El poeta Marc Granell compleix avui setanta anys i, com a regal d’aniversari, el Col·lectiu Ovidi Montllor li ofereix el diumenge 23 d’abril, al Centre Museístic la Beneficència, un concert d’homenatge. No es tracta d’un regal gratuït: Granell ha nodrit amb els seus versos moltes composicions dels membres del col·lectiu, no debades és el poeta viu valencià amb major nombre de musicacions de la seua poesia. Ser el poeta més musicat és, potser, una conseqüència d’un altre fet més rellevant: Marc Granell també és el poeta actual valencià més estimat. A continuació us proposem una selecció de deu cançons escrites sobre poemes seus, amb un 'bonus track' que esdevé un veritable trencaclosques de connexions culturals.
“Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra” —escriu Marc Granell, amb eixa barreja de tendresa i ironia que identifiquem com la seua signatura, en el poemari Tard o d’hora (2006). Si relacionàvem aquest paràmetre —la imprescindible inutilitat— amb la popularitat d’un poeta i en presumíem una relació proporcional, hauríem de concloure inapel·lablement que Marc Granell n’ocupava el primer esglaó.
Des de l’hermètica metafísica, concebuda originalment en castellà, que enfosquia la primera part del seu debut literari Llarg camí llarg (Tres i Quatre, 1977), al lluminós pessigolleig amb què ens burxa el seu darrer lliurament Arran de gel (Bromera, 2023), Granell ha desplegat una trajectòria poètica d’una admirable coherència fonamentada en la retroalimentació entre dos pols: l’íntim, existencial i reflexiu —“que canta l’exili del cos i la nostàlgia infinita del ser” per dir-ho amb la brillantor de Josep Iborra— i el civil, combatiu i compromés. Un camí d’infinites anades i tornades del dolor individual al dolor col·lectiu —“dius poble i et dius”, escrivia també al seu primer poemari— observats des d’una mirada sempre més emocional que intel·lectual, més visceral que analítica.
Com ocorre amb l’obra d’altres poetes populars contemporanis —Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, per citar-ne dos casos ben eloqüents—, és segurament la poesia social i política la que exerceix d’esquer i porta d’entrada a la poesia més íntima i personal: primer es produeix la connexió sentimental amb un nosaltres explícitament incloent i després s’aprofundeix el vincle quan el poeta aborda els temes que més fondament l’obsessionen com la condició provisional, finita, de l’existència o la dolorosament desconcertant corporalitat.
En el cas de Granell, a més, ja fa temps que la poesia ve precedida de la seua enorme humanitat: els seus versos es llegeixen tamisats a través de la seua figura pública —que els mateixos versos han contribuït a erigir—, exemple de generositat, esperit crític, compromís ètic i activisme silenciós. En la musicació de la seua obra es barreja per això l’admiració pel poema i pel poeta: el músic fa seus els versos i, alhora, reivindica l’autor que els ha escrit, amb tot el seguit de connotacions que totes dues operacions comporten.
Si els nostres registres no van errats —i podrien fàcilment estar-ho— fins a trenta-quatre publicacions discogràfiques contenen versos musicats de Granell i encara se’n poden trobar per la xarxa un bon grapat de cançons inèdites. Destaca la recurrència que ha tingut en l’àmbit de la música coral, on es voreja la vintena de musicacions repartides en set discos i signades per Javier Busto, Julio Domínguez, Josep Lluís Valldecabres, Andreu Soler o Gabriel Benavides. Però és en el negociat de les músiques populars contemporànies on la seua incidència ha sigut major. Ací us en proposem un petit mostrari.
Urbàlia Rurana, “Esbós de xiquet eixint d’escola”, [ca. 1985] 2017, De tornada a les ribes (Mésdemil)
Poesia Completa 1976-2016, Institució Alfons el Magnànim, 2017, p. 285. (D’ara endavant PC).
