La crisi econòmica postpandèmia i la pròpia del sector discogràfic difícilment permetran que el negoci remunti. I més, amb els auguris de recessió i estagflacióque assenyalen els especialistes en economia. No obstant això, les empreses catalanes continuen actives i, en concret, dues de les més veteranes d’entre les considerades “independents” com són La mà de Guido i Columna Música, han ampliat el seu catàleg amb un ventall de novetats ben divers. Les dues, per cert, són sabadellenques. A elles sumarem el debut discogràfic d’un duo lleidatà de guitarres que s’ha estat promocionant els darrers anys per la Xina i el Japó. En aquest sentit, aquestes novetats ajuden a posicionar Catalunya en el mapa internacional de la cultura.
Les següents línies recullen les impressions de cinc recomanacions editades els darrers mesos amb el denominador comú de formar part del catàleg de segells catalans i de contenir obres de compositors catalans en quatre dels cinc CD; d’intèrprets catalans, en tres; i d’abordar gèneres i formes diferents com la música de cambra, per a piano, amb veu i sense, per a guitarra, d’una banda; i formes estructuralment definides com les sonates i les sardanes davant altres estructures més lliures, de l’altra.
El violí de Casals i de Manén
Entre les poques obres compostes per Pau Casals, la Sonata per a violí i piano ha rebut diversos enregistraments de gran qualitat com la que La mà de Guido presenta amb Naaman Sluchin al violí i Eloy Orzaiz Galarza al piano (LMG 2163 DDD 72 min). Amb un quart moviment només esbossat, es tracta d’una obra madurada al llarg de trenta anys i dividida en tres moviments, on predomina un refulgent lirisme i una nostàlgia que estèticament no surt dels marges de la tonalitat. En aquest sentit, és clarament essent filla del segon romanticisme centreeuropeu, amb què Casals va créixer com a músic just abans de l’explosió de les avantguardes, i al que es va mantenir fidel com a bastió d’una comunicabilitat i expressivitat directes.
Recordant que el violí havia estat el seu primer instrument abans que el violoncel, noti’s l’empremta de Brahms i de l’escola francobelga amb César Franck al capdavant, així com d’una tirallonga de noms com Grieg, Röntgen, entre altres. El de Casals és un virtuosisme basat en el sosteniment d’una construcció, dels períodes de frase, arcs temàtics i seccions de desenvolupament llargues que Sluchin i Orzaiz basteixen amb transparència, digitació ben calibrada i, en definitiva, les qualitats de domini tècnic i expressiu precises per a la microforma i per a solucionar detalls com els sons aflautats al registre agut del violí o el joc rítmic del tema principal de l’Scherzo, un moviment contrastat per temes més cantables i harmonies coloristes.
Per la seva part, el rapsòdic Caprici 3 “català” Op. A-33 de Joan Manen torna a ser una demostració d’aquests dos músics: després d’un captivador inici amb dobles cordes sobre El cant dels ocells amb una mena de bordó d’acompanyament i d’una secció lenta, les variacions sobre el tema La pastoreta sotmeten l’obra a fluctuacions de tempo, frenesí en el joc de l’arquet (amb notes picades al registre sobreagut) en una excel·lent peça de concert.
En resum, un magnífic enregistrament que també presenta la poc coneguda Sonata de Philippe Gaubert (879-1941) que discorre pels cabals de Franck i l’Schola Cantorum francesa de finals del segle XIX, també amarada del perfum cambrístic de Fauré. Si el mercat discogràfic no visqués la decadència actual, algun gran segell mitjà d’abast europeu hagués pogut editar amb la mateixa elegància que el dijipack presentat per la discogràfica sabadellenca.
Parfums sonores
Tres generacions i quatre compositors es reuneixen en aquest disc amb què Columna Música (1CM0398 DDD 57 min) recupera algunes obres de les germanes Boulanger, gràcies al primer disc en comú del violoncel·lista Eros Jaca i el pianista Jorge Nava, que també inclou peces de Fauré com a mentor d’elles i de Stravinski com a protegit de Nadia Boulanger. Del compositor rus ofereixen les transcripcions d’alguns fragments dels ballets Pulcinella i El petó de la fada, mentre que de Fauré apleguen dos lieder (Après un rêve Op. 7 i Sicilienne Op. 78) que encaixen amb l’estil melòdic i l’esperit de saló de Papillon Op. 77, inspirat en el vol d’una papallona i que confereix el predomini al violoncel. La majoria de les peces són transcripcions fruit dels mateixos intèrprets.
