La Fundació Vila Casas disposa de diversos espais a Catalunya on desenvolupa una sèrie d’exposicions i activitats de gran nivell que mereixen el nostre reconeixement, així com per la seva tasca divulgativa de l’art contemporani català. Un altre aspecte important és l’interès que demostra per itinerar projectes dels seus artistes, com succeeix amb l’actual exposició al Centre Cultural-Llibreria Blanquerna de Madrid, on es pot contemplar Isidre Manils.
“Durant molt de temps vaig estar pensant a esbrinar què podria voler dir la frase de sant Pau: ‘La imatge vindrà en el temps de la resurrecció’”.
Jean-Luc Godard
Isidre Manils. No una imatge justa, sinó justament una imatge
Comissaria: Natàlia Chocarro
Centre Cultural Llibreria-Blanquerna
Alcalà, 44. Madrid
Fins al 20 de maig de 2023
Un artista per a qui la imatge és essencial per entendre l’art
No una imatge justa, sinó justament una imatge. El títol fa referència a una frase del director avantguardista i experimental, el franc-suís Jean-Luc Godard, membre de la Nouvelle vague,que significa posar en pràctica una imatge nova que no s’hagi vist abans, però “que sigui la representació de l’esdevenir social més que no pas quelcom fossilitzat i acomodat”. L’assessora d’art de Presidència de la Fundació, Natàlia Chocarro, n’és la comissaria, tal com ho va ser a la mostra Fora de camp. Isidre Manils, celebrada a Can Framis l’any passat.
Aquesta exposició forma part del conveni de col·laboració entre la Fundació i la Delegació del Govern de la Generalitat de Madrid, endinsant-se en la llarga trajectòria de l’artista que revela diverses maneres de representar la pinturades de l’òptica cinematogràfica. Per això la comissaria comenta que Manils “manipula la realitat a través de veladures i transparències: pinzellades a manera de capes de llum difuminades que n’encenen la significació”.
Acompanyant l’exposició es durà a terme l’activitat Seqüències, a través de la conversa entre l’artista i el professor de la Pompeu Fabra i exdirector d’exposicions del CCCB Jordi Balló, així com del professor de l’Escola Massana i crític d’art Jesús Martínez Clara i la comissària Natàlia Chocarro, on es farà un visionament i una anàlisi de diferents seqüències cinematogràfiques associades a l’obra d’Isidre Manils (Mollet del Vallès, Barcelona, 1948).
La primera vegada que vaig veure el seu treball va ser amb motiu d’una exposició a la galeria Berini de Barcelona, l’any 1989, on s’endinsava en el terreny del pop-art a partir d’un conjunt d’elements que no tenien relació els uns amb els altres, encara que existia una associació d’imatges que feien referència al setè art. Dos anys més tard, Maria Lluïsa Borràs comentava que les seves pintures s’aproximaven a ampliacions fotogràfiques on apareixen “petits sectors del rostre humà: una parpella, una cella, el perfil del nas”.
La trajectòria de Manils transita per diverses disciplines, com cinema, el disseny, la fotografia i la pintura, que li serveixen per crear el seu imaginari. Als anys 60 s’interessa per la pinturafins que es decanta per mostrar una sèrie d’imatges fotogràfiques, però sense allunyar-se de la pintura mateixa, ja que segons Conxita Oliver “intenta captar aquelles imatges anteriors conceptuals amb un acostament a l’efectisme del pop-art i implicant-se en resultats hiperrealistes”.
Isidre Manils. La fotografia versus la pintura
De jove volia ser pintor, però amb el temps també es va interessar pel cinema col·laborant en la revista Destino. La seva família era propietària del cinema Ateneo de Mollet del Vallès. Des de casa escoltava les pel·lícules que es projectaven al cinema, sobretot a l’estiu, ja que el so entrava per les finestres obertes. L’artista assenyala que sentia més interès per la figura d’Alfred Hitchcock que no pas per la de Pablo Picasso, donant a entendre que estimava més el món del cinema.
A principis dels anys setanta es dedica més a pintar i s’endinsa en el món de l’hiperrealismedeixant de banda la matèria, ja que admirava el treball de Tàpies. Simultaniejala pràctica artística amb la docència com a professor de l’Escola Massana. Tanmateix, s’interessa per l’informalisme i l’art conceptual fins que aconsegueix descobrir quin serà el seu veritable camí creatiu. Per aquest motiu Natàlia Chocarroopina que l’artista “treballa a partir de conceptes, perquè tot parteix d’un imaginari amb el qual vol provocar l’estranyesa en l’espectador no dient-ho tot, creant un joc constant entre l’ocultació i la revelació, i jugant amb l’antiguitat”.