La irrupció de Cànem a mitjan dècada de 1980 va ser una de les millors notícies per a la música expressada en valencià en uns anys en què n’anàvem ben curts. Cànem presentava unes credencials renovadores amb una proposta de fusió entre l’estètica del folk d’inspiració mediterrània i la de la cançó d’autor. És una veritable desgràcia que les seues musicacions de la poesia de Joan Roís de Corella, Salvador Espriu o Maria Mercè Marçal resten inèdites. Ells varen ser, que sapiguem, els primers en musicar Marc Granell: una suite recitada i cantada que incloïa versos de “Vesprada d’amor i única”, “Platja”, “El passeig”, “Raons de desidentitat”, “Futur imperfet” i “Crònica d’un desencís”. També musicaren aquest “Esbós de xiquet eixint d’escola”, un poema que Marc Granell havia escrit el 1983 amb motiu del 10è aniversari de la creació de la Nostra Escola Comarcal de Picassent, pionera al País Valencià en la introducció de les pedagogies alternatives, l’ensenyament del valencià i l’educació laica, participativa i emancipadora. Granell havia escrit altres poemes amb la mateixa estructura al títol — “Esbós de vell davant la nit” i “Esbós d’adolescent mirant per una finestra” a Fira desolada (1991), “Esbós d’home anant, dilluns, a la faena” recollit en la secció “Altres poemes” de Poesia Completa—, la qual cosa ens podria fer pensar en la possible planificació no completada d’una sèrie. En qualsevol cas sempre hem trobat l’“Esbós del xiquet eixint d’escola” com una de les seues més belles i emocionants creacions amb uns últims versos absolutament memorables: “De tu ha fet l’esperança tot un poble / que et dona la paraula i et vol lliure demà”.
Amb molt bon criteri, Urbàlia Rurana —la formació sorgida de les cendres de Cànem, amb dos dels membres a les seues files: Carles Gil i Toni Torregrossa, autor de la musicació— va recuperar la peça, primer per incloure-la al disc col·lectiu Fora son. Cançons d’identitat (2004) i, més tard, novament gravada amb uns arranjaments més treballats, per coronar el que és, possiblement, el seu millor treball De tornada a les ribes. No podia romandre en l’oblit una cançó amb tanta llum com aquesta, amb la música habitant el poema i reforçant-ne el caràcter il·lusionat i alegrement bel·ligerant, amb un bri emboscat d’anticipada melangia.
Nelo Sorribes, “Cançó de bressol per a despertar consciències”, 2004, Somnis insomnis, PM produccions.
La lluna que riu i altres poemes, Anaya, 1999 (PC, 330)
No ho hem dit encara, però un dels factors gens menyspreables que expliquen la popularitat de Marc Granell és la seua prolífica i celebrada dedicació a la poesia infantil, un àmbit ben bé desert al país quan ell es posà mans a l’obra. Una poesia infantil on persevera en la seua convicció de “l’essència revolucionària” del gènere. Bona prova d’aquest capteniment és la “Cançó de bressol per a despertar consciències” que contrafà l’estrofa amb què més xiquetes i xiquets valencians han trobat el son: “La meua xiqueta és l'ama / de l'asfalt i del carrer. / No té pares ni té casa, / només fam, por i fred”. No ens hauria d’estranyar, doncs, que, partint d’una cançó popular, siga el seu poema més musicat: podem trobar-ne versions d’Amansalva, Carraixet, Borja Penalba i Mireia Vives, Vicent Camps i Miquel Pérez, Andreu Soler i aquesta que us proposem de Nelo Sorribes.
La trajectòria de Sorribes és ben curiosa: forma part de la fornada de cantautors sorgits en la dècada de 1970 que, com Rafa Xambó o Francesc Moisés, hagueren d’esperar molts anys a publicar el seu primer disc. Sorribes el publicà el 2004, quan ja feia molt de temps que s’havia concentrat en la pedagogia musical —és autor de nombrosos llibres de text— i just el mateix any que va crear l’empresa especialitzada en joguines musicals de la seua invenció, Hogeit, que li ha donat fama internacional. Aquell disc incloïa musicacions de diversos poetes —Miquel Desclot, Estellés, Salvador Jàfer, Marisol Gonzàlez, Pere Quart…— i aquesta primera aproximació a la “Cançó de bressol” de Granell, que arrabassa expeditivament de l’univers infantil i la dota d’una amarga i espinosa severitat.
Rafa Xambó, “Madinat at-Turab”,2006, Cançons de la memòria trista, Picap.
Corrent de fons, Edicions 62-Empúries, 1999 (PC 194)
“Pul·lular de panteres, serps i rates / coents i terribles, mussita Marc Granell / amb un filet de veu” recita Rafa Xambó a “La repressió”, un dels temes més sumptuosos de la seua recent Cantata de València (Stanbrook, 2022), tot manllevant algun dels irats —i desolats— versos que Marc Granell adreçava, “mort de desig i viu d’horror”, a la ciutat de València i subratllant la proverbial discreció i timidesa del poeta. Uns versos que ell mateix havia musicat molts anys enrere en un dels millors moments del seu tercer disc.
