Portar les regnes d'una institució escènica barcelonina (local o nacional, pública o privada) és una feina titànica apta per a poca gent, ja que no només jugues amb la feina de molts professionals, sinó que poses en risc la teva.
Hi ha una regla no escrita al nostre país que diu que els artistes han d'encapçalar teatres públics i els gestors, festivals. Amb alguna excepció que confirma la regla, així ha estat des de 1976. Hi va haver una època, durant la primera dècada del segle XXI, que fins i tot els escenaris privats tenien al davant un artista.
A Europa, el funcionament de les institucions teatrals canvia, però no gaire. Als grans equipaments, als emblemàtics, solem trobar-hi artistes i als festivals, sol haver-hi gestors. A Avinyó, però, en els últims temps han apostat pels directors: ara hi ha el portuguès Tiago Rodrigues, que ha agafat el relleu d'Olivier Py, que s'ha passat nou anys al capdavant del festival més gran d'Europa. Al Festwochen vienès, tradicionalment dirigit per un gestor, acaben de fitxar el director suís Milo Rau, que ve del NT Gent belga.
Quan un artista es posa al capdavant d'un teatre o d'un festival s'espera que porti l'aigua al seu molí. Generalment, perquè es tracta d'algú amb nom amb qui la institució pretén associar-s'hi. És clau quan es tracta de teatres. La Schaubühne de Thomas Ostermeier abans era la de Peter Stein. Tenim La Colline parisenca de Wajdi Mouawad, l'International Theatre Amsterdam d'Ivo Van Hove, el National Theatre anglès de Rufus Norris, el Centro Dramático Nacional espanyol d'Alfredo Sanzol, l'Odéon parisenc de Stéphane Braunschweig, el KVS de Brussel·les de Michael De Cock, el Théâtre Gérard Philipe de Julie Deliquet… Artistes de prestigi nacional o internacional que van acompanyats d'un teatre, que desenvolupen projectes de llarga durada propers a la dècada.
La tria del director, doncs, no és mai circumstancial. Són apostes que fan els patronats, consells gestors, governs, etc. Sempre amb una idea motriu al cap. Quan Sergi Belbel, per exemple, va entrar al TNC (2006) quedava clar que la voluntat de qui el va triar era un cert continuisme respecte a la gestió de Domènec Reixach i fer una passa més respecte a una dramatúrgia catalana que tot just estava florint. O quan va ser el torn d'Àlex Rigola al Lliure (2003) es buscava rejovenir un teatre que havia canviat ben poc en 25 anys, amb successives crisis pel mig.
Fa uns dies, l'actual director del Lliure, Juan Carlos Martel Bayod, va anunciar que abandonaria la casa el 31 de gener de 2024, cinc anys després d'haver iniciat el seu mandat i sense opció a continuar. La raó? “No donar-se les condicions internes necessàries per a un desenvolupament adequat en la continuïtat del projecte”, segons deia un comunicat enviat per la Fundació Teatre Lliure - Teatre Públic de Barcelona.
Gairebé ningú de la casa sabia de les intencions de Martel Bayod de no renovar. Però en els cenacles teatrals es donava per segur que plegaria. Per una banda, la professió, sobretot la vella guàrdia, ha seguit aquests anys del Lliure acumulant retrets perquè, deien, donava feina a molt poca gent. El tancament de l'Espai Lliure d'aquesta temporada, les escasses gires de les produccions del teatre i un cert allunyament de l'equipament respecte a molts sectors es poden afegir als greuges.
Per l'altra, a escala interna, les relacions mai no han estat molt bones. I això que Martel Bayod havia estat la mà dreta de Lluís Pasqual durant bona part dels anys passats pel de Reus al capdavant del teatre (2011-2018). La pandèmia i algun fracàs sonat no han fet res més que afegir llenya al foc.
Si busquem el projecte amb què Martel Bayod va ser elegit per concurs, per primer cop al teatre, per dirigir el Lliure, podem entendre això de “no donar-se les condicions internes necessàries per a un desenvolupament adequat en la continuïtat del projecte”. Allà, per exemple hi posa que “el Teatre Lliure de Barcelona no hauria de permetre's treballar per sota dels 10 milions d’euros en ingressos d’explotació entre ingressos propis i aportacions públiques per tal d’optimitzar les despeses d’estructura i activitat en pro d’un nou teatre”. Segons el pressupost de 2023, la institució està en uns 9,3 milions, molt per sota dels 10 desitjats.
