El contingut d’aquest article està fet per especialistes. No intenten fer res d’això a casa seua. Les guerres —col·lectives o individuals— són una merda com un piano, i són la demostració que les violències, els conflictes i els supremacismes són l’evidència que l’ésser humà encara està en un interessant —però potser desesperançador— procés evolutiu.
Molts valencians i valencianes tenen per algun racó de casa un caragol marí. Alguns, fins i tot, el tenen al costat d’un mocador groc, una mena d’escarapel·la groga… L’han heretat dels seus antecessors. No saben per què caram el tenen, però continuen conservant-lo. Ben mirat, sembla un misteri, perquè si us el poseu a l’orella, potser no sentireu la remor de la mar. Percebreu possiblement els crits d’una batalla, la d’Almansa. Aquell mol·lusc, de fet, era l’instrument de comunicació dels maulets, de la gent que va lluitar contra el Borbó en aquella conflagració. Així, el caragol es convertí en el primer mòbil de prepagament d’una part molt important de la societat d’aquell Regne de València de principis del segle XVIII, que curiosament estava a punt de desaparèixer. I aquesta, en part, n’és la crònica dels fets.
Actualment, penja del vestíbul del palau dels Borja de València. De fet, Roderic, Cèsar, Alexandre, Lucrècia i Joan hi són al costat. En forma d’estàtues evocadores. Però nosaltres ens fixem en un llenç penjat. És una pintura de gran format horitzontal que ens mostra les evolucions d’una batalla de magnituds importants a principis del segle XVIII. Representa —d’una manera idealitzada i fins i tot coreogràfica— la batalla d’Almansa el 24 i 25 d’abril de 1707. El quadre es va fer dos anys després de la massacre i descriu d’una manera cartogràfica i molt didàctica l’enfrontament militar. Barreja d’una manera magistral estètica, coreografia, topografia i estratègia militar. Bonaventura Ligli va ser deixeble a Florència o Nàpols de Lucca Giordano i va arribar a la cort castellana contractat pel duc de Béjar. Va pintar amb minuciositat entomogràfica una vista panoràmica on s’aprecien d’una manera descriptiva el lloc i les posicions de les forces enfrontades.
Al primer pla hi ha una zona fosca on aprofiten els autors per introduir un amplíssim paisatge i una llegenda on s’explica amb minuciositat científica el relat de la batalla. Al mateix temps, s’aprecien grups de combat que lluiten repartits seguint les estratègies i els moviments dels regiments de batalla de principis del segle XVIII. Perquè a banda de Ligli, Filippo Palotta és el segon artífex de l’obra, aquell que possiblement estigué a la batalla i la va dibuixar des d’un tossal. Aquest artista informà gràficament que el 24, 25 i 26 d’abril de 1707 als envolts d’Almansa i a la zona de la Font de la Figuera, ja en territori valencià, hi hagué una conflagració que decidí segurament el futur d’un continent. On els vencedors —les tropes borbòniques— van passar a sang i foc l’Antic Regne de València. Algunes ciutats com Xàtiva, van desaparèixer i els vencedors sembraren sal en aquells territoris cremats. Tot un món que existia des de 1230 havia acabat. Per “just dret de conquesta” els Borbons fulminaven una de les nacions més antigues d’Europa. Eliminaren el Regne de València, unes constitucions medievals que havien evolucionat i una federació d’estats medievals modulars i escalables. L’11 de setembre de 1714 a Barcelona va començar el 25 d’abril de 1707 a les portes del Regne de València, a Almansa.
El dia 1 de novembre de 1700, Carles II moria sense hereu. Aquest fenomen incompetent i grotesc que era capaç de dormir amb dues mòmies, era el rei d’un imperi ple de pobles, cultures i de llengües. I de persones. Era un territori tan vast que no “es ponia mai el sol”, ens deien de menuts. Però feia més d’un segle que aquell gran escenari feia aigües. S’enfonsava. En el seu testament deixava la Corona a Felip d’Anjou, el net de lluís XIV de França. Una part de la dinastia dels Habsburg s'extingia, mentre que els Borbons aspiraven a hegemonitzar el poder reial en una gran part del món conegut. Era el primer conflicte global d’occident. Lluís XIV donava al seu net els regnes de Carles II i així tot quedava a casa. La monarquia absoluta es consolidava i deixava poc marge per a propostes més... socials. Algunes potències rivals Felip V que no volien la supremacia de la corona borbònica s’uniren per impedir-ho.
A molts quilòmetres de París, a Viena, l’emperador austríac Leopold I proclama rei de les Espanyes, les Índies, les mars oceàniques i tota la pesca, el seu fill l’arxiduc Carles. Amb el nom de Carles III tindria tant dret a la Corona com el net del rei de França, ja que eren de la mateixa família... Els Borbons —amb un Felip V “animós”— i els Àustries s’enfronten en una guerra mundial on el tauler de joc serà Europa i el botí molt atractiu: el domini del Vell Continent i el control del Nou Món amb les seues riqueses. D’una banda, els aliats de la Casa d’Àustria, Holanda, Anglaterra i Portugal representats per l’arxiduc Carles. D’una altra els Borbons de sempre, de França.
Carles III mira cap a la Corona d’Aragó que majoritàriament li farà costat. La resta de territoris hispànics s’inclinen per Felip de Borbó. A partir d’aquell moment la península Ibèrica serà l’escenari secundari d’un conflicte bèl·lic d’abast mundial que es disputarà en la zona de tres grans rius: el Mosa, el Danubi, i el Rin. En quinze anys, més de dos milions de soldats van morir al camp de batalla. I aquest final de la batalla d’Almansa que penja del palau dels Borja —de l’actual Parlament dels valencians i de les valencianes— és el principi de la nostra història actual.