“Madinat at-Turab”, nom àrab de la ciutat de València, mostrava una nova direcció en l’estètica sonora de l’autor, més atmosfèrica gràcies a l’ús de textures electròniques, i semblava la seua resposta —tot fent servir un poema escrit deu anys abans, però, desgraciadament, amb la mateixa vigència de llavors— als fastos i oripells amb què la ciutat s’abocava a la celebració de la Copa Amèrica de vela, paradigma del model extractivista i corrupte per dins, pretensiós i exuberant per fora, amb què el govern conservador administrà les principals institucions del país.
Feliu Ventura, “D’acord, d’acord”, 2006, Alfabets de futur, Propaganda pel fet!
“George Grosz”, Corrent de fons, Edicions 62-Empúries, 1999 (PC 193)
L’any 1992 l’IVAM va dedicar una exposició a l’artista alemany George Grosz. Marc Granell, que professionalment s’ha dedicat a la traducció, va traslladar al català algun dels textos inclosos en el catàleg, entre ells alguns escrits pel mateix Grosz. I va quedar enlluernat per l’estil directe i expressionista —també en els textos— de Grosz i el seu neguit per denunciar el que estava passant en el període d’entreguerres, amb la irrupció del nazisme davant els ulls miops, indolents o còmplices de la població. És justament aquest neguit el que impulsa el poema: “qui vulga dir mentides / que òbriga la finestra / i mire / i cante el que hi veu / perquè el que hi veu / no passa”.
La lectura de Feliu Ventura, juganera, circense, reflecteix l’agra mordacitat del text i l’arrima expressivament al territori satíric-teatral que durant molts anys va ser parcel·la ben bé exclusiva d’Ovidi Montllor. De fet, és la peça on Ventura més lluny s’ha escapat dels seus registres habituals i més s’ha acostat a la dicció del Montllor més corrosiu en tota la seua producció. “Des que vaig posar música a aquest poema —explicava Ventura en una entrevista al diari Ara— no puc evitar veure la poesia de Granell amb els colors de Grosz”. La seua cançó sembla perseguir la paleta cromàtica, llampant i cridanera, del pintor.
Néstor Mont també en féu una musicació, més continguda i circumspecta, al disc 3 (Mésdemil, 2014).
Carraixet, “El meu país”, 2008, Guspira, PM produccions
Corrent de fons, Edicions 62-Empúries, 1999 (PC 187)
“El meu país” és un dels poemes més crus i desencisats que s’han dedicat mai al País Valencià: una enrabiada poètica contra l’actitud dimissionària i genuflexa del col·lectiu a què es pertany. Sembla la cara fosca de l’idealitzat “País petit” de Lluís Llach: “El meu país és un país menut / on per no cabre no hi cap / ni un didal de memòria. // Es posa a recordar i els records / se li n’ixen de seguida per totes bandes, / es vessen en el mar / brut i oliós d’un oblit / enterc i dur com una mort antiga”.
No és estrany, doncs, que fora adoptat per una formació inquieta i combativa com Carraixet en el treball que els retornava a la primera línia discogràfica, després de vora quinze anys sense publicar material nou. Amb música de Mari Carme Giner i arranjaments de César Murillo, la cançó s’inicia amb un malenconiós valset d’acordió, però després entra en un registre més greu, subratllat per una orquestració imponent on entra i ix aquell mateix acordió. Una impactant culminació polifònica reforça el missatge final del text: el país només vol ser una pedra desgastada al sol, malgrat que eventualment agraesca que algú li done una puntellada “i avançar encara que d’immediat oblide / des d’on i cap a on / i el dolor i l’esperança”.
Naia, “Raons de desidentitat”, 2009, Joc d’emocions, Temps Record.
Exercici per a una veu, Edicions del Mall, 1984. (PC 123)
Vint-i-cinc anys després que Cànem conciliara folk i cançó d’autor —o dit d’altra manera, que buscara una nova formulació de la cançó d’autor amb una estètica musical confegida amb elements provinents de la tradició—, Naia reprenia l’operació sense temps tampoc per acabar de consolidar-la. Al seu primer disc musicaven poemes de Vicent Andrés Estellés, Ramon Guillem i aquest de Marc Granell, tan definitori de la seua poètica d’aquells anys.