Per la seva part, les composicions de Nadia i Lili tendeixen a un romanticisme a cavall entre l’austeritat i l’abstracció, amb abundants cromatismes i una expressió tempestuosa en la cantabilitat del violoncel. Ho demostren la poematística i extensa D’un soi triste i D’un matin de printemps de Lili; així com les Trois peces de Nadia, on la Moderé inicial presenta un peculiar joc minimalista a la mà dreta, mentre que el moviment final remet tant al sentit rítmic de Stravinski com al jazz sota una aparent simplicitat. Jaca i Nava les interpreten amb refinament tímbric i complementant-se fàcilment en una correspondència permanent d’idees que sobrepassa la mera infal·libilitat. Per cert, les notes del llibret parlen més del context i història de les obres que de les qualitats i elements musicals que les defineixen.
Dansa aèria i piano
Columna Música va publicar un recull de les composicions originalment escrites per a un espectacle de dansa aèria i piano sobre els 4 elements de la polifacètica artista i ballarina Monika Lao (1CM0435 DDD 34 min). A cada cascun hi dedicava tres peces i n’ha afegit una conclusiva, Tretze, que manté la coherència i unitat estilística d’un cicle i s’emmarca de ple en l’època actual per les reconstruccions, repeticions i modes retro encabides en tendències com el poliestilisme, l’eclecticisme, el postmodernisme, la nova tonalitat i el nou Romanticisme. Amb la suma d’una sonoritat hereva de sonoritat d’Oldfield, Nyman o Adams passades pel sedàs d’una formació que traspua Bach (a Erde), molt Beethoven (a Winterwind, pels llargs trinats de la mà esquerra i la força i tensió), i els grans clàssics del Romanticisme: des de Schubert i Chopin fins a Rakhmàninov i Skriabin. Per exemple a Fènix i la seva introducció declamada, heroica i dramàtica; o a la paràfrasi d’El cant dels segadors en què el tema modula damunt un baix repetitiu, en una de les peces més inspirades del disc. I és que algunes peces també són un exercici tècnic ja sigui pel tractament d’una figura a la mà esquerra o un joc de digitacions a la dreta. En totes hi predomina la textura de melodia acompanyada fonamentada en cèl·lules rítmiques d’arrel tonal i modal en processos graduals tractats amb un cert minimalisme en la progressió i el joc de modulacions en unes obres de perfum líric. La seva duració es condensa entre el minut i els quatre minuts i escaig atesa la seva funcionalitat com matriu coreogràfica per a un espectacle propi de dansa aèria.
Sense notes al programa que expliqui musicalment la voluntat del projecte, l’edició conté un recull d’expressions poètiques il·lustratives i evocatives de les pecessignades per diverses personalitats de l’entorn de l’artista. També en destaca el grafisme d'acord amb l’estètica a mig camí de la imatgeria romàntica i de la gòtica, amb predomini del vermell característic de la cabellera de Monika Lao.
Luciérnagas líriques espanyoles
Sota el títol “Luciérnagas” el Plaerdemavida Ensemble (LMG 2173 DDD 57 min) interpreta una selecció de cançons de concert espanyoles que permeten copsar l’evolució del gènere durant el segle XX: des de Granados a García Abril, passant per Obradors, De Falla, Rodrigo, Rodolfo Halffter i Montsalvatge a partir de textos populars i d’escriptors i poetes com Alberti, Gala, Periquet, Becquer, etc. D’aquesta manera s’hi inclouen estètiques diferents que amalgamen el neoclassicisme, l’antillanisme, el neoromanticisme i l’hispanisme amb ritmes com l’havanera, la petenera i algunes essències caribenyes, amb la particularitat de presentar-les en arranjaments de Fernando Pascual que inclouen el violoncel de Jorge Fanjul com a suplement tant a les introduccions de les obres com alternant-se i subratllant l’essència lírica de la particel·la vocal.
