Declaraciód'independència de la imaginació i dels drets de l'home a la seva pròpia bogeria
“Quan, en el curs de la cultura humana, es fa necessari que un poble destrueixi els vincles intel·lectuals que l'uneixen amb els sistemes lògics del passat per tal de crear-se una mitologia original que correspongui a la mateixa essència i expressió total de la seva realitat biològica, serà reconeguda per l'esperit d'elecció d'altres persones després del respecte que es deu.”
Aquest manifest, escrit per Dalí acompanyava un dibuix de la venus de Botticelli amb un cap de peix com una sirena invertida, va ser llançat des d’una avioneta sobre els carrers de Nova York el 1939.
Es tractava de denunciar la censura que havia patit l’obra de l’artista quan el comitè organitzador de l’Exposició Universal, que es celebrava a Nova York, va prohibir a Dalí incorporar la figura d’aquesta nova sirena en el pavelló el Somni de Venus projectat pel mateix artista en ocasió d’aquesta exposició.
Dalí, amb una actuació esplèndida, va posar en evidència el país més lliure del món i va aconseguir que la imatge censurada d’aquesta venus arribes igualment al públic. L’artista es rebel·la i reivindica “els drets de l'home a la seva pròpia bogeria” i, per tant, a la seva llibertat creadora.
L’art ha de ser lliure per fer-nos lliures. L’art és múltiple, divers i interpretable. L’art ens mostra diferents maneres d’entendre la realitat, diferents punts de vista, diferents interpretacions; l’art ens sorprèn, ens pertorba, ens commou, ens fa preguntes, ens interpel·la i en conseqüència ens fa reflexionar, pensar, qüestionar-ho tot i així, en definitiva, ens fa més lliures.
Per contra, i pel perill que pot arribar a suposar la llibertat per a certs cercles de poder, la censura acompanya a la història de l’art i del pensament des dels seus orígens.
Per aquells que ens volen dominar no hi ha res més perillós que la diversitat de pensament, els que posen en dubte tot el que ens han ensenyat, els qui qüestionen constantment, en definitiva: els lliures pensadors.
Per tant, el domini mal entès sobre el poble comença amb el domini sobre el pensament lliure i en conseqüència sobre l’art.
Hitler ho tenia clar. El dictador feixista va atacar el pensament lliure promovent la crema de llibres el 1933 i també carregà contra l’art lliure organitzant l’exposició itinerant, iniciada a Munich el 1937, amb l’explícit títol d’Art degenerat on estigmatitzava l’art d’avantguarda.
A conseqüència dels tràgics esdeveniments que van portar a la Segona Guerra Mundial George Orwell el 1949va publicar la novel·la de ciència-ficció 1984. El llibre va ser escrit amb la finalitat d’evitar que en el futur no es pogués repetir una situació com la que acabava de colpir al món. Orwell descrivia una societat futura sota el comandament d’un únic partit polític dirigit pel Gran Germà on la censura era l’eina fonamental per dominar a la població. Les notícies es manipulaven com també es feia amb el passat recent i amb la història en general. La censura eliminava dels diaris antics aquelles notícies incòmodes pel partit que reescrivia de nou la història.
El control pervers i minuciós del líder sobre el pensament lliure arribava a l’extrem de crear el diccionari de Neollengua eliminant el màxim número de mots possibles que són els que enriqueixen la llengua, que la matisen i ajuden a expressar millor els nostres pensaments, idees i sentiments.
El Gran Germà proclamava i exhibia pels carrers de les ciutats l’eslògan:
La guerra é la pau
La llibertat és la esclavitud
La ignorància és la força
Per mantenir l’ordre El Gran Germà disposa de la Policia del Pensament amb la missió d’empresonar aquells que simplement pensin de manera individual. En aquella societat l’art no hi tenia cap cabuda.
Realment esfereïdor.
En una línia semblant a la d’Orwell i quatre anys després de l’aparició de 1984 Ray Bradbury va publicar el llibre Fahrenheit 451 –la temperatura a la qual cremen els llibres-. Aquesta novel·la descriu una societat futura on està prohibit pensar, ja que es considera que fa infeliç. Els llibres estan estrictament prohibits i així el cos de bombers té la funció de cremar els pocs llibres que encara algun “infeliç” té amagats.