Francesc Calafat en el pròleg de l’antologia Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià 1980-1990 (Edicions de la Guerra, 1991) cartografiava amb molta precisió la genealogia de la deslocalització existencial a què feia referència el títol: la “desidentitat és entesa d'una manera equivalent en el món interior al desencís en l'exterior o, en tot cas, s'hi estableix una relació causal. Es tracta, doncs, de sengles cercles concèntrics i/o concatenats, que comparteixen un mateix rerefons: el de la dificultat de viure una felicitat alhora social i individual: l'ésser humà no pot ser feliç perquè el món no és feliç”. Naia ho canten amb una tristesa continguda sobre una armadura sonora amb evidents ressons atàvics, en un bonic contrast entre la desafecció del text i l’intencionat arrelament de la música.
Néstor Mont, “La palmera”, 2014, 3, Mésdemil
L’illa amb llunes, Tabarca, 1993 (PC 321)
L’obra de Marc Granell no és fàcil de musicar per la irregularitat sil·làbica dels seus versos —dotats de ritmes sinuosos i canviants— i les estratègies sintàctiques que empra a l’hora de construir significats. Amb una excepció: la seua obra adreçada al públic infantil on els poemes adopten l’estructura mesurada, rimada i mnemotècnica de les cançons. Són molts els poemes d’aquestes col·leccions que han acabat sent transferits de reialme: des del celebrat “L’arbre vell” —musicat inicialment, en clau punk-rock!, per Skamot (Llenya, porlan i albornós, 2004); Néstor Mont també en té una musicació inèdita— a “La pluja”, que escollí Toni Xuclà per a De poetes cançonetes (Picap, 2016), “L’illa de Marc”, inclosa per La Factoria de Sons al seu tercer disc (Un munt vol. 3, M Factory Music 2021) o “Metamorfosi” que Rafael Estrada musicà al seu EP Poesons (2014).
“La palmera” és el poema seleccionat per a una de les dotze localitzacions que formen part de la “Ruta Marc Granell” a la ciutat de València, concretament, en la Gran Via Marqués del Túria. El mateix Granell assenyalava en el poema la seua ubicació —“prop de ma casa”— per activar immediatament els ressorts de la memòria —“que ara em trasllada, / suaument, de pressa, / a l’edat clara / de la infantesa [...] / i a l’ombra d’ella / reia i jugava”. Néstor Mont la musica amb la sensibilitat marca de la casa, fent seua l’ombriva nostàlgia dels versos.
Andreu Valor, “L’illa”, 2018, Poemitza’t, Bureo.
L’illa amb llunes, Tabarca, 1993 (PC 318)
De la mateixa col·lecció que “La palmera” i “L’arbre vell” prové l’extraordinari poema “L’illa”, on Marc Granell aborda, amb un lirisme senzill i corprenedor i una sensibilitat exquisida, el tema de la mort d’una persona propera. Rara vegada la literatura infantil vola tan alt com ho fa en aquests versos xops de llum i de tendresa.
Andreu Valor la trasllada amb la seua música a l’univers adult on el poder d’interpel·lació original s’intensifica. Una modulació a la qual ajuda el context en què s’insereix: un disc de poesia musicada on ressonen tots els accents del català, de l’Alguer a Formentera, d’Illa a Pena-roja de Tastavins i d’Andorra a Alcoi. Acompanyada de Maria Mercè Marçal, Ponç Pons o Pere Quart, la veu de Marc Granell agafa noves dimensions i enlluerna amb la seua lucidesa subtil i penetrant.
Borja Penalba i Maria del Mar Bonet, “No hi ha llum”, 2020, Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba, Blau Discmedi.
Versos per a Anna, Bromera, 1998 (PC 164)
La publicació de Versos per a Anna l’any 1998 va suposar un joiós punt de ruptura en la trajectòria poètica de Marc Granell qui, de sobte, abandonava tota vel·leïtat introspectiva, crítica o sarcàstica per mostrar-se exultant de felicitat i de plenitud vital. Es tractava d’uns versos tan transparents i tan poc impostats que la seua lectura inspirava ben bé un torbador sentiment d’intrusió, de mirada involuntària a l’esfera íntima de l’autor. També encomanaven, però, una deliciosa joia de viure.
Penalba musica un dels poemes més bells del recull —ací coincideix amb Rafael Estrada que també el converteix en cançó al seu darrer disc Batecs de vida (2022) al costat d’altre poema del recull (“Ets…”)— i l’inclou a “Marc Granell de mà en mà”, l’espectacle dissenyat amb Francesc Anyó que replicava el seu aplaudit muntatge homònim amb l’obra d’Estellés. Finalment, però, l’incorpora al repertori que interpreta en directe amb Maria del Mar Bonet —en un nou encert estratègic de la cantant mallorquina: sempre ha triat els companys idonis per a cada moment de la seua carrera— i que acaba recollit en el disc en directe que enregistren al Teatre Micalet. La gravació reflecteix fidelment l’esplendorosa sinergia creativa del tàndem —una apreciació a la qual contribueix notablement “No hi ha llum”, un moment pletòric de química interpretativa i veritat expressiva.