La seva primera exposició individual porta com a títol Metonímies, terme que va sorgir del crític i escriptor Carles Hac Mor, com homenatge al món del cinemaa través d’un conjunt d’imatges personals. La va fer ala galeria Spectrum de Gironal’any 1983, encara que quinze anys abans ja havia mostrat les seves obres en una col·lectiva al Temple Romà de Vic.
Durant el període 1989-1999 va mostrar el seu treball a la desapareguda galeria Berini. Ha exposat diverses vegades a la Fundació Vila Casas, concretament a les seus gironines de Torroella de Montgrí i Palafrugell. Precisament, Maria Lluïsa Borràs, amb motiu de l’exposició Pintures a la galeria Berini l’any 1994,observava que continuava tenint interès pel detall, però no des de la perspectiva cinematogràfica, a partir de teles de petit format que estaven “col·locades en sèrie, que recorden més aviat un conjunt de fotografiespolaroids que, en relació amb altres treballs de Manils, han perdut immediatesa, però han guanyat subtilesa i profunditat”.
Isidre Manils. No una imatge justa, sinó justament una imatge
Natàlia Chocarro ja havia comissariat una altra exposició d’Isidre Manils a la Fundació Vila Casas, concretament a Can Framis, amb el títol Isidre Manils. Fora de Camp l’any passat, on mostrava obres realitzades l’última dècada, senyalant que l’important era “revelar i ocultar, el cobriment i el descobriment” respecte de les formes que hi apareixien, cas de la sèrie Palimpsest que també es pot contemplar a Blanquerna. Segons Teresa Sesé, es tracta de “pintures nascudes d’imatges tretes de revistes de luxe sobre les quals en construeix d’altres de molt més complexes i misterioses, velant alguns fragments i fent-ne emergir d’altres”.
A l’exposició, tant la sèrie Palimpsest (2012-2020) com Acoblaments (1978) reflecteixen dos moments ben diferents de la seva trajectòria que permeten adonar-nos de com s’ha anat desenvolupant el seu treball. En el cas d’Acoblaments, la va crear mitjançant fotografies Polaroid on s’aprecia el seu interès per l’art conceptual, així com per la divisió de teles horitzontals pintades de manera fragmentada que serveixen per comprovar diversos matisos amplificats d’algunes parts del cos humà. La sèrie consta d’una trentena de peces
Respecte de Palimpsest, el significat del qual és un document antic reutilitzat, tal com succeïa a l’edat mitjana, on s’esborrava el pergamí traient-li la tinta per després tornar-lo a fer servir. En aquest cas es tracta d’una sèrie de pintures on apareixen fotografies provinents de revistes o imatges extretes del món del cinema. Per tant, l’artista “juga aquí amb la percepció i la llum, amb unes pintures sofisticades, que en alguns moments voregen l’efectisme escenogràfic i evoquen un món luxós i inquietant que emergeix de la foscor”. Aquí la llum adquireix un gran protagonisme tant en la vessant pictòrica com en la cinematogràfica.
Una altra sèrie important és la de Dibuixos que permet comprovar el seu domini del dibuix, utilitzant el carbonet com a principal eina a més que també empra la goma d’esborrar per dibuixar, encara que això resulti paradoxal. Hi veiem diverses parts del cos: cabells, ulls, mans, rostres.... La comissària ha disposat les peces en una sola paret de forma que “les obres semblen convertir-se en una sola, en una instal·lació única, molt més potent”. Aquestes representacions humanes sembla que desapareixen degut a la tècnica del clarobscur que li serveix per a representar una obra que es pot relacionar amb la fotografia.
Altres obres importants són els olis Ex-vot on apareix la figura femenina d’esquena, sent tant important la manera de representar el color com el mateix personatge. Natàlia Chocarro considera que l’obra de Manils “expressa un vast imaginari visual de llum i memòria d’un creador que treballa al llindar, en aquest ardu però seductor lloc d’allò ignot, d’allò vetllat..., però què, a pesar de tot, inflama els desitjos més secrets”.