Els arbres són una riquesa immensa i, sempre que hi ha hagut bon senderi, han estat considerats sagrats. Incongruentment, les tales indiscriminades han afaitat gran part del planeta. Potser seria bo recordar que els arbres, en certa manera, són germans nostres, ja que es tracta de les criatures més evolucionades del món vegetal i nosaltres —per bé o per mal— ho som del món animal.
Un gran nombre de pobles han respectat amb solemnitat els arbres. Els saxons veneraven Irminsul, el roure que connectava el Cel i la Terra. El primer estadista europeu, Carlemany, amb nul sentit ecològic, el va fer talar bregant amb aquell poble. El freixe Yggdrasil, al seu torn, era l’eix de l’Univers per als escandinaus. L’oracle de Dodona venerava un roure, abatut quan Teodosi va prohibir els cultes pagans. Assegut al peu d’una figuera, Siddharta Gautama es va il·luminar. A Gernika es troba l’arbre de les llibertats basques, un roure sota el qual el lehendakari promet complir el càrrec. A Catalunya també hi ha arbres honrats. A conseqüència de la Revolució Francesa, es plantaren nombrosos plàtans al país, especialment a les comarques empordaneses i selvatanes. Eren arbres que escenificaven la llibertat. D'altra banda, la població d’Espinelves, amagada a les feréstegues Guilleries, també s’ha convertit en un centre de peregrinació dels arbres, ja que s’hi celebra la tradicional Fira de l’Avet. El seu culte prové de la mitologia germànica. L’avet és un arbre que simbolitza la vida, i les llumetes que el guarneixen representen estrelles suspeses a les branques que s’estenen fins al cel.
A la primavera, diferents municipis catalans celebren un ritu ben particular que té com a protagonista un arbre de força grandària. L’arbre se cerca als afores del poble, es tala, s’escorça i es porta en munió fins a una plaça, on es planta de nou. Durant els dies de celebració es balla, es fan concerts i àpats al seu voltant. És la festa de l’Arbre de Maig. Aquestes cerimònies havien estat molt esteses a l’antiguitat, ja que els nostres avantpassats tenien molt arrelada la creença que dins els arbres hi habitaven esperits, i creien que una vegada l’any calia fer el sacrifici ritual de talar un arbre per assegurar la prosperitat de la resta. A hores d’ara, la festa ha perdut aquesta empremta inicial, però conserva el batec de plenitud que significa l’inici d’un temps nou.
A la població de Cornellà del Terri, al Pla de l’Estany, se celebra precisament una plantada de l’Arbre de Maig, acompanyada de l’estrambòtic Ball del Cornut. Divendres Sant es talla un gran pollancre i, Dilluns Sant, es planta a la plaça guarnit amb un plomall de pi al capdamunt, a més a més d’abillar-lo amb moltes banyes. Al seu torn, diversos personatges rememoren èpoques passades, com la fi dels mals usos a la vila l’any 1337. Tot seguit comença el Ball del Cornut. El ballador porta al cap un banyam de boc monumental i fa un ball rodó tot saltant per dins i per fora del cercle format per sis parelles balladores. La festa sembla tenir reminiscències de culte a divinitats romanes, relacionades amb el prec de bones collites. Posteriorment, s’hi afegiria la joia del poble per la fi dels mals usos.
A Grècia, els esperits femenins dels boscos, nimfes conegudes a moltes cultures, se’ls anomenava dríades, drys en grec clàssic vol dir ‘roure’. Les dríades gaudien d’una vida sobrenatural i llarga, tenien lligams ben estrets amb les plantes i estaven vinculades a un indret o paratge particular. Eren les personificacions de les activitats creatives, generadores dels arbres, petites divinitats dedicades a tenir-ne cura i a fer-los créixer. Mentre feinejaven, cantaven, tot i que els cants se solien confondre amb la fressa que provoca el vent en sacsejar les fulles en l’espessor de les selves. La dríada més famosa va ser Eurídice, esposa d’Orfeu.
També a l’antiga Grècia, els freixes eren l’habitatge natural de les melíades, les nimfes d’aquest arbre, considerades les entitats mítiques mes antigues perquè eren filles d’Urà i Gea -el Cel i la Terra. Aquests nimfes, les primeres en errar lliures per la natura acabada d’estrenar, devien ser unes criatures ben dolces perquè els arbres on vivien, els freixes, traspuen una substància ensucrada que els grecs antics anomenaven méli, d’on procedeix precisament la nostra paraula ‘mel’.
Per la seva part, els japonesos representen l’arribada de la primavera amb el Hanami o contemplació dels cirerers en flor. La flor de sakura —‘cirerer’— simbolitza l’auguri de bona sort i esperança El Hanami, festa nacional japonesa, es fonamenta en la contemplació de la bellesa. La bellesa és la porta a través de la qual es pot copsar l’ànima de les coses del món visible. Mitjançant aquest ritual es pretén travessar el llindar que porta més enllà del que veuen els ulls... més enllà del món profà.
A casa nostra, la vida boscana la preservava la Molsosa. Es tractava de la mestressa del bosc, un geni protector que, segons la descrivia la veu popular, era una mena de bèstia femenina que s’arrossegava a quatre potes i que estava coberta de molsa verda. La Molsosa vetllava per les feristeles, els animalons i les boscúries, i castigava els que malmetien el seu reialme. Tanmateix, disposava d’un esperit maternal i afectuós amb els infants i amb tots aquells que es perdien al bosc. Segons algunes males llengües, la Molsosa hauria tingut tracte carnal amb llenyataires i carboners, fruit dels quals naixien criatures que ella cuidava a les arbredes més septentrionals i frondoses.
Els arbres no sols fan fruits, donen fusta, fan ombra o omplen l’atmosfera d’oxigen, al capdavall, neixen de llavors humils i insignificants enterrades al món subterrani i, si s’arrelen bé, viatgen verticalment i majestuosament cap al Cel. Irminsul ens ho recorda.