Martel Bayod també deia que el seu objectiu era “que el Teatre Lliure sigui reconegut i pres en consideració” i volia “fer del Teatre Lliure de Barcelona un teatre necessari”. També explicitava la seva intenció de “canviar el nom de la sala del Lliure de Gràcia per la Sala Anna Lizaran”. Ho ha aconseguit?
El director sortint del Lliure ha fet una aposta per les noves dramatúrgies pel que fa a programació (no de diners) i d'imatge. Ha ajudat força nous artistes i companyies com Atresbandes o José y sus Hermanas. Però ha estat tímid amb d'altres. I n'ha maltractat uns quants. Moltes respostes afirmatives que després s'han transformat en negatives. I algun litigi llarg que no ha ajudat gaire amb creadors joves, com el cas d'Oriol Pla amb Travy, que no va poder girar durant anys per la negativa del teatre a deixar anar l'obra.
Sí, Martel Bayod ha estat valent, però no prou. En aquest país, si vols canviar les coses, has de prémer l'accelerador amb esperit suïcida. Perquè només hi ha dues possibilitats: o t'estavelles o te'n surts. No hi ha terme mitjà. Calixto Bieito i Rigola se'n van sortir prou bé. També Sergi Belbel, tot i que vam perdre un dramaturg. Julio Manrique va abandonar el vaixell aviat i va salvar els mobles. Carol López les va passar de tots colors. Josep Maria Flotats va ser despatxat, Josep Maria Pou va triomfar… No és fàcil jugar-se-la, tenir una idea al cap i guanyar. I a Barcelona, menys. Hi ha poques segones oportunitats. A més, els ganivets volen.
Carme Portaceli, al TNC, també se l'està jugant. Sap que serà només sis anys al capdavant del teatre i té un projecte internacional molt clar (i necessari), que al segon any ja està donant fruits. Però es veu que a dintre no li posen les coses fàcils. Quan hauria de ser al contrari: no va guanyar un concurs públic on deia tot el que està fent?
I aquí és on tenim el problema amb els concursos en aquesta part de món. Que són bonics i democràtics, però després, a dintre mateix de la institució que t'ha triat per davant d'altres, et posen pals a les rodes i et costa Déu i ajuda materialitzar el projecte. Cal molt coratge i suor i ganes per derrotar els adversaris.
Si Martel Bayod deia que el Lliure havia de treballar amb almenys 10 milions d'euros, com és que no ho ha aconseguit? Les aportacions públiques al teatre, en un any en què molts han pujat i força, no han augmentat gaire (és dels que menys) i els patrocinis tampoc no llueixen. No hi ha gaires coproduccions, ni gires com les d'abans. Queda clar que el projecte no pot continuar.
Martel Bayod, doncs, ha estat sincer i valent, aquí. Perquè podria haver mirat a una altra banda i buscar la continuïtat, per mantenir els 90.000 euros anuals mínims que guanya, cosa que no hauria estat impossible. Quan ets a dins i no vols marxar, a veure qui és el que alça la mà per fer de Brutus. Aquí som molt de malparlar al bar i acotar el cap quan toca decidir.
Qui vingui després de Martel Bayod no té bona peça al teler, perquè haurà de remuntar el Lliure. Haurà d'aconseguir els 10 milions, segur. I haurà d'intentar defensar la seva idea vencedora a capa i a espasa. Es crearà enemics, és clar. També haurà de tenir un ull posat en el futur, perquè arribarà el dia en què tornarà a la intempèrie de l'artista independent i haurà de guanyar-se les garrofes. El després és sempre complicat. Ramon Simó, un excel·lent director, treballava sovint als grans teatres abans d'agafar la batuta del Grec. Va ser prou honest per no programar-se ni una sola vegada en cinc anys (2012-2016). Després va mig desaparèixer del mapa.
L'actual director del Lliure va dir, quan va començar el seu camí, que no volia aprofitar-se del càrrec, Al final, en quatre anys només haurà dirigit dues obres (La malaltia i Yerma), un registre molt per sota de qualsevol dels seus col·legues. Estic segur que se'm penedeix, perquè tothom que ocupa una cadira com la seva mira de tirar amunt la seva carrera. Si no, tanmateix, per què volem artistes dirigint teatres si no és perquè hi facin les seves obres, ens ofereixen la seva mirada del món i portin el pes de les institucions a través de la seva estètica?