L’òpera de Raquel García Tomàs, estrenada al Gran Teatre del Liceu, dona visibilitat, a partir d’un cas ben real, a la condició humana de la intersexualitat. Aquesta és la història de la persona que la va inspirar.
Quan el teló del Gran Teatre del Liceu s’aixecà el passat dissabte per donar pas a l’estrena absoluta de l’òpera Alexina B., de Raquel García-Tomàs, no només s’estaven restaurant unes determinades mancances històriques —la clamorosa absència d’òperes d’autoria femenina a la història del teatre, sense anar més lluny— o s’estava donant l’opció de mostrar el seu treball a una poderosa veu jove, sorgida d’aquesta pedrera infinita de talents en què s’ha convertit l’ESMUC. També es posava de manifest la història d’un col·lectiu del qual no s’acostuma a parlar gaire, el de les persones intersexe. És a dir, aquells casos en què un desenvolupament atípic de les característiques físiques sexuals impedeix l’assignació del gènere masculí o femení.
“Tant de bo això serveixi com un granet de sorra per donar visibilitat les reivindicacions de les persones intersexe, perquè si no hi ha visibilitat, les reivindicacions d’aquest col·lectiu tindran menys força”, ha dit la compositora en les entrevistes prèvies d’aquests dies.
Però, qui va ser el personatge real de la història, convertida en llibre operístic per Irène Gayraud? Per trobar-ne la resposta cal remuntar-se a la Franca de la primera meitat del segle XIX, el període en què va viure la persona que avui ha esdevingut tot un símbol de la intersexualitat.
Aquest va ser el cas d’Herculine Adélaïde Barbin —Alexina, pels seus familiars—, identificada com a dona en el moment néixer, el 8 de novembre de 1838 al municipi francès de Saint-Jean-d'Angély, però reassignada legalment com a home vint anys després, amb el nom d’Abel Barbin. Un canvi al qual no va poder adaptar-se fins al punt que, amb 29 anys, es va suïcidar a París.
Tràgica i dolorosa, la seva història ha perviscut a través de les seves memòries, un escrit que es va trobar al costat del seu cos i que, més endavant, el doctor Ambroise Tardieu, va reproduir en el seu tractat Question medico-légale de l’identité dans ses rapports avec les vices de conformation des organes sexuels (Qüestió medico-legal d'identitat en relació amb defectes en la conformació dels òrgans sexuals. París, 1874).
Una vida de patiment
“Tinc vint-i-cinc anys i, tot i que encara jove, s’acosta, sens dubte, el termini fatal de la meva existència”. Així arrenca un relat biogràfic ple d’amargor, tot i que també de vol literari prou evident.
Filla d’una família pobra, de petita va rebre una beca que li va permetre estudiar a un convent de les Ursulines, on se sent atreta per una companya de classe de família aristocràtica. Poc més tard, durant la pubertat, comença a manifestar-se la seva diversitat de gènere: no menstrua ni ens desenvolupen els pits, la seva veu de vegades és fosca i li surt un borrissol al rostre i als braços.
A 17 anys, Alexina inicià els seus estudis per convertir-se en mestra i un any després obté una plaça en una escola per a nenes. Allí va conèixer Sara, una de les filles del director, amb la qual va establir una apassionada relació. El 1860, i a instàncies del seu confessor, el bisbe de La Rochelle, va ser examinada per un metge que certificà la seva diversitat. El seu cos estava dotat de vagina, però també tenia penis i testicles petits. En termes metges de l’època era un cas de “pseudohermafroditisme masculí”.
Una decisió judicial —comentada, fins i tot, per la premsa— li va assignar legalment el sexe masculí. Rebatejada com Abel Barbin, va deixar la seva feina i la seva amant i es traslladà a París, on va viure en mig de la pobresa i una profunda crisi d’identitat. Mai es va adaptar al canvi de gènere, el qual va viure com una mena de càstig, una sort “d’inquisició ridícula” que l’obligà a perdre la condició femenina amb la qual se sentia més identificada.
“Jo he sofert molt, i he sofert sol! Sol! Abandonat per tothom! El meu lloc no estava marcat dins aquest món que em va maleir. Mai un ésser viu hauria d’associar-se a aquest immens dolor que em va treure de la infantesa, a aquella edat en què tot és bo, perquè el futur és jove i brillant”, escriu també a les seves memòries.
A les darreres pàgines del relat, es parla de la seva determinació (encara que no volguda) d’abandonar el país i embarcar en el vaixell Europa, com a cambrer, cap a Amèrica. Però aquesta decisió, real o literària, finalment no es va concretar i la persona que abans havia estatHerculine i ara era Abel es va llevar la vida per inhalació del gas d’una estufa de carbó, a l’habitació que ocupava al Quartier Latin de París, un dia del mes de febrer de 1868.
El metge que va acudir a reconèixer el cadàver, el doctor Régnier, va trobar al costat del cos una carta de comiat adreçada a la mare i un manuscrit, titulat Mes souvenirs, que posteriorment lliurà al seu col·lega i catedràtic de medicina legal de la universitat de París Auguste Ambroise Tardieu, el qual el va reproduir parcialment sota l’epígraf Memòries i impressions d'un individu el sexe del qual es va identificar erròniament.
Relat inspirador
El document original d’aquestes memòries s’ha perdut i, per tant, només es conserven els fragments publicats per Tardieu, però el relat ha perviscut al llarg del temps per diferents camins. Entre altres, va inspirar el personatge central de la novel·la L'hermaphrodite (1897), que l’escriptor francès Armand Dubarry publicà dins la col·lecció Les déséquilibrés de l'amour, i Escàndal al convent (1893), de l’alemany Oskar Panizza.
Un segle més tard, el sociòleg i filòsof Michel Foucault va redescobrir les memòries i les tornà a publicar sota el títol d’Herculine Barbin. També inspirà la pel·lícula francesa Mistery Alexina (1984), de René Féret, a més d’estar citada en diferents obres de teatre.
Alexina B., l’òpera de Raquel García-Tomás i Irène Gayraud estrenada al Liceu el 18 de març és la darrera i, fins ara, més important aportació a l’hora de mostrar al món una situació tan real com silenciada. Herculine-Alexina-Abel Barbin va ser, en paraules de Foucalt, “un d'aquells herois desafortunats de la recerca de la identitat”.