La maduresa implica acceptar que el progrés (hipotètic) del món acabarà inexorablement amb allò que creiem natural i agradós. Hi ha poques coses que em facin més feliç que llegir i escriure (ho faig ara, teclejant aquest article) davant l’estant de la biblioteca de l’Ateneu on hi ha la secció de revistes. Per a mi les revistes són una zona de confort, descans i sorpresa contínua. La meva visió del món és la del New Yorker i col·lecciono els llibres que em recomanen els crítics de la New York Review of Books per quan em faci vell i necessiti companyia. També fullejo de tant en tant les nostres revistes; em plau tafanejar-ne de deganes com Serra d’Or, Els Marges, l’Espill i etcètera, però també de més recents, com ara la notable 440 Clàssica del grup Enderrock. En llegeixo els exemplars ben conscient de la seva existència precària, sabent que la voracitat de la pantalla pot convertir qualsevol dels seus exemplars en el darrer. És una pena, però el món va així.
Tot això ve a tomb perquè, fa poc més de dues setmanes, sabíem que L’Avenç anunciava la fi de la seva revista en paper, que coincidirà també amb el seu número 500. Tinc davant meu l’exemplar 499: repasso el text que ha escrit l'historiador Culla sobre el Cambó d’en de Riquer i llegeixo l’entrevista que Josep Maria Muñoz ha fet a Teresa Cabré, impublicable (per llargària i profunditat) en qualsevol diari. En Josep Maria i la Núria Iceta han dit que no poden continuar publicant la revista en paper perquè 1.200 subscriptors i el goig que viu un servidor amb el tacte de les planes no donen per sufragar el business. Com deu passar als seus directors, a mi no em sorprèn la voracitat de les pantalles ni el fet que la lectura desaparegui paulatinament de la nostra vida cultural. El que em sobta, i em cabreja, és que L’Avenç abaixi la seva persiana i ni puto déu mogui un sol dit per evitar-ho.
L’ànima liberal em xiuxiueja que no cal reflotar negocis que no són pròspers, però el meu cantó parcialment estatista em diu que les revistes del país podrien tenir més lectors amb una política cultural que vagi més enllà d’exhibir-les de tant en tant i ben posadetes a la Setmana del Llibre en Català. Caldria reflexionar també en el fet que (ja sigui en paper o en xip), les iniciatives més interessants que es poden fer en la nostra llengua encara depenguin d’aquesta cosa tan postguerracivilista com és la subscripció i el micro-cada-vegada-més-micro-mecenatge. L’Avenç sobreviurà com a mitjà digital, n’estic segur, i el seu magnífic catàleg editorial continuarà provocant moltes hores de bona lectura. Per fortuna, a la biblioteca de l’Ateneu hi ha una llarguíssima lleixa de revistes patrimonials antediluvianes a les que, tristament, haurem de sumar aquelles que molts de nosaltres hem llegit en vida.
Tot passa, és cert. El problema és que ara tot passa massa ràpid, se m’està quedant cara de barceloní ploraner... i ben aviat aniré pels indrets recordant que aquí, on ara hi ha un Starbucks, abans hi havia una farmàcia patrimonial. Quin fàstic tot plegat.