CORRUPCIÓ

El #10YearsNoChallenge de Francisco Camps

Els darrers 10 anys, la vida de Francisco Camps no ha canviat tant. En febrer de 2009 va ser imputat per primera vegada dins del ‘cas Gürtel’ i en febrer de 2019 ha declarat a l’Audiència espanyola per una altra peça relacionada amb aquest macrosumari. Per al seu partit, això sí, la vida sí que ha canviat bastant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 19 de febrer de 2009, quan Francisco Camps va comparèixer de forma urgent al Palau de la Generalitat per defensar-se de la informació publicada aquell matí pel diari El País —“El fiscal implica a Camps en la trama”—, els telèfons mòbils encara no disposaven de connexió a internet. Una dècada més tard, en canvi, costa de trobar-ne cap que no hi estiga connectat. Milions de persones es comuniquen a través de les xarxes socials i segons quins continguts es viralitzen.

La moda passatgera més recent, el #10YearsChallenge, consisteix a comparar dues imatges d’una mateixa persona o d’un mateix espai físic amb 10 anys de diferència. La d’ara i la d’una dècada enrere. En la majoria de casos, la comparativa evidencia el pas del temps, però en el de l’expresident valencià ben bé es podia dir que no. Si en febrer de 2009 s’estrenava com a imputat al macrosumari Gürtel dins de l’anomenat cas dels vestits, el febrer de 2019 l’ha viscut d’una manera molt semblant: declarant a l’Audiència espanyola per la reobertura de la peça relativa als contractes de la Generalitat Valenciana amb la trama.

Durant el judici en qüestió —celebrat ara fa un any— l’exsecretari general del PPCV Ricardo Costa va assenyalar Camps com a responsable de les adjudicacions a Orange Market,la filial valenciana del hòlding Correa, a més d’assegurar que coneixia, fil per randa, el finançament il·legal del partit. El magistrat José de la Mata, a instàncies de la Fiscalia Anticorrupció, s’ha afanyat a reobrir la peça en qüestió per tal d’investigar la possible implicació de l’excap del Consell. Els presumptes delictes de prevaricació i frau per les adjudicacions a Orange Market de 2009 eren a punt de prescriure. No debades, els dels quatre exercicis anteriors ja ho havien fet.

La imatge de Camps accedint a un edifici de justícia s’ha repetit tant que ha perdut l’aurèola morbosa del passat. El Tribunal Superior de Justícia valencià, la Ciutat de la Justícia de València i l’Audiència espanyola són la seua segona, tercera i quarta residència. Perquè, tal com acostuma a repetir, continua vivint al pis que ell i la seua dona va adquirir l’any 2000 per 35 milions de pessetes, però ara sovinteja més les sales dels jutjats que no el Club de Tennis de València.

Divendres passat, 1 de febrer, era una d’aquestes jornades rutinàries en la vida de Camps. Malgrat que el seu advocat —després de l’etapa en què va decidir autodefensar-se com a lletrat que és, ara torna a tenir-ne— havia pregat l’ajornament de la declaració a fi d’analitzar tota la paperassa, el jutge De la Mata no li va concedir aquest desig. No sols això, sinó que també va citar a declarar Isabel Jordán i Mónica Magariños, deleroses d’ampliar informació sobre les contractacions irregulars del Consell amb Orange Market, en què la primera exercia com a administradora i la segona com a treballadora. La sentència per l’adjudicació del pavelló de Fitur —una altra peça de Gürtel— les ha dutes a presó, amb unes penes respectives de sis i tres anys de reclusió. Mentre esperen la resolució de l’indult que han demanat, van sol·licitar de declarar voluntàriament a la causa reoberta. Amb Camps formalment investigat, tenien la pretensió d’aportar-hi detalls substancials.

Qui ja havia implicat de manera directa Camps i va fer-ho de nou la setmana passada és Álvaro Pérez, el Bigotes, gerent d’Orange Market empresonat per la peça de Gürtel amb sentència ferma relativa al pavelló de Fitur. L’antic amiguito del alma assegura ara que “Camps era qui decidia les adjudicacions, a València no es movia un euro sense que ho autoritzara Francisco Camps”. Durant les més de tres hores que va declarar davant De la Mata, Pérez va detallar el modus operandi de Gürtel al País Valencià.

