L'emotiva inauguració ahir a Xàtiva, al Museu de Belles Arts de la ciutat, de l'exposició commemorativa dels seixanta anys de la cançó "Al Vent", en què es mostra bona part de la col·lecció artística del cantautor xativí Raimon i de la seua esposa Annalisa Corti, asfalta una mica més el camí cap al que serà el futur Centre Raimon d'Activitats Culturals (CRAC). Una instal·lació que acollirà el riquíssim llegat de la parella i servirà de centre de dinamització.
60 anys d'Al Vent. La col·lecció d'art Raimon i Annalisa
Casa de l'Ensenyança
Xàtiva
Fins al 19 de març
La presentació de la mostra amb obres de Miró, Tàpies, Heras, Boix, Armengol o Alfaro, entre molt més, que va congregar nombroses personalitats del món de la cultura i la política, podríem dir que és la primera pedra sobre la qual s'edificarà la bonica història del llegat d'un artista fonamental a la seua ciutat. El CRAC és encara un projecte a les beceroles, les obres han començat, però hi ha molt a fer en l'antic convent de Santa Clara perquè l'ambiciós espai cultural comence a caminar.
L'exposició, en tot cas, és una bona manera d'anar mostrant el llegat. En vida dels seus il·lustres donants. En el Museu de Belles Arts de la Casa de l'Ensenyança, en el centre històric, a tocar del mític Carrer Blanc de les cançons. I el pretext no pot ser millor, el seixanta aniversari de la cançó que ho va començar tot, “Al Vent”, aquell crit de rebel·lia juvenil —Raimon sempre ha relativitzat el biaix existencial, tot i que a Camus i Sartre els llegia— nascut d'un mitològic trajecte en motocicleta amb el deu Eolo alimentant una insospitada energia renovable. I perdurable.
La primera cançó que va cantar en públic, el 1961, en Casa Pedro, a València, amb Joan Fuster d'il·lustre i il·lusionat notari juntament amb altres pares de la pàtria. Perquè el de Sueca ensumava el que podia passar. No del tot, segurament, ningú no podia preveure com de lluny i d'alt podia volar la cançó, esdevinguda en un símbol immortal de lluita contra el règim franquista. L'última cançó, també, en ser cantada davant del seu públic, el 2017, al Palau de la Música Catalana. Història cisellada amb lletres daurades.
Aquesta transcendència va planar en l'acte senzill, però carregat de tantes coses que va inaugurar “60 anys d'Al Vent. La col·lecció d'art Raimon i Annalisa”. Amb la xicoteta sala d'actes del museu absolutament col·lapsada per convidats i autoritats. I desenes de veïns de la ciutat seguint l'acte en el hall del museu a través d'una pantalla. Aquelles dues actuacions, el trajecte en moto, la tornada a Xàtiva després de deixar una mare sola al Carrer Blanc, els records, els fils teixits, l'orgull de la ciutat, la transcendència, totes aquelles coses planaren per les intervencions de la regidora de Cultura, Raquel Caballero, del conseller d'Universitats de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Nadal —una persona, a més, propera a Raimon—, del comissari de la mostra Pablo Camarasa o de l'alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà.
També es va fer palesa l'emoció dels donants. En les cares i els gestos. Amb un Raimon de discurs breu i agraït. “El que havia de dir ho vaig dir cantant”, va al·legar. També vam veure emocionat Pep Gimeno Botifarra, que va haver de desfer el nus que li oprimia la gola per poder cantar la versió d'“Al Vent” que havia preparat per a l'ocasió. Guitarra, veu i postisses. Llegint en un codi d'arrels una cançó arrelada profundament. L'actuació era una sorpresa per a Raimon.
L'emoció igualment dels testimonis de la cerimònia, personalitats de la cultura i la política, del nord i del sud, com Rafael Ribó, Antoni Castells, Narcís Serra, Borja de Riquer, Anna Sallés, Vicenç Altaió, Josep Palomero, Antoni Furió o els periodistes Antoni Batista, Miquel Alberola i Juan Cruz. Entre més, com ara la família del desaparegut Joan Juan, dona i filles, el millor amic xativí del cantautor. I els artistes Manuel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol, presents en la mostra físicament i a través de la seua obra. I per descomptat, gairebé totes les figures rellevants de la cultura de la ciutat xativina. Abraçades i retrobaments: Joaquim Nadal va confessar que a la sala hi havia gent que no veia des d'abans de la pandèmia. Un primer (segon, per a alguns) passeig per l'exposició. Sobre aquesta pedra, edificaré el meu llegat, podria haver dit Raimon. Tot i que no estem segurs que li fera el pes aquesta paràfrasi bíblica. Nosaltres no som d'eixe món.
