Doncs no ho són pas de dolentes moltes de les pintures que s'exhibeixen a Can Framis fins al 4 de juny, en una exposició cocomissariada per Carlos Pazos i i Eloy Fernández Porta que consta de 69 pintures propietat del MNAC i unes quantes obres del mateix Carlos Pazos i de la seva Fundació PazosCuchillo de Pazos.
No entraré a descriure l'exposició ni les seves virtuts, per això remeto al complet article deConxita Oliver que es va publicar el passat 11 de febrer en aquesta revista. Més aviat pretenc apuntar algunes qüestions que serien el revers d'aquesta exposició, molt provocadora, amb un discurs clarament dirigit cap al mal gust fet sobretot a costa d'obres alienes,encara queels comissaris diuen que pretenen estimular la reflexió. Cert quetambé hi ha obres del mateix Carlos Pazos, però la majoria estan disposades a distància, amb escassa implicació amb la resta. A més són obres en diversos suports que fan difícil trobar la relació amb les pintures. Sí que hi ha una obra seva, potser la méskitsch de l'exposició, on Pazos fa autocrítica: el muntatge fotogràfic Pecadora, 1999-2000.
La ideade triar obres del dipòsitdel MNAC per fer-ne relectures a càrrec d'artistes contemporanis no és nova. Cito com a bon exemple a un artista coetani de Carlos Pazos com és Francesc Torres, pioner entre altres coses en aquesta tipologia de l'artista-comissari que el 2017 va presentar al MNAC el projecte La Capsa entròpica, exposició provocadora sí,però ben resolta i sobretot molt ben contextualitzada històricament.
La descontextualitzacióhistòrica és a parer meuel que més falla en aquesta exposició de Carlos Pazos. Començant pel títol Bad painting que remet a un movimentestèticdins el període de la postmodernitat, en el qual una colla d'artistes es qüestionen algunes tendències i estils de la història de l'art fent unes obres volgudament deformades, desafiant allò que s'havia considerat "el bon gust". Pazos escull unes obres de més d'un segle anterior a aquest moviment, de mitjans del XIX a mitjan segle XX —just el períodemés ric envarietat de canvis estètics de la pintura— i desplega cinc àmbits —autèntics calaixos de sastre pel que fa a tendències i estils— i fa una barreja d'obres d'artistes reconegutsamb altres obres molt malexecutades o mal resoltes d'artistes anònims i desconeguts, en combinacions molt ben pensades per dirigir el judici de l'espectador cap al "mal gust" del conjunt, dit d'una altra manera les obres dolentes fan veure pitjorles obres que no ho són o no ho són tant. Els textos, molt ben escrits encara que en algun paràgraf poc clar, també van en la mateixa línia de “dirigir”, només cal llegir els títols, el primer Carrinclònia,segur que la majoria d'obres d'aquest àmbit són carrinclones? El conjunt tal com està disposat, sí que ho fa pensar.
Un altre aspecte que em sembla poc respectuós i que suposa una pèrdua d'identitat itambé contribueix a aquest dirigisme,és que les obres no estan identificades individualment i a més és difícil accedir a la identificació perquè només hi ha quatre llistats de consulta. A més, algunes obres estan expressament mal col·locades molt avall o molt amunt amb mala visibilitat com per exemple el Nu de Joan Brull; d'altresestan mal il·luminades com el Sant Francesc i els ocells d'Alexandre de Riquer, de molt delicada execució, però que no hi ha manera d'apreciar-ho amb el focus potent al mig de la pintura.
Tots els artistes tenen obres menors, i això no vol dir que no es puguin exposar. En determinats contextos —com seguir la trajectòria d''un artista— les veuríem “amb uns altres ulls”, estic parlant per exemple de les diverses obres que hi ha a l'exposicióde Joaquim Sunyer. I és que el paper principal d'un comissari és donar a conèixer l'obra d'un artista o artistes en el context històric i artístic que van concebre les obres. Però que passa quan un artista fa de comissari? Doncs que preval la seva subjectivitat per damunt de tot. Així les obres perden la seva identitat i queden a mercè d'allò que l'artista comissari vulgui fer amb elles. Per això i tot el que he dit no m'acabo de creure —com diuen al fulletó— que “et conviden, de manera humorística i enginyosa, a reconsiderar les idees que hem adquirit sobre el valor, l'efecte i la qualitat pictòrics” perquè el discurs ja ve determinat de fàbrica.
Per acabar cito algunes de les obres que emsemblenbonesper diferents motiuscom el Retrat de la mare de l'Ismael Smith d'un expressionisme molt viu; Les bretones de Francesc Domingo, d'un dibuix diàfan que caracteritza aquest artista i de color delicadíssim, és una obra de la seva etapa a Bretanya on va fer obres properes al cubisme; Descans de Manuel Humbert, presentada a l'Exposició de Primavera del 1934 i que va guanyar el premi Nonell; Homenatge a Nonell,obra que no em sembla pascarrinclonade Miquel Soler Boyls,artista encara pendent d'estudi,fetael 1973 per commemorar el centenari del naixement de Nonell, artista que Boyls i els pintors de la seva generació van contribuir a dignificar.
Convido els visitants a fer un exercici d'aïllament del discurs expositiu i contemplar les obres individualment, segur que en trobaran moltes més de notables. Potser és això el que pretenen els comissaris perquè fer una exposició només amb obres dolentes no té cap mena de gràcia.