Segons Valencia Plaza, Pérez va aprofitar l’avinentesa per a explicar-li al magistrat la manera com es va organitzar l’Open de Tennis de València. Camps va atorgar-li-la a Orange Market en companyia del tennista Juan Carlos Ferrero, que sempre mai no ha ocultat la seua simpatia pel PPCV. Aquest oferiment, Camps li l’hauria fet a Pérez vestit amb xandall, mentre disputava un partit de pàdel.

Magariños, al seu torn, va recordar-li al jutge que va passar diverses vegades per la farmàcia que la dona de Camps té al 50% a la plaça de l’Ajuntament del cap i casal per tal d’abordar qüestions relacionades amb aquest campionat de tennis. I Jordán, divendres, va ratificar tot allò que ja havia exposat Pérez. Va ser l’última declaració abans de l’entrada de Camps a l’Audiència, qui va mostrar-se novament cansat de visitar un jutjat.

Tot i que era la primera vegada que trepitjava l’Audiència, va dir que només desitjava una cosa: “Que aquest malson acabe ja”. “Paciència i tranquil·litat, no se li pot demanar cap altra cosa a aquesta vida”, va explicar als periodistes congregats a la porta. Amb el seu característic somiure a la cara —marca de la casa cada vegada que ha de fer el paseíllo— Camps va mostrar-se resignat davant aquesta nova causa en què s’ha vist immergit, reoberta in extremis a causa de les declaracions que fetes al llarg de la vista oral.

En total, Camps ja acumula cinc investigacions. La del cas dels vestits va poder salvar-la en 2012 gràcies a l’ajustadíssima votació del tribunal popular, que seria ratificada més tard pel Tribunal Suprem. Una de les dues imputacions lligades a l’organització del gran premi de Fórmula 1 ha estat arxivada per la jutgessa instructora, però la segona, relativa als contractes per a l’execució del circuit urbà, és molt més adversa per als seus interessos. I encara li queda el calvari del judici per la visita del papa Benet XVI a València, en 2006.

Una dècada d’erosió imparable

La primera imputació de Camps va marcar, sens dubte, un punt d’inflexió en la percepció de la corrupció per part de la ciutadania. El desgast del PSOE a causa de la gestió de la crisi econòmica des del Govern de l’Estat va retardar-ne els efectes a les urnes, però la successió de casos que implicarien destacats dirigents del PPCV durant els següents anys van acabar provocant la implosió electoral dels conservadors valencians.

A les eleccions de 2011, en què Camps va presentar-se imputat pel cas dels vestits, el PP valencià va perdre 65.000 vots en relació a 2007 amb un cens integrat per 60.000 persones més. Un descens de tres punts en percentatge de vot que, tanmateix, no es va traduir en un descens d’escons. Gràcies a la llei d’Hondt, fins i tot va guanyar-ne un, tot passant de 54 diputats a 55. Malgrat l’apariència immòbil, les bases tan sòlides sobre les quals descansaven les majories absolutíssimes del PPCV començaven a esquerdar-se.

La incidència del cas dels vestits va percebre’s de seguida als baròmetres periòdics elaborats pel CIS i per la pròpia Generalitat Valenciana. En el primer cas, la sensació que la corrupció era més greu al País Valencià que a les altres autonomies va quallar ràpidament. El gener de 2010, onze mesos després de l’esclat del cas, un de cada quatre valencians tenia aquesta percepció. En setembre de 2012 aquesta xifra pràcticament s’havia duplicat i superava, de molt, la de la resta de comunitats autònomes. Els valencians havien assumit que la corrupció autòctona era més considerable, cosa que es traduiria als comicis de 2015, quan el PPCV va esfondrar-se per complet, perdent si fa no fa un de cada dos vots i caient del 50,6% de les paperetes al 26,9%. En aquest cas, el sotrac en nombre de diputats sí que va ser sonor: de 55 a 31.

