Un món feliç (1932)d’Aldous Huxley entranya una societat de consum sotmesa a una tirania sofisticada. Els súbdits estan dominats per distraccions i vicis de plaer que satisfan sense demores. Els condicionen mitjançant tecnologia i drogues com si foren rates mentre romanen ignorants sense filosofia ni lletres a excepció dels manaires, que sí que són lletrats. «Governar és legislar, no pegar. Es governa amb el cervell i les natges, mai amb els punys» (capítol III). Sí, i són les natges, les d’elles, el que ens empeny a preguntar-nos: quina responsabilitat tindran les dones en tot aquest món?
Probablement, a banda de l’addicció a les pantalles, el sucre i l’alcohol, reconeixeràs al teu voltant moltes de les conductes dels habitants d’aquest món “feliç” on tots parlen anglès (perquè el castellà és una llengua morta segons aquesta distopia). Algunes estan en procés de consecució i d’altres s’han estès a unes altres esferes de la vida.
Una idea bàsica és que paguem per fer allò que abans podíem fer gratuïtament. «Les primaveres i els paisatges tenen un greu defecte: són gratuïts. L’amor a la natura no dona feina a les fàbriques. Es decidí abolir l’amor a la natura, almenys entre les castes més baixes, però no la tendència a consumir transport. Condicionem les masses perquè odien el camp, però simultàniament perquè adoren els esports campestres. Alhora vetllem perquè els esports a l’aire lliure requerisquen l’ús d’artefactes sofisticats.
Així, a més d’utilitzar transports, consumeixen articles manufacturats (capítol II). Pensem en les carreres d’obstacles en plena natura, els patinets elèctrics, les mascaretes durant la pandèmia, les TIC a les aules i el XatGP, les clíniques de reproducció assistida, els videojocs i les sales de jocs recreatius i atzar… «Imaginen vostès la bogeria que representa permetre que la gent s’entregue a jocs sofisticats que en res augmenten el consum, pura bogeria» (capítol III).
L’amor líquid, que es recolza en la mercantilització de l’amor i l’experiència d'un sol ús, també el retrata Huxley. «Està molt malament això de mantindre una relació tan llarga amb el mateix home […] I saps molt bé que el DIC s’oposa amb fermesa a tot el que siga massa intens i prolongat». Ells les «posseeixen» i en tenen vàries en un dia. El més valent i admirat és qui n’ha consumides més: les veuen com a carn; elles consenten en aquest món d’hòmens i adopten els seus comportaments. I afegiu això als «productes anticoncepcionals reglamentaris» i la sexualització de la xicalla, puix és amb els jocs eròtics com els nens es diverteixen al millor dels mons.
Ara bé, on trobem el fonament d’aquestes actituds? Un món feliç constitueix una materialització política del nihilisme que pregonava l’alemany Nietzsche a les darreries del segle XIX (que no vol dir que ho compartia). El nihilisme implica la pèrdua de l’univers de principis i valors de tota la tradició occidental, l’espatllament de la nostra brúixola per afrontar la vida, és a dir, la destrucció de tot el recorregut idealista d’Occident (en bona part forjat al Mediterrani). Cal fer desaparèixer l’imaginari que ha sustentat la cultura europea a la llarga de 2500 anys d’existència perquè és erroni: sempre hem estat equivocats, la història és una mera fabulació, tota mentida; el concepte de Veritat, la idea de Bé, la bellesa, l’art, allò que s’ha entès per felicitat, l’amor… tot és una fal·làcia. I per aniquilar tot això, al millor dels mons executen «una campanya contra el passat; amb el tancament dels museus, la voladura dels monuments històrics (afortunadament la majoria d’ells ja havien estat destruïts durant la Guerra dels Nou Anys); amb la supressió de tots els llibres publicats abans de l’any 150 després de Ford…» (capítol III). Déu és mort, sentencia Nietzsche metafòricament. «Es va tallar el remat de totes les creus i quedaren convertides en T» (capítol III).
Dos personatges, Lenina i l’home que la pretén, que pateix una crisi existencial, se’n van tres dies a una reserva per a salvatges: fan turisme. En aquest món “feliç”, evidentment impulsen el turisme i suggestionen el personal perquè no pare quiet. Els habitants van a països que els resulten exòtics per tal de distreure’s i sorprendre’s mentre observen els aborígens, els «salvatges», als qui consideren gairebé animals. Quin fàstic: es fan vells (no tenen la píndola de l’eutanàsia com ara a Holanda), elles pareixen i perden la figura; són pares (paraula obscena), crien els fills (i hereten els idearis dels pares)… Creen una família! Vergonyós. Millor dir Bones festes i no Bon Nadal, que aquí no celebrem la nativitat de ningú, i tampoc parlar massa del dia del pare o de la mare…
Durant el viatge, a ella li desagrada la mania d’ell de fer-ho tot en privat perquè «en la pràctica significava no fer res en absolut». Això de la hiperexposició als ulls dels altres no va amb ell: no duria el mòbil a tot arreu i faria fotos de cada cosa que menja i caga. Damunt, ell vol passejar i parlar. Ella s’horroritza: «Parlar? Però, de què?» (capítol VI).
Al món feliç, la cultura del diàleg, l’exercici de la raó, ha estat eliminada. La tirania, com a tal, ha anul·lat així la voluntat de poder dels “ciutadans” (esclaus més aviat): ha aconseguit impossibilitar-los la capacitat d’imprimir sentit a la realitat. No són crítics i tampoc no tenen metes ni projectes en la vida perquè els han fet creure que tot és relatiu i contingent. Es comporten com a rates ignorants, no cal dir-ho, desafectades políticament. Semblen més aïna animals irracionals: supediten les decisions al dictamen de les sensacions del cos; només viuen l’instint primari que el cos els demana. I el personatge rebel, el revolucionari, maleirà solitari: putes!