Tot i els crits d'alarma respecte a l'ús social de la llengua pròpia, el català manté una salut de ferro als teatres de Barcelona, amb percentatges que freguen la meitat dels espectadors totals en l'última dècada.
Que el català és la llengua majoritària dels teatres de Barcelona no sembla tan obvi si seguim l'actualitat. Però basta donar un cop d'ull a la cartellera per adonar-se'n: bona part dels títols que s'ofereixen són en aquesta llengua. I, encara que els grans musicals, produïts aquí o portats de Madrid, siguin en castellà, els espectadors veuen al llarg de l'any més obres en català. Al final, els musicals, en les millors temporades, s'emporten, com a molt, el 25% del públic.
Els teatres públics hi fan molt per la llengua. Sense l'aportació dels privats, tanmateix, no estaríem parlant de la presència dominant del català. En els últims deu anys, la xifra d'espectadors que han assistit a obres en català es mou entre el 41% de la temporada 2013-2014 al 54% de la 2016-2017. El castellà, al seu torn, es belluga entre el 23% de la temporada 2014-2015 i el 35% de la 2017-2018. La resta són muntatges bilingües o en altres llengües. El total d'espectadors es troba en una mitjana de 2,4 milions.
Hem de pensar que fa vint anys, en els primers resums estadístics recollits per l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), les xifres no eren com les d'ara. La temporada 2002-2003, per exemple, català i castellà lluitaven frec a frec per la primacia (36% en català vs. 33% en castellà). Aleshores, el 42% dels muntatges que es van estrenar va ser d'autors estrangers (33% de catalans), cosa que ha fet un tomb bestial en vint anys: la temporada passada, el 59% dels espectacles anaven firmats per un autor català.
Aquesta dada última és clau. Quan parlem del boom de l'autoria catalana ens referim, sobretot, a això. Ara mateix, els grans teatres barcelonins estan ocupats per dramaturgs contemporanis d'aquí que han fet una aposta lingüística conscient: Jordi Galceran, al Borràs; Cristina Clemente i Marc Angelet, al Goya; Guillem Clua, a La Villarroel… També tenim Joan Yago al Lliure de Gràcia. Santiago Rusiñol, al Poliorama, i Maria Aurèlia Capmany, al TNC.
Tot això no es fa en un dia i té molt a veure amb la feina continuada d'unes institucions i d'un sector que ha pensat que el més normal del món és que, a Barcelona, les obres pugin a escena en català, tant si parlem de Shakespeare com si ens referim a textos contemporanis. I la dramatúrgia local en la llengua pròpia ha adquirit un nivell considerable, que ha aconseguit seduir el públic, cosa que no teníem dues dècades enrere.
El gran format, no obstant això, marca la tendència. I que funcioni o no el que representen al Victòria, el Condal, el Coliseum i el Tivoli ajuda a una banda o a l'altra. Però també si hi ha muntatges d'èxit de llarga durada al Goya, al Poliorama o al Borràs.
No és gens estrany veure espectadors castellanoparlants a espectacles en català. Potser perquè no tenen altres opcions, perquè si volen gaudir de Macbeth a l'Akadèmia, hauran d'escoltar la versió de Sadurní Vergés, si opten pel drama contemporani, hauran d'anar a La Villarroel a veure L'oreneta, si busquen riure o aposten per Una teràpia integral al Goya o per Fitzroy al Borràs. És així.
Potser fins i tot se'ls farà estrany anar al Romea per veure un repartiment tan català com el format per Núria Espert, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat fer funcions en castellà de La isla del aire, d'Alejandro Palomas, una novel·la escrita en castellà, però que compta amb versió en català. Una obra rara, tota ella, i no per l'idioma, precisament.
El que s'ha aconseguit amb el català als teatres és extraordinari si parem l'oïda al carrer. Mentre baixa l'ús social, els escenaris es mantenen incòlumes. Mentre a les llibreries, es venen un terç dels títols en català, a tot estirar, els teatres poden vantar-se d'atraure almenys la meitat del públic a espectacles en la llengua pròpia. No només els infants van a veure obres familiars en català, sinó que els adults, també. És com als cinemes, però a l'inrevés. Si costa déu i ajuda asseure's en una sala davant d'un film en català, és molt complicat escarxofar-se a una butaca i seguir una obra bona que no sigui en català. També n'hi ha de regulars o de dolentes, és clar, com a totes les ciutats del món.
Les polítiques públiques han fet molt al respecte, a diferència del que ha passat amb el cinema. Però sense la implicació a fons d'autors, traductors i artistes no estaríem així. Cap companyia o director no pensa a aixecar un Crim i càstig o un Jezz Butherworth que no sigui en català. Sap que tindrà més recorregut i més possibilitats d'arribar a l'escena, encara que sigui un inconvenient a l'hora de sortir de gira perquè, lluny del territori de parla catalana, haurà de fer-los en castellà.
El problema és de les productores. Quan un muntatge canvia d'idioma, s'ha de tornar a assajar. No de bell nou, però gairebé. Si repeteixen els mateixos intèrprets, s'hauran d'aprendre el text de nou. Per tant, no és un espectacle que muda la pell, sinó que estem parlant de dos espectacles. D'aquí que sigui important que hi hagi públic i que les institucions ajudin perquè la jugada no sigui una ruïna o que provoqui, com passa amb els musicals de gran format, que les produccions siguin inviables.
El públic, al final, és qui mana. I a Barcelona s'ha normalitzat la presència del català als teatres, cosa que no passa amb l'èuscar al País Basc. Un actor m'explicava que havia patit per les funcions en basc d'una obra que va estrenar a Bilbao. Quan van sortir de gira, oferien l'espectacle en castellà i en èuscar i, mentre a les unes tenien la platea plena, a les altres tan sols podia comptar quatre files senceres.
El territori és important i és el futur. Si les produccions mitjanes de Barcelona es queden a Catalunya, es poden continuar fent espectacles i que la cosa es quedi així. Però si el mercat catalanoparlant s'expandeix, ens estem referint a 12 milions de persones. Per això és vital el que ha passat a les Illes Balears i al País Valencià en els últims anys. Des que no hi governa el PP, bàsicament. Que una producció de la Sala Beckett com Animal negre tristesa hagi estat a Palma, Manacor i València és una gran notícia. Imaginin que hagués pogut trepitjar Alcoi, Gandia, Castelló, Alacant, Ciutadella i Eivissa.
Per altra banda, també estaria bé que les produccions valencianes i balears tinguessin l'oportunitat de visitar Catalunya més sovint. I no únicament Barcelona, sinó també ciutats teatralment importants com Girona, Reus, Terrassa o Olot.
El millor que ha passat als teatres barcelonins respecte a la llengua és que la militància dels espectadors no sol ser el principal impuls. És important, cert, però si fos l'únic factor, no estaríem parlant de la meitat del públic. Hi ha una tradició que s'ha mirat de conservar, una manera de fer, un compromís de part dels artistes. Una suma de factors que ha convertit el teatre en una mena d'oasi, que hauríem de lluitar perquè creixés. I potser perquè fos objecte d'estudi i es pogués aplicar a altres àmbits.