L’edifici Menador de Castelló acull fins al 23 de juliol una exposició que recupera els testimonis dels xiquets i les xiquetes que van passar la seua infantesa a la Beneficència de Castelló, un edifici ja enderrocat i desaparegut de la memòria col·lectiva de la ciutat.
El silenci d'un pati
Comissària: Mari Carmen Blanco
El Menador de Castelló
Castelló de la Plana
Fins al 23 de juliol
A l’antic edifici de la Beneficència de València es troba, des del 1983, el Museu Valencià d’Etnologia, que tot just la setmana passada va ser reconegut com el Millor Museu Europeu de l’Any. L’antic edifici de Casa de la Caritat de Barcelona, al Raval, és a hores d’ara la seu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Segons s’explica en la web d’aquesta institució museística, encara a hores d’ara, persones que van passar allí la seua infantesa, cada dijous, es reuneixen en la seua cafeteria.
També a Castelló hi hagué un edifici de la Beneficència. També per allí passaren centenars de xiquets i xiquetes, però en el seu cas, no tenen lloc per reunir-se. Perquè a Castelló, al contrari que a València o Barcelona, els edificis que un dia van acollir la Beneficència foren enderrocats, per ordre de la Diputació a principis dels vuitanta. I amb l’enderrocament també s’esfumà la memòria col·lectiva de l’espai i, també, una part de la memòria individual de cadascuna de les persones que van créixer entre aquelles parets.
Ara una exposició a l’edifici del Menador de Castelló vol combatre aquella amnèsia col·lectiva. Duu per títol El silenci d’un pati i és el resultat d’un minuciós treball de recuperació de memòria històrica realitzat per la productora audiovisual Mari Carmen Blanco.
En el seu cas, fou l’experiència d’un familiar proper el que la va dur a interessar-se pel tema. “D’aquella etapa no se’n parlava a casa, era com una espècie de tabú”. Blanco, però, va voler estirar el fil d’aquell silenci i es va trobar amb una panòplia de records, testimonis de persones que, com el seu familiar, havien passat els primers anys de la seua vida entre les parets d’un edifici que ja no existia. Hi havia qui ho recordava amb estima; hi havia qui se’n planyia dels anys passat allí. Entre la majoria persistia un sentiment ambivalent.
Perquè els usuaris d’aquella Beneficència, gestionada per les Germanes de la Consolació, eren xiquets i xiquetes de famílies sense recursos que s’acollien a la caritat com a taula de salvació. N'hi havia que eren orfes, també molts que eren fills de pares republicans empresonats i famílies trencades per la repressió franquista. També famílies amb massa fills per mantenir-los que optaven per ingressar algun d’ells en aquesta institució. No eren infreqüents els casos de dones necessitades que entraven a treballar amb la condició que també pogueren ingressar els fills. Eren, en tots els casos, situacions traumàtiques que els xiquets i les xiquetes van haver d’assumir, una motxilla invisible que han carregat al llarg de les seues vides.
Tot això ho va anar descobrint Mari Carmen Blanco a mesura que va parlar amb experts i va aprofundir en el relat dels entrevistats per confegir el que havia de ser el seu treball final de grau, però va acabar convertint-se en un projecte multimèdia de més ampla volada, guardonat en el Festival DocsValència. Ara, amb l’impuls del Museu de la Ciutat de Castelló (https://mucc.castello.es/es/), aquest projecte de recuperació de la memòria històrica pren també la forma d’exposició.
Al Menador es poden veure algunes fotos que testimonien aquella experiència: xiquets de cabells curts amb aquell mig somriure entremaliat, monges abillades amb el seu hàbit, preadolescents amb faldilla… Són instantànies quotidianes per reflectir les vivències dels centenars de persones que entre 1860 i 1980 van passar per allí.
Hi hagué, entre les parets d’aquell edifici, aprenentatge i estima, però també situacions d’abús i fam. I també, clar, la nostàlgia d’una infantesa privada del caliu diari de la família.
“Amb l’exposició desitge que encara que ja no estiga l’edifici es puga recordar la Beneficència en el col·lectiu imaginari de la ciutat i no quede en l’oblit”, explica Blanco, qui lamenta que ni tan sols una placa recorde l’existència de l’edifici allà on un dia va estar. De tota l’estructura només resta el claustre primigeni, punt central de l’actual Escola d’Art i Superior de Disseny. No queda ni rastre del que un dia van ser el patí de xics ni el de xiquetes. On un dia van estar, avui s’alcen l’Espai d’Art Contemporani i el Conservatori Superior de Música Salvador Seguí. “Espere, també, que l’exposició siga un punt de trobada i un espai on recordar un lloc que va ser molt important per a moltes persones”, afegeix Blanco.