El 24 de febrer de 2023 farà un any de la invasió russa d’Ucraïna, l’enfrontament armat que, tot i la llunyania dels diversos fronts, tenim a prop no només a través de la puntual informació que ens serveixen els mitjans de comunicació, sinó també a través de la seva part humana pel fet d’haver acollit refugiats ucraïnesos.
Veiem i sentim la memòria històrica, encara que sigui tan recentíssima, com un deure de civilitat. I és així com lluny de la morbositat del tema i per empatia amb les víctimes de les guerres, cal convocar la memòria, cal fer un recordatori de manera semblant al recordatori que l’any 1998, en el número 18 de la revista EXLIBRIS, portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, va fer el president d’aleshores, Francesc Orenes i Navarro, quan va signar l’article Exlibris de tema bèl·lic de la I i II Guerra Mundial. Aquell any feia vuitanta anys de l’acabament de la I Guerra Mundial i 50 de la Proclamació dels Drets Humans.
En el seu text, el professor Francesc Orenes (que ens va deixar el passat abril de 2022), deia que «el repertori simbòlic i iconogràfic dels exlibris produïts durant els dos conflictes bèl·lics europeus és molt ric». Prou ric per fer-hi atenció, i té interès observar que la temàtica militar supera l’àmbit temporal de les dues guerres. L’exlibris sembla un terreny adobat per a la manifestació d’un estat d’esperit que tant pot ser pacifista com simplement referencial, més enllà de la funció principal de l’exlibris en tant que marca personal per assenyalar la propietat dels llibres.
En la majoria dels exlibris amb tema bèl·lic la iconografia és clara en la crua i hòrrida representació de les conseqüències de la guerra: runes i paisatges destruïts, incendis per l’explosió de les bombes, trinxeres, camps de batalla, ferits, morts i la terrible, esfereïdora dramatúrgia dels camps de concentració. No falten exlibris amb una iconografia de caràcter més simbòlic com ara la sinistra presència de la dalla de la mort o muntanyes de calaveres. No sembla detectar-s’hi cap mena de gust, però, en aquestes representacions dels estralls de la guerra, més aviat s’hi veu un ferm desig de denúncia i un gran anhel de pau, sigui per part dels artistes o de qui en aquells dies va encarregar un exlibris que se signifiqués amb aquesta temàtica.
El nostre àmbit no va ser un camp de batalla en cap de les dues guerres, si bé alguns artistes del moment van sentir la necessitat d’expressar el seu sentir que, això no obstant, no es va donar en la nostra espantosa guerra fratricida. Com si s’hagués quedat mut i paralitzat, el món de l’exlibrisme no va recollir aquell horror, ni tampoc ho va fer després, amb la repressió de la postguerra.
Alguns dels artistes catalans que estaven en actiu en el camp de l’exlibrisme en el temps de la I Guerra Mundial es van fer ressò d’aquella tragèdia, com ara Llorenç Brunet i Josep Triadó, tal com recull Francesc Orenes en el seu article. En la part destinada a la II Guerra Mundial el professor Orenes no esmenta cap exlibris d’origen català, bé perquè no en va trobar, bé perquè en podia trobar. Recordem que la II Guerra Mundial pràcticament va tenir lloc en els mateixos anys que la nostra inacabable postguerra, i que encara es va allargar molt més, fins a l’any 1952, quan finalment es va retirar la cartilla de racionament dels aliments bàsics.
A tall de conclusió, i en la perspectiva temporal i artística, la iconografia i la simbologia bèl·lica era inèdita en l’univers exlibrístic, aquí i arreu, fins al moment de la I Guerra Mundial. També cal subratllar que a desgrat de les representacions de caràcter bèl·lic, els exlibris elaborats en aquest temps són exlibris que invoquen la pau i poden ser contemplats com el que són: un testimoni documental en una forma d’art gràfic dels avatars de la història humana en les seves llums i ombres, si bé més expressionistes a l’hora de reflectir més les ombres que no pas les llums, per bé que desitjades.