La de Magalí Datzira (Barcelona, 1997) és una carrera musical cuinada (preparada) a foc lent, des de la fase formativa amb l’escena jazzística de Sant Andreu i el pas per institucions musicals rellevants fins a un període de recerca llançant cançons en molt diferents direccions en format single. Necessaris preliminars que han conduït a un notable primer disc de debut en solitari, en un segell de garanties, d’aquesta contrabaixista, cantant i compositora. L’àlbum és ‘[des de la cuina]’ (Bankrobber, 2023), colp d’autoritat d’una artista talentosa, poliglota i amb idees molt clares.
Abans d’entrar en matèria convé explicar una mica millor el procés conscienciós de construcció de l’artista insinuat adés, perquè és evident que Magalí Datzira forma part d’una generació de creadors (i sobretot creadores) joves i pacients (no, no hi ha oxímoron) que han tingut la visió d’anar fent els passos necessaris, dins i fora dels escenaris, per imbuir-se de mestratges i experiències abans de fer el salt. I la conseqüència —potser se’n parla poc, però això val per al cinema, la música o la literatura— és un seguit de primers treballs en gran format molt cridaners precedits de molts de més petits i formació a dojo. De manera que quan es produeix el pas endavant definitiu, les propostes tenen un grau de maduració i acabat sorprenentment.
La trajectòria de Datzira té molt d’això. Alletada en la Sant Andreu Jazz Band amb Joan Chamorro i l’inquiet ambient musical d’aquest barri, l’artista participa en espectacles i es dona a conèixer (a petita escala) amb un primer àlbum jazz (Joan Chamorro presenta MagalíDatzira, 2014) que serveix per mostrar les capacitats vocàliques de la nostra cantant i instrumentista. Tot això passa mentre completa formació al Liceu, l’ESMUC i el Conservatori d’Amsterdam. Fins que comencen les provatures en forma de single. I si fem emprar aquest terme, és pels canvis constants de llengua i estils: del weird-folk (?) de «Fruits» (2020), al jazz heterodox de «Graduation Time XD» (2021), passant per un EP en anglès (</3, 2021), amb atractius talls de R&B, soul electrònic i altres estils passats per la batedora contemporània.
Una línia de treball més, perquè a posteriori publica «Casida de la Rosa» (2021), un tema que sembla partir del latin jazz per envair altres universos i que és una pista més fiable del que serà el futur [des de la cuina]. Com també ho és l’eteri «29 de Gener» (2022), des d’on salta, en maniobra de distracció, al desconcertant «Ghosting» (2022), cançó juganera posseïda per l’electrònica i els ritmes ballables. Aquell any, a més, fa una última derivada amb «Pedres blanques», tema amb un subtil vernís ètnic que l’emparenta (de lluny) amb propostes com les del belga Stromae o el blues bereber.
Pensar en llarg
Tot aquell rosari de singles va complir la funció d’anar fent parròquia i fer córrer el nom de Magalí Datzira, però restava fer el pas definitiu de pensar en llarg. Un àlbum del qual, prèviament, es llançaren dos avançaments ben diferents, primer el magnífic tema que bateja el disc «Des de la cuina», un tall preciós que amb molt pocs elements (el gruix que atorga el contrabaix, guitarra, piano i veus) omple de delicadesa i màgia dos minuts i escaig gràcies a la potència melòdica i interpretativa. Amb una metàfora casolana i alhora precisa: «Se’m trenca el cor com se’n trenquen els plats / un dia cau un i no sé com ha passat». L’altre avançament era «The cutest boy», una cançó en anglès més convencional i jazzy que la veu de Datzira i unes encertades cordes fan enlairar-se.
Cançons molt diferents, perquè allò que cus l’àlbum, de fet, és l’austeritat instrumental, per fer espai a la veu dúctil i entrenada de Datzira, capaç de moure’s en registres i llengües diferents, saltant de la bonica «Move out» a una redona «Quien alumbra» (sobre un text d'Alejandra Pizarnik) i al commovedor duet amb la mexicana Fuensanta de «Devorando bofetadas» (un trio de cançons magnífic), la citada «The cutest boy», la italianitzant «Ciao Toscana» o la sorprenent (en el context del disc) «Samba x lembrar», cantada en un convincent portuguès.
I totes aquestes incursions estan bé, demostren la tremenda versatilitat de l’artista, però deixen més sensació de camí transitat que quan, com en «Des de la cuina», la cantant torna al català i fa brillar cançons com «A tot arreu» o la tremenda «Sol», per a mi de les més destacades juntament amb el tema titular. Potser el fraseig en la nostra llengua engreixa la connexió amb l’oient, però per ser justos el conjunt del disc es beneficia de la destresa de Datzira per donar robustesa a les cançons amb la instrumentació justa i necessària, símptoma de saviesa arranjadora i compositiva. I de tenir una veu que ho ompli tot, fins i tot taral·lejada en instrumentals ben bonics com «Nana per la Iona» i «Cançó de bressol».
Una cuina musical diversa, delicada i viatgera que demostra la solidesa de l’artista com a contrabaixista, cantant i compositora. Un punt de partida engrescador, un rotund adeu a la categoria de promesa, que augura l'assoliment de cotes més elevades.