per arrodonir el grup i han començat a mostrar el resultat en públic.
Passem llista: Juan Saus, saxo alt i flauta; Roque Garcia, saxos tenor i soprano; Xavier Maldonado, clarinet, clarinet baix i saxos tenor i soprano; Bernat Cucarella, vibràfon i teclats; Pablo Rizo, teclats i piano; Xurxo Estevez, baix; Hugo Barrio, bateria. Un col·lectiu sense cap visible on tot es decideix per consens. Arribat el moment de gravar buscaren reforços (els “Liao brass”) per a retrobar en quatre temes eixe sabor orquestral en el que havien crescut. La inspiració els ha donat per a fer dos discos penjats ja en xarxes socials i a punt d’eixir en format físic amb el segell, com no, de Sedajazz Records. Ara mateix bona part d’ells estan repartits pel món, entre Suïssa, Barcelona, Boston i altres capitals internacionals del jazz, perquè continuen estudiant i València se’ls ha quedat menuda. Esperem que el grup torne en el futur i no haja deixat pel camí la desvergonyia que els ha merescut un premi cada vegada més consolidat entre nosaltres.
Quatre discos: un guanyador i tres finalistes que probablement no trobarem als comerços ni sentirem als grans mitjans de comunicació. Cal comprar-los en les seues pàgines web o sentir-los en Bandcamp, Spotify o altres plataformes. Ara que es fan els millors discos de jazz de la nostra història, i alguns reben premis, ja no n’hi ha quasi cobertes de cartó o de plàstic on pegar l’adhesiu del guardó, com es feia abans. També els LPs de vinil, fets tornar per la indústria per raons de moda i consum, són un objecte de luxe lluny de l’abast dels grups de jazz locals. Però els estudis de gravació especialitzats en el nostre gènere treballen més que mai, pel que sembla. Misteris de la música.