Els valors de la col·lecció
La mostra, que naix acompanyada d'un bon catàleg amb coberta d'Artur Heras (simbòlicament s'ha escollit l'obra “Per Annalisa”) i textos de Pablo Camarasa, Manuel Vicent, Vicenç Altaió, Joaquim Nadal i Miquel Alberola, és una molt bona aproximació als valuosíssims fons de la insigne parella. Pel que fa al vessant artístic, “una gran oportunitat per veure moltes de les seues obres d'art, les quals no són fruit d'un afany col·leccionista, sinó més bé són el resultat de les amistats que van anar travant amb el pas del temps”, adverteix el comissari.
Molt poques obres són adquirides, de fet, formen part del patrimoni reunit amb obsequis, regals d'aniversari, obra per a il·lustrar cobertes, retrats o treballs commemoratius. Les mostres d'agraïment d'un món de l'art que va veure en Raimon un amic, en molts casos, però sobretot un aliat de dimensions gegantines en la lluita de la cultura per espolsar-se el mant caspós i retrògrad del règim. Una col·lecció particular importantíssima. Que conta un relat.
De Joan Miró, per exemple, es poden veure fins a cinc obres, com ara “Raimon” o l'original pintat per il·lustrar el disc “La roda del temps”, per allò que parlàvem del relat. Mentrestant, l'aportació de l'escultor Andreu Alfaro és de les més importants i més connectades amb el receptor: l'escultura “D'un país que ja anem fent”. O els dibuixos retratant l'artista. Antoni Tàpies també és una valuosa aportació a la col·lecció: gairebé una paret està ocupada per les seues obres, entre les quals “Per destruir aquell qui l'ha desert”, “Síndic de greuges” o “Senyera”. En aquesta darrera hi ha visible la dedicatòria a Raimon i Annalisa de l'any 1971. La història, de nou. Els lligams.
D'això va la presència en la col·lecció d'obra en conjunt (la sèrie “Lligat i lacrat”) i en solitari de l'esmentat trio d'artistes sense el qual no s'entendria la història de l'art del País Valencià en el segle XX, Boix, Heras i Armengol. Però la mostra serveix alhora per acostar-se a l'obra també molt atractiva d'uns altres autors que també es van vincular al cantant, com ara la de José García Ortega, Joan-Pere Viladecans, Josep Guinovart (autor d'un icònic retrat) o Rafael Pére Contel. Pere Alavedra, per la seua banda, aporta el que segurament és el retrat més poderós realitzat al cantant i que obri aquesta ressenya.
Al visitant, a més, li cridarà poderosament l'atenció trobar obra d'autors importantíssims que no relacionaríem directament amb Raimon, com ara Juli González, Antonio Saura, Eduardo Chillida, Eduardo Arroyo o Miquel Barceló. Noms que fan una idea de la dimensió i transcendència de la col·lecció. I, sortosament, aquest univers fortament masculí (que també ens parla, en negatiu, d'un temps i d'un país) té almenys el contrapunt de la presència d'una obra de l'escultora Madola, la suggeridora “Llibre”, escultura de fang cuit.
A banda dels 10.000 llibres i el molt ben nodrit material sonor i audiovisual que es dipositaran en el futur CRAC, una part gens negligible del llegat és la de fotografies i cartells. En la mostra de Xàtiva, encertadament, s'inclouen fotografies tan emblemàtiques com la sèrie en què Raimon li canta a Salvador Espriu les cançons en què musica els seus poemes. O les del mític concert de la Universitat Complutense de Madrid, el 1968. En una de les quals es pot localitzar una joveníssima Annalisa regalant una enigmàtica mirada a la càmera.
I també interessant és la presència del cartellisme, que ens recorda per exemple que Raimon va compartir un cartell ni més ni menys que amb Leonard Cohen, The Kinks, Quilapayún i Mikis Theodorakis. Va ser el 1974, al Parc Pysager de la Courneuve. Un antídot per aquells que creuen que els cartells rabiosament eclèctics són un invent postmodern. El cartell és gran, però la seua grandiositat és una altra, rau en l'immens valor simbòlic. El Raimon reconegut internacionalment.
El mateix artista que, molts anys després, ja investit com a fill predilecte després de dècades de relatiu i periòdic menyspreu dels indocumentats de guàrdia, li ha fet un regal extraordinari a la seua ciutat. El valor del qual no es pot calcular.