Anna Rosselló, “Cançó de l’esperança”, 2022, kisoc·curant, Autoedició.
Poesia Completa 1976-2016, Institució Alfons el Magnànim, 2017, p. 277.
Una lectura apressada i arrapada als tòpics de la poesia de Marc Granell, podria comportar la seua injusta indexació en el compartiment del pessimisme més feixuc i irreductible. La veritat, però, és que l’esperança i el desencant campen a plaer pels seus versos sense que la recurrència dual siga contradictòria: són les dues cares de l’experiència quotidiana que es complementen i es justifiquen mútuament. I si en un poema desolat Granell escriu “I ja no queda / pedra ni flor, / ni clau ardent / on penjar / ni que siga / l’esperança” (A Punt, PC 269), en aquest comparteix una imperiosa consigna en sentit contrari: “Cada dia s’alça el dia. / Cada dia l’esperança / Mantinguem-la sempre viva / en el cor i en la mirada”.
Anna Rosselló li posa música —delicada, sensual, en sintonia amb la resta de l’enregistrament— en la seua estrena discogràfica, un treball concebut entorn de la resiliència i la reconstrucció personal.
kisoc·curant combina cançons pròpies amb poemes musicats i cada poema s’acompanya d’una nota manuscrita de l’autor. Marc Granell arrodoneix la jugada amb un comentari que connecta la musicació amb la temàtica dels versos: “Només el vers, quan es fa cançó, rialla innocent, pura, sap encendre en els cors la saviesa que obri el camí, tan necessari, tan difícil de trobar, que condueix a l’esperança”.
[Bonus-track] Obrint Pas, “Esperant”, 2008, La flama, Propaganda pel fet!
Maternitat, Materials per a una mort meditada, Ajuntament de Gandia, 1980 (PC 88).
“Esperant” és un cas estrany i complex d’intertextualitat cultural que acaba donant lloc a una musicació —gosaria dir— accidental d’un poema de Marc Granell, per això la incloem fora de la selecció.
Si heu confrontat el text del poema de Granell i el de la cançó d’Obrint Pas, haureu comprovat que l’estructura és la mateixa, però només alguns pocs versos s’assemblen.
És el fruit d’una llarga història que comença el 1972 a la Womanhouse de Los Ángeles (California). Allí, l’artista multidisciplinària i feminista militant Faith Wilding, nascuda a Paraguai però resident als Estats Units des que tenia 18 anys, realitza una performance titulada “Waiting”: un monòleg de quinze minuts en els quals condensa tota la vida d’una dona —de l’arquetip normatiu de dona—, que no ha fet altre que esperar. Una recitació monòtona i obsessiu marcat per l’agònica anàfora que li dona títol. El text complet es va publicar el mateix any a la revista feminista Ms.
D’alguna manera el ressò d’aquesta acció poètica va arribar a Marc Granell que va escriure un poema amb la mateixa idea set anys després.
També va arribar el mateix 1979 a oïdes de Valente-Borotto, tàndem d’autors de còmic que en publicaren una versió sintètica, no acreditada, en format d’historieta al número 17 de la revista belga A Suivre, dedicada al còmic d’autor per adults: “En attendant” (‘Mentrestant’).
Els Negu Gorriak de Fermín Muguruza convertiren el guió del còmic en cançó, “Itxoiten”, i la varen incloure al disc Borreroak Baditu Milaka Aurpegi (Esan Ozenki, 1993). I, finalment, Obrint Pas, inspirant-se especialment en la versió dels Negu Gorriak, escriviren una nova cançó, “Esperant”, la lletra de la qual apareix als crèdits com a basada en la cançó del grup basc i el poema de Marc Granell. Dues línies paral·leles que es troben inopinadament per la particular filiació ideològica dels autors de La flama, en un darrer giravolt —magníficament emmarcat entre una cançó de bressol (Maria Dolz) i un epíleg emancipador cantat per Miquel Ramos— que ens demostra la insòlita pervivència en el temps d’algunes expressions culturals i els insospitats mecanismes de reproducció d’allò que podíem anomenar tradicions contemporànies.