Repasso dolorosament i pacient el tradicional debat de la sectorial cultureta que oposita a l’Ajuntament de la capital (podeu recuperar-lo al canal YouTube de l’Ateneu Barcelonès). No us enganyaré; de la turra de dues hores, moderada correctament per l’Esther Vera, només n’he pogut acabar veient quasi la meitat. A la meva edat els atacs de vergonya aliena es paguen caríssims i, a més a més, ja toquen quarts d’una del migdia, soms a divendres i m’agrada fer veure que nedo una mica abans d’anar a menjar com un bacó al Gelida amb la simple il·lusió de trobar-hi Xavi Noriguis explicant-me els mateixos acudits de fa una setmana.
Però bé, la cosa és fàcil de resumir. Per la banda de l’enemic, a l’Ateneu hi han deixat entrar uns conciutadans espanyolots ben curiosos que diuen enyorar la Barcelona dels anys setanta; a saber, la franquista i censuradora de tot allò que estimem. De la part suposadament “nostra”, per entendre’ns, hi xerra un tipus de gent que es vanta de defensar el català mentre destrossen la llengua de la tribu amb una retòrica nauseabunda, d’una qualitat conceptual bastant propera a la demència, i que van repetint “revolució digital” com un lloro, es parli del que es parli. Cal escoltar-los, encara que sigui amb l'objectiu de palesar per enèsima com la traïdoria política sempre ve acompanyada d’una militant indigència de discurs cultural. Si l’esquerrovergència, quan pensa en la cultura de la nostra capital, fa parlar la pobra Elisenda Alamany i aquest dissortat individu que no coneixia de res, un tal Joan Rodríguez, doncs de cara a l’alliberament de la nació poca cosa més ens resta per dir.
Això resulta encara més dolorós de pair quan hom veu que les úniques intervencions mínimament intel·ligents de la xerrada les perpetren dos candidats socialistes; els omnipresents Jordi Martí i Xavier Mercè, bípedes amb una longevitat política admirablement bíblica (tu i jo, lector estimat, serem al llit que ens acotxarà durant la mort... i ells encara ocuparan un despatx oficial) però que, si més no, tenen la delicadesa de tenir la mínima puta idea del que parlen. Els seus són dos models culturals de ciutat absolutament desfasats, propis de l’era dels llibres blancs i del dirigisme jacobí-sociata. Però insisteixo, reina meva; davant de tota aquesta patuleia adquireixen la dignitat de Ventura Gassol i André Malraux.
Dit això, foto el camp una estoneta a la sauna. Només una cosa, i perdoneu que em faci pesat. A les properes eleccions, abstenció. No en podrem treure res, de tota aquesta brossa cultural. Que sí que sí: abstenció.