Las Chatis de Montalbán i la Companyia Solitària no busquen provocar en els seus espectacles, sinó fer-nos adonar que no sempre dos més dos sumen quatre, tant si es parla del canvi climàtic com de la catalanitat de Santa Teresa.
En plena pandèmia, quan els teatres tot just obrien portes, l'estiu de 2020, Angélica Liddell va ocupar ella sola la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure per engaltar-nos una obra, 'The Scarlett Letter', que encara ressona entre els pocs (érem a l'època del 30% d'aforament) que la van veure. I si encara la recorden és pel que deia, per la seva diatriba antifeminista, per la lloança que feia de la masculinitat.
I, en el temps que corren, quan bona part dels conflictes que el feminisme va posar sobre la taula no s'han resolt, de ni de lluny, el discurs de Liddell va sobtar. Ens l'havíem de creure? A ella, que era feminista abans que ningú? O només volia provocar? Potser ni una cosa ni l'altra: el que pretenia era fer-nos pensar.
No crec que Las Chatis de Montalbán (Berta Prieto i Lola Rosales) estiguin en contra del canvi climàtic, trumpistes de pro, i hagin decidit viure negant-lo, com diu un dels seus personatges a 'Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les Espies de veritat', l'obra que han estrenat a la Sala Beckett. I això que el monòleg de l'Alex (Belén Barenys) és del tot convincent, a més d'aixecar algun aplaudiment entre el públic.
El que diu l'Alex, que està farta de notícies negatives, de no tenir futur, que pensa viure com si l'escalfament global no existís, és el que deuen haver pensat el 90% dels joves en algun moment dels últims tres anys, deprimits pel panorama que tenen al davant. Passa que el reguitzell d'afirmacions es plantegen en un teatre, davant d'un audiència de la mateixa generació que les creadores, en la vintena, i tot adquireix un to solemne, encara que el muntatge sigui una astracanada de les bones.
N'hi ha que aplaudeixen, no gaires, i estic segur que, enmig del crescendo del monòleg, molts més espectadors estan temptats de picar de mans mentre pensen: “Estem fins al cony de tota aquesta merda, deixeu-nos viure”. Amb tota la raó del món. Després, segur que pensen que tot era ficció, que el discurs de l'Alex l'únic que pretenia era tocar els pebrots a gent més gran, als poderosos que s'omplen la boca amb proclames catastrofistes mentre condueixen un Tesla que la majoria del públic no podrà permetre's en sa vida. Potser volia que algun diari titulés que VOX ha trobat els seus seguidors entre el jovent de Barcelona.
Prieto i Rosales reivindiquen el dret a la rebequeria en una peça brillant, ben escrita i molt ben dirigida. Ho fan en un món on s'espera que els joves siguin d'esquerres i estiguin compromesos amb uns valors molt concrets, que siguin seguidors de Greta Thunberg, que aconsegueixin el que els seus pares no han estat capaços d'assolir. Per això l'Alex diu el que diu, la Clover (Paula Vicente Mascó) segueix les passes de Liddell a 'The Scarlett Letter' lloant el seu nòvio i la Sam (Natàlia Barrientos) renega de la mare. Tres monòlegs construïts a contracorrent.
Aquí, tanmateix, ningú no es posarà les mans al cap, no perquè el teatre (o la cultura) hagi deixat de tenir incidència social, sinó perquè ningú no se'l pren seriosament. En un teatre anglès subvencionat, el que es diu a la Beckett hauria portat cua.
Passa el mateix al TNC, amb el 'Mal de coraçon' que hi ha estrenat la Companyia Solitària. Estem davant d'un altre muntatge de primera, però d'una altra lliga. En diversos moments de la funció, la cambrera (Júlia Barceló) introdueix el tema de la possible catalanitat de Santa Teresa d'Àvila tot seguint un fil acadèmic disruptiu que situa la mística com a abadessa de Pedralbes. Els dos clients del bar on es desenvolupa la peça (Pau Vinyals i Pol López), ebris, no li fan cas. Ella, però, és l'única sòbria de la funció.
Fa dotze anys, el 'Gang bang' de Josep Maria Miró, al mateix teatre, va aixecar polseguera. L'obra ens situava en una sauna gai, plena de capellans, durant una visita del Papa a Barcelona. Van passar moltes coses. Abans d'estrenar-se, una organització catòlica va enviar-li una carta al conseller de Cultura en la qual estudiava querellar-se contra el TNC i li deia: “L'obra que té previst estrenar el Teatre Nacional de Catalunya (…) és una ofensa greu i oportunista als catòlics. És també, més enllà d’això, una manifestació de mal gust. La cultura catalana patrocinada per la Generalitat no té per què donar a conèixer pràctiques com les de "violació en grup encara que siguin consentides"”. Si això no fos poc, dos ultres van interrompre la funció del 31 de març de 2011 a crits de “Viva Cristo Rey”, van pujar a l'escenari i van amenaçar els actors. Poca broma.
Una dècada més tard, el flirteig amb la catalanitat de Santa Teresa d'una obra del TNC no ha provocat cap comentari esbiaixat de la caverna, ni tan sols cap interès. I és una llàstima. Si hagués passat el 2016 o el 2017, no tinc cap dubte que s'hi haurien agafat com un clau roent per posar-la com a exemple de l'intent d'“inventar” la història dels catalans. Hem deixat de fer-los por.
Avui, les provocacions venen de l'extrema dreta, d'adoptar els seus postulats. Són desenes els poca-soltes que en diuen de grosses a les xarxes, amb milers de seguidors que se'ls creuen. Sembla com si des de l'esquerra, del discurs 'woke' benpensant, s'hagués anestesiat el combat dels artistes per fer-nos veure les coses de manera diferent. I el teatre no és aliè a aquest fenomen.
Són poques les obres que s'estrenen cada temporada que posin en dubte els discursos oficials, que no segueixin fil per randa una manera de mirar. Es parla de la nostàlgia, de la compassió, de la identitat, del que sigui, però molt poc de la política dels nostres dies. L'artista compromès no està gens de moda.