Aquesta part l’assumeix la soprano Paloma Chiner en una estilització un pèl operística que, no obstant això, no perd l’accent intimista i n’articula bé els floreos i altres recursos hispanitzants en algunes peces. A més, la seva dicció és notablement intel·ligible, fins i tot en les notes agudes i en dinàmiques més intenses. Amb ells, el pianista Pablo García-Berlanga rebla una interpretació curulla de sensibilitat, coherència, elegància i sinuositat rítmica d’aquest tercer àlbum discogràfic d’una formació de cambra que, tot i els premis i l’activitat concertística, encara no és prou reconeguda.
El pianista i gran coneixedor del repertori espanyol del segle XX, Aurelio Viribay signa unes documentades notes de carpeta —només en la llengua de Cervantes— en una edició de luxe, exemple pràcticament únic dins el catàleg de La mà de Guido, que inclou un estoig amb encoixinat interior, llibret setinat, els textos cantables i qualitat en el grafisme notable que remarca la fisicitat del disc com a objecte, en plena era de la digitalització i decadència d’aquest format.
Dues guitarres i algunes sardanes
El Duo Ribera Sàbat es va presentar l’any 2022 amb aquest enregistrament, rere un projecte privat previ que també els va obrir portes internacionals, especialment a la Xina. La selecció musical d’aquest CD (Audiovisuals de Sarrià 5.2901 DDD 48 minuts) compta amb arranjaments propis d’un dels seus integrants, Jordi Sàbat, que es graven per primera vegada en aquesta adaptació. Són obres de la primera meitat del segle XX que, a banda de sardanes, apleguen composicions afins a l’estètica de l’època, el compositor i/o la filohistoricitat com en el cas del Llibre Vermell que respon a una sensibilitat i estudi del passat musical, també present aleshores. Precisament aquesta herència és la que justifica bona part del programa orientat a una essència deutora del folklorisme, la música culta i l’ascendència domèstica o de saló combinada amb el punt virtuosista dels instruments originals destinataris i de l’execució en les transcripcions.
En aquest sentit, configuren un conjunt distintiu i, fins a cert punt, coherent i unitari, però que, precisament per això, presenten la dificultat de ser adaptats a dos instruments iguals, de registre similar, que Maria Ribera i Jordi Sàbat fan contrastar en els colors i matisos particulars. Deutors de l’escola d’Emili Pujol –no debades, Maria Ribera té un llibre publicat sobre l’eminent guitarrista-, ofereixen refinament en unes peces de caràcter clarament romàntic i altres més populars. Demostren dominar molt bé la tècnica amb algunes notes molt ben escollides perquè l’instrument vibri amb tota la seva plenitud, i en passatges més complicats i rics harmònicament d’atenció a tots els detalls. Per exemple, en mantenir el lirisme a El jardí d’Elisenda de Granados o a l’afegit de percussions a “Stella splendens” del Llibre Vermell en una recreació amb força i un batec rítmic sorprenent a partir dels arranjaments del Duo Kasner-Quer.
Es tracta d’un enregistrament atractiu que ens atansa cap a al marc de la interacció de la modernitat i el nacionalisme romàntic de principis del segle XX, on un joc de passions i transparències s’inspira en la calidesa i el ritme de la sardana com a la “Sardana” de les Dues danses espanyoles Op. 37 de Granados; com a la Catalanesca de Cassadó, que no compta amb la secció dels llargs i segueix el model antic de sardana; a “Sardana Chigiana” i en pintures costumistes i tonades de perfil popular com Els segadors de Blancafort. Aquests dos darrers compositors van ser inclosos com a homenatge al seu 125è aniversari de naixement l’any 2022. En conjunt són peces d’un període en què els guitarristes espanyols i catalans dominaven el panorama mundial d’aquest instrument gràcies a figures com Emili Pujol, Miquel Llobet, Narciso Yepes, Andrés Segovia o Regino Sáinz de la Maza, fruit de la conjunció de circumstàncies que van incorporar plenament la guitarra al món de la música culta, en uns anys que la tonalitat s’esmicolava i les avantguardes musicals s’obrien pas cap a una heterogeneïtat de llenguatges sense marxa enrere.
L’edició es presenta en un dijipack amb unes notes de carpeta explicatives del projecte i del context històric de la sardana, en català i espanyol, signades per un dels membres del duo, Jordi Sàbat.