Pensar no garanteix la felicitat, ni de molt, però permet prendre decisions per un mateix i per tant ens fa lliures. Com bé proclamava Joan Brossa: llibres lliures.
La pintura també ha patit censures al llarg de la història algunes avui dia ja mítiques. Enumerarem tan sols uns pocs exemples.
El fresc del Judici final de Michelangelo va ser considerat obscè pel gran nombre de cossos nus que hi contenia i un deixeble de l’artista va rebre el vergonyós encàrrec de tapar els sexes amb petites peces de roba.
Fent un salt en el temps, quan la nuesa en l’art ja estava assimilada i admesa, el quadre titulat Olympia pintat perEduard Manet el 1865 va protagonitzar un altre escàndol. La pintura mostrava una noia nua ajaguda en un llit i va ser titllada d’obscena i vulgar no per la nuesa sinó per la mirada de la noia que, nua i sense cap pudor, s’atreveix a mira els ulls de l’espectador.
El quadre no va ser censurat, però va haver de ser protegit en la mostra del saló anual de París pel perill de patir atemptats.
No és d’estranyar, per tant, que pocs anys més tard del quadre de Manet el 1866 l’oli L’Origen del Món de Gustave Courbet que representava de manera realista el primer pla d’una vulva causes un gran escàndol. El que no és tant d’esperar és que l’obra no s’hagi mostrat en el Museu d'Orsay de París fins al 1995 i que des del 2011 està prohibida, una manera de censura, a Facebook.
Malauradament, la censura no és cosa del passat ni de països llunyans i no democràtics sinó també d’avui i de casa nostra. Sens dubte recordarem que el 2018 la fira Arco, que es celebra anualment a Madrid, va retirar de la mostra l’obra Presos políticos en la España contemporánea, de Santiago Serra. Aquesta estavaformada per 24 fotografies pixelades dels presos polítics catalans entre ells Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.
Una altra manera escandalosa de censura en art ha estat el que s’ha promogut contra o per eliminar a les dones artistes. Actualment, hi ha un esforç per reivindicar la figura de les dones artistes i estan apareixent força llibres i estudis al respecte. Des d’aquí recomanem la pàgina d’instagram behind.the.scene.women.
En arquitectura la censura no ha estat tant directe, però si present com quan el poder tria i afavoreix estils o llenguatges arquitectònics que el representen millor com va ser el cas de l’arquitectura neoclàssica d’Albert Speer per a Hitler o l’arquitectura “feixista” de l’EUR de Mussolini, als afores de Roma, per citar alguns coneguts exemples. Mies van der Rohe, Gropius, Breuer i altres arquitectes de la reputada escola de la Bauhaus van exiliar-se als Estats Units d’Amèrica davant de l’estigmatització de l’arquitectura moderna per part de Hitler.
Un altra manera de censura ve de les normatives arquitectòniques. Després que Le Corbusier construís la casa pels seus pares en el llac Leman el 1924 l’ajuntament local va canviar la normativa per prohibir que es construïssin cases semblants.
La intencionalitat estètica i formal en les normatives pot considerar-se un cas de censura, de fet hi ha ajuntaments a Catalunya que prohibeixen explícitament l’arquitectura moderna a favor de la falsedat arquitectònica. Fet totalment inacceptable.
Condemnem la censura i respectem “els drets de l'home a la seva pròpia bogeria”
Igual que en els anteriors articles “Els traçats reguladors. Le Corbusier, dibuixos trobats” i “Les cobertes inclinades també poden ser modernes. De Dalí a Harnden i Bombelli, dibuixos trobats” dintre de la sèrie Divertiment Gràfic, es torna a convidar al lector a jugar i explorar, aquest cop, amb una sèrie de dibuixos que com al seu dia va fer Dalí amb la Declaració d'independència de la imaginació idels drets de l'home a la seva pròpia bogeria mostren precisament el censurat generant uns nous dibuixos.
No són dibuixos de Dalí, ni de Michelangelo, ni de Goya... són nous dibuixos trobats.
Un mecanisme per generar una nova forma.
