La soledat dels personatges femenins. L’espera i la soledat com a primera condició femenina. Andrea Arnold (5 d’abril de 1961), és una directora de cinema, guionista i actriu britànica. Guanyadora de nombrosos premis per gairebé tots els seus treballs, Arnold treballa amb un estil naturalista, amb un enfocament documental que aconsegueix a través de la càmera que mai s’avança als personatges, dotant les escenes d’una sensació de veritat i que es contagia, talment com els moviments dels protagonistes. Personatges treballats, amb moltes capes a desbridar i tensions internes que traspuen enllà de l’escena. Personatges, precisament treballats des de la subjectivitat i la interioritat íntima i elaborada de cadascun donades les condicions en què planteja les seves obres: la no professionalitat dels personatges.
La càmera mai s’avança als personatges dotantl’escena d’una sensació de veritat, molt subjectiva, que es contagia del moviment i l’interior dels protagonistes.
L’enfocament documental acompanya i es fusiona amb una realitat social i es basteix d’un univers circular, comú, des dels seus primers treballs fins a l’últim.
En el seu darrer llargmetratge, American Honey (2016), Arnold engendra la seva primera road movie per parlar d’una adolescent de classe baixa i família totalment desestructurada que viatja i recorre el mig oest americà amb un excèntric equip de venedors de revistes. Els seus films, en general, es caracteritzen per temes de privació i empobriment. Fish Tank i Wuthering Heights són també drames protagonitzats per adolescents que viuen en regions angleses assolades per la pobresa. El gènere de la road movie es vincula directament amb un ampli trajecte i un enorme espai de carreteres que cal transitar durant hores i hores. I de fons el contínuum de l'exploració dels espais i la manera com els personatges encaixen, o no, dins seu.
Profundament inspirada pel caràcter espiritual de les obres d’Andrei Tarkovski, un dels seus grans referents i admirats directors, Arnold s’inspira en la vida ordinària, en la quotidianitat de les persones que veu en qualsevol espai o circumstància, en la problemàtica que les assetja o senzillament en allò que transmeten. I és a través dels paisatges, talment com Tarkovski, que els acull i els habita des de dins i des de fora, suspesos en un deixar-se dir, travessar i assolar.
Pel que fa als seus curtmetratges, també destaquen com a protagonistes dones joves a través de les qualss’aborden qüestions com la maternitat, el masclisme, el sexe, el desig i el plaer, la responsabilitat de l’adultesa i la família. Bastint-se de la càmera en mà, dinàmica i envalentida, amb un estil realista, urgent, profund i transparent. Cal destacar-ne alguns com Milk (1998) on s’aborda les conseqüències anímiques d'un avortament espontani, Dog (2001) on es tracta la violència masclista en una parella i Wasp (2003), mereixedora d’un Oscar, on se’ns posen de manifest les contradiccions i tensions internes d'una mare de quatre nenes i nens petits que no sap on deixar-los per acudir a un encontre romàntic que desitja aferrissadament. Aquests, doncs, són els eixos d’una etapa primerenca d'una carrera travessada per problemàtiques que després ampliarà i aprofundirà en films com Red Road (2006), Fish Tank (2009), Cims borrascosos (2011) i American Honey (2016).
L’anhel d’una joventut perduda, la pugna interior entre l’acceptació i la renúncia o l’atreviment, la vacil·lació, Wasp narra la història d’una mare soltera que es debat entre la seva responsabilitat i la seva necessitat d’amor perduda en un prototípic pub de carretera. Arriscar-ho tot en nom del plaer. Totes elles, la mare, la dona, la jove, la nena, totes elles fortes però alhora humanes i, per tant, vulnerables, fràgils, exposades.
La vulnerabilitat com a marca d’existència, escrivia Simone Weil a la Gravetat i la gràcia. I un realisme social que s’imposa a través d’una dansa i so ambient com a eix central de la narració. En escassos minuts Andrea Arnold es capaç de compondre una faula sobre com la natura es pot imposar al costumisme bellament, en aquest cas al del seu Dartford natal. El que podria ser una nit d'estiu apassionada entre antics amants d’institut es veu completament capgirada per l'insignificant vol d'una abella, fenomen que catalitzarà el camí cap a alguna veritat encara no revelada.
La veritat que habita els marges, aquest és el cinema a què es deu l’autora.