El Liceu que anhela Víctor García de Gomar ha començat a caminar dempeus. Aquest centre global de les arts, multidisciplinari i atent a les noves manifestacions artístiques, s'ha estrenat de la mà d'un dels barcelonins més internacionals: Jaume Plensa.
Macbeth.Giuseppe Verdi (1847)
Direcció d'escena: Jaume Plensa. Direcció musical: Josep Pons. Luca Salsi, Sondra Radvanovsky, Erwin Schrott, Francesco Pio Galasso, Fabian Lara, Gemma Coma-Alabert, David Lagares. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Gran Teatre del Liceu. Barcelona. Dijous, 16 de febrer de 2023.
El debut operístic de Jaume Plensa ha vingut embolcallat d'un bullici mediàtic i propagandístic netament revelador. Primer, perquè certifica que avui Plensa és amb tota probabilitat l'artista oficial del país. Segon, perquè estableix un contrast feridor amb la discretíssima posició que normalment ocupen els esdeveniments liceístics en l'actualitat del país. Sigui com sigui, el fet és que en termes de públic i de repercussió, el projecte ha obtingut un èxit clamorós.
Tota una altra cosa és el resultat artístic. Sobre aquest punt, hem de començar dient que l'escultor Plensa ha mantingut una coherència absoluta envers la seva tradició artística. El català afirma que Shakespeare és el seu gran autor i que Macbeth és el personatge de la seva vida. Així, per explicar-nos els grans temes de l'obra, Plensa fa ús del llenguatge que li és natural: una figura, un missatge, un símbol. Per això, l'artista signa una escenografia marca de la casa, curulla dels motius escultòrics que l'han fet cèlebre. En molts moments, l'escenari del Liceu irradia fotogrames d'una potència estètica innegable —a l'altura del segell del seu creador. Ara bé, pel camí Plensa sembla haver oblidat que en aquesta ocasió era tota una altra cosa el que s'esperava d'ell. Perquè l'escultura és l'art de cercar l'expressió en l'estàtic, mentre que la direcció d'escena és precisament la gestió del moviment.
La dramatúrgia de Plensa està abocada al naufragi perquè hi manca el més essencial: hi manca el teatre. I el problema és que tant Shakespeare com Verdi foren, per damunt de tot, dos grans homes de teatre. Tanmateix, més incomprensible és encara el nul respecte de la proposta cap al gènere operístic i la veu lírica en concret. Obrint la caixa escènica de bat a bat, Plensa condemna els solistes a una acústica inclement; tot obligant-los a cantar des del balcó de l'escenari sense cap mena de guió actoral. Així mateix, ho ha reconegut el solista principal, Luca Salsi, en unes declaracions a TV3. Ha fet santament l'italià de justificar-se, car el servidor que us escriu va dubtar per un moment de l'estat vocal del nostre Macbeth quan —al damunt d'una escultura plensiana— va arrencar amb els seus compassos d'entrada «Giorno non vidi mai si fiero e bello».
El director musical de la casa, Josep Pons, ha agafat les regnes de la Simfònica del Liceu en aquesta ocasió especial. En els recursos tímbrics i en la transparència, s'intueix un treball delicat per part del mestre de Puig-reig. No obstant això, és el discurs musical allò que no acaba de rutllar. Som davant una lectura destensada, que confon massa sovint la intensitat dramàtica amb una qüestió decibèlica. I hi ha alguna cosa més encara: s'hi percep una certa descurança a l'hora d'acompanyar els solistes, com si l'orquestra no respirés sempre als seus ritmes ni intensitats. Això, en un cert repertori pot passar, però en el cas d'una partitura neobelcantista com la que ens ocupa és inadmissible.
El baríton Luca Salsi interpreta l'infeliç protagonista. D'ell es diu que és el Macbeth més destacat de l'actualitat —i segurament és així, tant per qualitats vocals com per finor interpretativa. Sincerament, jo li he trobat a faltar aquella punta de poètica aristocràtica en el fraseig i en el dir que tan magistralment va saber conferir Verdi a la seva criatura. En les àries del darrer acte, Salsi ofereix una prestació de mèrit. Sondra Radvanovsky és la gran guanyadora del repartiment, per caràcter i per poder vocal —també perquè el paper és un veritable caramel·let. Ara bé, ja vam advertir que Lady Macbeth no era precisament el rol ideal per a ella. L'instrument de l'americana no llueix les seves millors virtuts en el registre de pit i així ho hem corroborat en aquesta ocasió. Que no se'm malinterpreti: la veu de Radvanovsky té tots els atributs necessaris per oferir-nos una Lady més que solvent. Tan sols dic que difícilment serà recordada al Liceu per aquest paper en concret. Uns correctíssims Erwin Schrott i Francesco Pio Galasso completen els efectius principals del cast. El Cor del Gran Teatre signa unes intervencions notables i una emotiva versió de Patria opressa.
En acabar la funció, la platea del Liceu ha rebut dempeus l'escultor Plensa tan bon punt ha sortit sobre l'escenari. El barceloní s'ha endut de llarg l'ovació més gran de la vetllada. Ni Shakespeare, ni Verdi, ni Macbeth, ni tan sols l'òpera mateixa. Aquest cop, és el màrqueting el que ha guanyat la partida.