Els Crítics

Un plaer just abans dels Oscar

Crítica de la darrera pel·lícula de Peter Farrelly, 'Green Book', nominada a 5 estatuetes, entre les quals Millor pel·lícula i Millor actor protagonista (Viggo Mortensen) i secundari (Mahershala Ali)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Confesso que havia perdut tota l'esperança en Peter Farrelly, trapella escabrosament prodigiós de la nova comèdia americana, aquella que va sacsejar amb el seu germà Bob i que donaria fruits tan grollers, insensats i divertits com Dos ximples molt ximples (1994) o Algo pasa con Mary (1998). Totes amb el nexe comú de l’escatologia passada de rosca, l’aberració i la confrontació de l’outsider amb un món que no l’accepta, ni el comprèn. 

D’aquell humor amablement desafortunat, tan irreverent que creava marca pròpia, no en quedava ni rastre en els seus films més recents, ja fos en la incomprensible Carta blanca (Hall Pass, 2011), en la lamentable Los tres chiflados (The Three Stooges, 2012) o en la segona —i innecessària— part de Dos ximples molt ximples, en el que va suposar un intent desesperat per tornar a ser qui eren. El resultat de l’operació va ser tan desastrós que el nom de Farrelly semblava destinat a convertir-se en peça de museu, en el record d’una de tantes glòries passades que no tornarien mai a ser res de profit. Fins que arriba Green Book (2018), en un gir d’aquest guió que semblava abocat al fracàs i a l’oblit.

La redempció arriba de la mà d’una de les favorites dels Oscar, amb cinc nominacions guanyades a pols. Ben pensada i ben païda, amb dues bones actuacions (qui dubta que Viggo Mortensen o Mahershala Ali són mereixedors de l’Oscar?) i bons diàlegs, elegants en la senzillesa, amb moments realment divertits, de somriures –fets amb gust i ganes–, i amb un toc racial just i necessari per recordar-nos que som a l’era Trump, que van mal dades i que el cinema, per amable que sigui, encara té el poder d’evocar revoltes i commoure. La història es basa en fets reals, en la relació que van mantenir el rude agent de seguretat Tony Lip (Mortensen) amb el virtuós pianista negre Don Shirley (Ali), un pioner que va trencar tabús, tòpics i murs, que contracta el primer com a xofer durant una gira de concerts pel Sud dels Estats Units. En plena dècada dels 60, la idea implica alguns riscos, i això farà que Lip hagi de seguir les indicacions del “llibre verd”, una guia amb els comptats establiments segurs per a afroamericans.

Racisme, prejudicis i conflictes que seran esquivats de manera diligent o seductora, amb encert o sense, però sempre amb el propòsit de complir el tracte i d’arribar a bon port. Tal com ha aconseguit fer-ho Peter Farrelly, ressuscitat de l’ostracisme gràcies a una pel·lícula que dona joc a tots els gèneres a què apel·la —del drama racial a la reivindicació dels drets dels afroamericans, de la comèdia a l’emoció, de la història d’acceptació i autosuperació a l’aprenentatge i la sensibilitat—, mesurada amb justesa i sent capaç d’emulsionar la ruta d’una clàssica buddy movie de carretera amb l’essència capgirada de Tot passejant Miss Daisy. I sense desentonar en cap moment, conscients que estem veient un d’aquells films que arriben per moldre, per fer-se un racó en les ments més diletants d’entre els espectadors avesats al bon gust i a la revolució pulcra i perfecta, però sense que això ens importi gaire, perquè tot està executat de manera solvent i, fins i tot, brillant.

Un plaer per ser visionat i gaudit, just abans que els Oscar la coronin com la pel·lícula que calia veure i que, en paraules del doctor Shirley, és tot el contrari del que seria “tocar un esquellot al final de la setena de Xostakóvitx”.

 


Green Book
Direcció: Peter Farrelly

Estats Units, 2018
Durada: 130 minuts
Guió: Brian Hayes Currie, Peter Farrelly, Nick Vallelonga
Música: Kris Bowers
Fotografia: Sean Porter
Repartiment: Viggo Mortensen, Mahershala Ali, Iqbal Theba, Linda Cardellini
Gènere: Comèdia dramàtica


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.