Fa setmanes que penso en El meu amic, el darrer llibre d’Esteve Miralles. Me l’envià la Rosa Rey, estimadíssima capatassa d’Angle Editorial, diria que intuint que no em plauria gaire, però pensant que els motius de la meva rebequeria potser tindrien algun interès. La Rosa no s’erra gairebé mai i és divina. En efecte, el llibre de l’Esteve no m’ha fet el pes, però diria —calcant el diàleg tòpic entre teenagers— que el problema és meu. El meu amic, diguem-ho clar, s’ha de llegir. En primer terme, perquè Miralles és un autor que parteix de la delicadesa d’escriure només quan hi ha alguna cosa a dir (o no té més remei que disparar-la al paper), i també perquè ha exercit la virtut de la renúncia al convertir una turra primigènia de llibrot en un relat d’una saníssima concisió que s’escriu en capítols quasi twittables.
La trama d’un historiador en crisi que busca un amic desaparegut és només l’excusa d’un llibre que es dedica a rellegir el passat per cercar-hi els espais de violència normalitzada. El camí en qüestió ens du a un viarany que (insinuat a mitges) ens aboca a la feliç progressió del pujolisme a Catalunya i el seu conegut substrat de corrupteles, però també a la cruesa de l’abús conjugal (el cantó més interessant de la novel·la i diria que, dissortadament, el menys explorat; potser per què el perpetra una dona?). La meva ganyota augmentava a mesura que el primer eix s’apoderava del llibre; no només perquè pensi que, ara que Pujol és una mòmia, fa riure que tothom corri covardament a fer-ne acudits o novel·les, sinó perquè Miralles canta els mals del passat amb una espècie d’aspiració mística segons la qual l’enumeració del memorial de greuges hauria d’acabar necessàriament en catarsi.
En efecte, Miralles projecta una acció de venjança envers el sotabosc de les corrupteles de la tribu i pretén que la fatigosa història de la recerca de l’amic en projecti la violència simbòlica. Al límit, El meu amic proposa una mirada càndida sobre les coses com a millor eina per destriar-ne la quota de podridura i evitar caure així en el cinisme de qui trepa o va tirant, tot fent-se l’orni. L’autor em pot engegar a la merda (sé que no ho farà, perquè té pinta de ser tan bona persona que fot ràbia), però diria que tota aquesta mística és una excusa d’aparent alta volada per acabar disculpant la inacció de la seva quinta davant dels fets que ara condemna. Vestint-se l’àngel, l’escriptor acaba justificant que tot allò que passava s’esdevingués davant dels seus ulls sense que ell mateix tampoc no tingués instruments per lluitar-hi en contra.
Allò que vol impostar una mirada perplexa plena de candor, en el fons, diria que és només una forma de digerir la covardia. I això és el que m’emprenya de tot plegat, qui sap potser perquè la meva generació s’enfronta actualment a la mateixa disjuntiva, després de l’estafa del procés i tots els seus caixacobri (molt més corruptes que Pujol, dit sigui de pas). Com deia, potser el judici del llibre parla més de mi. Sé que m’he explicat una mica com el puto cul, Esteve. Quan tingui temps em torno a llegir la cosa, perquè la forma (temerària!) en com retrates aquella filla de puta cultureta té molta gràcia. De fet, permet-me la gosadia: per què no en fas un llibre? Sense pressa, d'aquí a uns lustres. Estaria molt bé.
Per cert, et dec un dinar. Que vingui la Rosa. Ningú més, per favor. Així celebrem que el premi que t'han donat els comunistes de l'Ajuntament.