L’obra d’Elena Asins (Madrid, 1940-Navarra, 2015), una de les artistes més radicals i singulars de l’art contemporani espanyol, s’ha vist rarament a Catalunya. Per tant, és una bona notícia que ara la galeria Nogueras Blanchard de l’Hospitalet exposi un conjunt de dibuixos de la sèrie Canons, realitzats el 1989 a Hamburg, i que s’inspiren en les formes canòniques de Bach, compositor que Asins, experta en matemàtica i a la vegada gran melòmana, admirava moltíssim. Són obres fetes amb ordinador, en blanc i negre, i que agermanen l’art amb la música i la matemàtica i que evidencien com va ser de musical sempre l’obra d’aquesta artista poètica, malgrat la seva aparent fredor.
Elena Asins. Canons
Galeria Nogueras Blanchard
L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 31 de març de 2023
És curiós com l’obra d’Elena Asins (Madrid, 1940-Navarra, 2015), fins i tot en una primera ràpida mirada, escup nombroses etiquetes per qualificar-la: abstracció geomètrica, minimal, art cinètic, art digital, art cibernètic, art neoconcret, poesia visual. Són etiquetes que s’acaben autodestruint perquè totes podrien ser igual de vàlides i a la vegada absolutament inservibles. D’entrada també, les obres d’Asins semblen difícils i incomprensibles per la seva indiscutible intel·lectualitat, però, en canvi, són absolutament directes i és difícil que l’espectador se senti distanciat o menystingut quan les contempla, no deixen indiferent. Emanen una força des d’una aparent simplicitat, resultat de la seva gran complexitat.
No és fàcil escriure sobre l’obra d’aquesta artista, un dels personatges del panorama artístic espanyol contemporani que menys concessions va fer ni a les modes artístiques, ni al color, ni al mercat de l’art, ni a la seva vida personal. Un personatge ascètic que amb prou feines s’alimentava i vivia en una casa on tot era negre, com el seu vestuari, una persona que va triar viure al marge, en soledat, un geni rebel (ai las! Que poc apliquem aquesta definició a les dones artistes!). En canvi, potser per ser tan especial, va ser en vida un dels artistes amb més aparicions a la televisió, un mitjà que aquí rarament presta atenció als creadors contemporanis. Asins complia de totes totes allò que es diu de ser “tot un personatge”, amb un discurs brillant, obert, crític i sempre, sempre a favor de l’art i del seu paper a la societat.
Precisament en un moment en què s’està debatent amb tanta intensitat si la intel·ligència artificial pot crear art o no, l’exposició d’Elena Asins a la galeria Nogueras Blanchard és una alenada d’aire fresc i provoca un cert alleugeriment. Per Asins, amb formació en matemàtica i semiòtica, una dona de ment científica, la computadora —com ella deia— era la seva tela primigènia i els logaritmes els seus pinzells. És cert que no tota l’obra d’Asins és digital, però sí que ella va ser una de les absolutes pioneres de l’art per ordinador en un moment en què una sola màquina ocupava tota una habitació i tenia molta menys capacitat que el més senzill dels mòbils actuals.
Ella va ser al rovell de l’ou de la prehistòria de la relació entre art i ordinadors a l’Estat espanyol, ja que va formar part d’un grup d’artistes que van treballar a principis dels anys setanta en el Centro de Cálculo de la Universidad Complutense de Madrid, que s’havia creat el 1967. Ho va fer al costat d’altres creadors com la també magnífica pintora i artista de la instal·lació Soledad Sevilla, i un altre pioner de l’art digital, José Luis Alexanco. Elena Asins va tenir clar que l’ordinador seria la seva eina preferida a partir d’aquell moment per expressar el que volia. “La matemàtica no només posseeix veritat, sinó també bellesa suprema. El veritable esperit del delit, d’exaltació, el sentit de ser més gran que l’ésser humà, que és el criteri amb el qual es mesura la més alta excel·lència, es pot trobar a la matemàtica tan segurament com a la poesia”, assegurava l’artista.
L’exposició Canons està centrada en una mateixa sèrie de dibuixos digitals inspirats per les formes canòniques de la música de Bach. Són peces úniques amb formes negres organitzades en línies en una superfície blanca que poden recordar una partitura i que segurament alguna cosa tenen d’escriptura musical. És un algoritme el que els hi ha donat la forma, en alguns casos més geomètrica i en altres més orgànica. Hi ha en aquests dibuixos tots els elements que defineixen l’obra d’Asins i que ell mateixa enumerava així el 1996: “El ritme, el nombre, la música, la llum, l’espai, el temps, el buit i les relacions entre tots ells”.
De la mateixa manera que Bach a la seva obra mestra i més teòrica, L’art de la fuga, va prendre un senzill i únic motiu per construir un monument musical al voltant de la idea del contrapunt, Asins pren unes formes simples que es van construint i desconstruint, girant i canviant els seus límits en cadascun dels dibuixos. L’espectador pot optar per gaudir de la visió general de les obres i gaudir de la serenor del seu minimalisme o endinsar-se a observar amb detall les formes sorgides de l’algoritme i intentar trobar la lògica de la partitura visual que Asins amb un ordinador del 1989 proposa. En tot cas, la fredor computacional de la producció d’aquestes obres no es correspon amb el seu resultat poètic.
En tota l’obra d’Elena Asins es produeix aquesta paradoxa entre fredor i força poètica. És un fenomen que es produeix encara més en l’obra escultòrica de l’artista -esplèndida, més que a la seva obra bidimensional, ja que annexiona i interpel·la al moviment de l’espectador, com succeeix, per exemple, en els 72 cubs de pedra instal·lats al passeig marítim de Zarautz, sota el nom de Canons 22, també inspirats en la música. D’aquí que relativitzem la fredor en les obres d’Asins, que a més, va ser una artista convençuda del poder transformador de l’art en les persones, tant en l’àmbit individual com col·lectiu. Malgrat el reconeixement general que va rebre en els darrers anys de la seva vida, amb premis com la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (2006) i el Premio Nacional d'Arts Plàstiques (2011) i l’exposició antològica que li va organitzar el Museu Nacional Reina Sofia aquell mateix any -museu a qui va deixar el seu llegat-, Elena Asins va pagar un preu per la seva radicalitat en la seva obra i a la seva vida però el seu compromís amb l’art va restar intacte, com es pot veure en aquesta exposició.