Abans que el CIS, els baròmetres encarregats per la Generalitat ja havien detectat aquest desencís creixent. Les dades d’aquests estudis demoscòpics es pagaven amb els diners dels contribuents però es van mantenir en secret fins que Compromís va aconseguir, per la via judicial, que foren públiques. El Consell al·legava que les enquestes no preguntaven per la intenció de vot, per bé que no era cert. Independentment d’això, aquests estudis oferien una fotografia molt precisa de l’opinió dels valencians sobre la matèria, amb una mostra extensa, de 2.000 persones. En bona mesura seguien el mateix patró que els del CIS.

Els casos de presumpta corrupció de l’era Zaplana —Ivex, Julio Iglesias o Terra Mítica— no van afectar els populars. Tampoc no van afectar especialment els casos que involucraven l’aleshores president de la Diputació de Castelló, que acabaria a la presó, igual com Zaplana. Fins l’esclat del cas Gürtel, tal i com es pot veure als baròmetres encarregats per la Generalitat, menys del 3% dels valencians consideraven que la corrupció era un dels tres principals problemes del país.

La corba experimenta una pujada important a partir del tercer trimestre de 2009, i tot i que després sembla suavitzar-se una mica, des de juliol de 2011 repunta de nou i frega nivells impensables. L’any 2012, per exemple, una de cada tres persones ja esmenta la corrupció com un dels tres principals problemes de la societat valenciana, i l’any dels següents comicis, 2015, la dada ja supera amb escreix el 50%. Entremig s’havien succeït tot de causes i de ben diverses: Brugal, Emarsa, Cooperació, Palau de les Arts, Avialsa, Taula, Valmor... Amb una carta de presentació com aquesta, el PP ho tenia molt difícil per mantenir-se al poder. El canvi polític ja era del tot inevitable.

Amb el Govern del Botànic, la preocupació per la corrupció ha caigut en picat. A l’únic baròmetre efectuat a la legislatura en curs —el desembre de 2017— el percentatge de ciutadans que assenyalaven la corrupció com un dels tres principals problemes del País Valencià s’havia reduït al 25%, en bona mesura a causa de les notícies sobre l’anterior etapa de govern que encara omplen planes de diari i molts minuts de ràdio i televisió.

Cascada de judicis

Un dels principals inconvenients del PPCV a l’hora de recuperar terreny a les urnes passa, precisament, per la munió de judicis que guaiten a la cantonada. A banda de Camps, exdirigents de la formació i de les institucions a diversos nivells com Rafael Blasco, Juan Cotino, José Joaquín Ripoll, Sonia Castedo o Alfonso Rus hauran de seure

La setmana passada, per exemple, Rafael Blasco aconseguia el tercer grau penitenciari en haver complert tres anys i mig de reclusió, més de la meitat de la condemna que li fou imposada en el judici de la primera peça del cas Cooperació. Des d’ara, Blasco tan sols haurà d’acudir a Picassent a dormir, per bé que el futur que li espera no és tan esperançador: el judici per les peces dos i tres pel desviament de diners que haurien haver d’anar a parat al Tercer Món amenaça d’allargar la seua condemna de manera notable.

I és que la vista oral per la reconstrucció de l’hospital d’Haití que mai no va arribar a executar-se començarà el mes d’abril i no conclourà, com a mínim, fins el juliol. Coincidirà de ple, doncs, amb la campanya electoral i el procés de pactes que seguià als comicis.

Amb l’expresidenta de les Corts i exconsellera Milagrosa Martínez igualment empresonada, Ricardo Costa col·laborant a cor què vols amb la justícia a fi de passar el menor temps possible entre reixes i amb la plèiade d’alts càrrecs que encara han d’asseure’s al banc dels acusats, tots els intents de l’actual direcció del PPCV per tal d’oferir una imatge regeneradora corren el risc de caure en sac foradat. Tant les formacions progressistes que van signar l’Acord del Botànic i esperen reeditar-lo en juny com també Ciutadans, que lluita per arrapar-li vots als populars, no s’estan de recordar la petjada corrupta dels 20 anys de PP a la Generalitat. Una llosa enorme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.