A Tots eren fills meus, Clàudia Benito és Anne Deever, un dels grans personatges de la literatura dramàtica nord-americana del segle XX. L'actriu té una gran oportunitat de demostrar la seva vàlua, la seva tenacitat i, sobretot, de posar de manifest que calen més espectacles amb intèrprets de diferents generacions en un escenari perquè tots aprenen els uns dels altres i el gran públic pot descobrir els més joves.
Benito té clar que “aprendre és observar”. I en aquesta obra d'Arthur Miller que veurem al Teatre Lliure, amb direcció de David Selvas, l'actriu pot compartir escenari amb dos tòtems de l'escena del país, com Emma Vilarasau i Jordi Bosch, i altres de la seva generació, com Quim Àvila, Eduardo Lloveras o Clara de Ramón, i d'altres que són al mig, com Eduard Buch.
“Cada cop hi ha menys obres amb tants personatges”, es lamenta Benito, que va formar part de la segona Kompanyia del Lliure, la que va acabar abans d'hora amb la marxa de Lluís Pasqual del teatre. Ha fet algun clàssic, com Shakespeare o Benet i Jornet. Però a ella el que li interessa és fer emocionar el públic. “Si la gent surt del teatre commoguda, ja val la pena”, afirma.
A casa, ha tingut un bon mestre. És filla del gran Andreu Benito, amb qui no ha treballat mai. Diu que l'actor és reticent a actuar amb ella, cosa que li faria molta il·lusió. “Del meu pare, també he après molt, veient-lo, des de petita”, afirma. I afegeix: “Encara que sigui el meu pare, m'agrada molt com a actor”.
No tot han estat flors i violes per a Benito. No ha fet gaire audiovisual i ha tingut anys que els ha passat en blanc. “Amb trenta i tants, si no has entrat ja en el món audiovisual, costa molt entrar-hi”, confessa.
I trenca una llança a favor de la seva professió davant la fal·lera de buscar intèrprets no professionals: “Em fa molta por la moda de buscar actors que no siguin actors, perquè sembla que els actors portin de casa una feina que s'allunya del realisme, de la veritat”. Deixa clar que “ser actor és molt difícil i hi ha gent que viu en una precarietat laboral molt bèstia”.
Tema d'obertura: Sense vida, de Xarim Aresté
Escolta-ho a: