Fins fa molt poc temps, estava amagat darrere de banderes enormes. Unes banderes que penjaven d’un edifici imponent que van manar construir els Borbons a mitjan segle XVIII. És l’antiga Duana Reial, manada construir el 1756. Una massa pètria impressionant: el llenguatge arquitectònic del gran edifici és un reflex del poder: esclafador, absolut. El qual conté un detall ben curiós en forma d’animalet penjat.
Des de la Llotja de mercaders, era el primer edifici administratiu de nova planta construït a la ciutat. Gràcies entre altres coses a la Nova Planta, el document borbònic que ens va desproveir de tota la capacitat d’autogovern. Al costat de la Ciutadella, un altre edifici construït per aquesta raó, que amenaçava i coaccionava la ciutat. Eren espais de poder. Del nou poder que “proposava” el nou Estat borbònic. El seu arquitecte va ser Felip Rubio i Mulet. Un edifici —en un principi— amb tres plantes: una planta baixa molt diàfana reservada per als dipòsits de duanes, la principal per als espais representatius i la superior per a l’administració.
Era el moment en què els Borbons volen construir una maquinària administrativa única, central, autoritària. Però en la primera meitat del segle XIX es va destinar a fàbrica de tabacs i el 1914 començaren les obres per a fer en aquest gran edifici —racional i il·lustrat— el Palau de Justícia: ara l’interior de l’edifici es convertí en una ampul·losa escala imperial que provocà la demolició de l’anterior obra de Mulet. Des del coronament de la façana principal, Carles III, la Justícia i la Prudència contemplaven com l’edifici era modificat segons les necessitats. Ara mateix, una reforma vol tornar aquell espai als ciutadans.
La figura que busquem la trobareu a la part inferior d’aquest gran conjunt escultòric d’Ignasi Vergara: és un xai, un moltó, un borrec constrenyit per una corretja. És la figura del Toisó d’or. En origen és la part que penja d’un gran collar. La condecoració era un gran collar de vint-i-quatre baules de les quals penjava un velló, una volva de pèls de moltó. La joia es duia suspesa d’una corbata roja. En les cerimònies, els cavallers havien de vestir-se amb un vestit llarg de vellut roig i negre. I d’aquest vestit penjava la joia. Alfons el Magnànim es convertí en germà de sang del duc de Borgonya en ser nomenat cavaller del Toisó d’Or, de manera que nosaltres des de 1445, ja coneixíem el velló penjant del coll del rei de la Corona d’Aragó. Del duc de Borgonya passà l’honor de gran mestre de l’orde a la seua filla, i després a la neta... Però en arribar l’emperador Carles V, el Toisó es va devaluar moltíssim. Va nomenar molts més cavallers i el collar ja es concedia per raons molt apartades de l’esperit fundacional de l’orde. Carles III feia entrar en aquest orde a molts nobles que podien arribar a ser tan poderosos com ell.
A poc a poc, la condecoració va perdre valor, però els nous monarques la mantingueren. Així aconseguien assegurar-se fidelitats personals, perpetuar l’esperit cavalleresc, defensar el catolicisme i —com a grans mestres— posar-se per damunt de reis i senyors, ja que dins del grup ells tenien la capacitat de votar per tres o quatre. Un collar que penjava dels colls d’uns quants privilegiats a finals de l’edat mitjana: era el Toisó d’Or. El mític Toisó d’Or. Que existia des de molt abans que els Borbons haguessen entrat com un elefant en una botiga de ceràmica a la Corona d’Aragó.
L’orde del Toisó d’Or, creada en 1430 per Felip el Bo, és un dels més il·lustres dels ordes de cavalleria, destinat a donar vida la cavalleria cristiana, el que en un altre temps portà els croats cap a Jerusalem. Després de la caiguda de Constantinoble, Felip va fer jurar tots els seus cavallers que l’acompanyarien en la seua lluita contra els turcs... De fet, l’orde de Sant Miquel del rei de França i l’orde de la Garrotera de la monarquia anglesa és la resposta al Toisó d’or borgonyó. Aquests ordes de la reialesa no tenen res a veure amb els ordes anteriors medievals: abans, aquests reconeixements perseguien l’ideal d’una vida monàstica i cavalleresca.
Però ara valdran per a reforçar la fidelitat, per a unir persones importants amb el rei. L’orde del Toisó naix en una època on la Casa de Borgonya dominava gran part d’Europa amb un gran aparat i orgullosa del seu poder. Al principi, només tenia 24 membres, però a poc a poc —alhora que augmentaven els seus membres— l’orde es potenciava i es revestia de gran pompa i aparat. Per a molts monarques i nobles europeus, era un honor pertànyer a l’orde del Toisó. Qui portava el collar daurat sobre el vestit de tafetà o vellut negre, era elegit i seia al costat de l’home més poderós del món occidental: l’emperador. La insígnia de l’orde representa un moltó amb un collar d’or cenyint-li la meitat del cos. Però l’origen real del símbol no està del tot clar.
Ací en teniu algunes versions. Alguna d’elles fa referència a una història curiosa: un dia Felip el Bo va entrar al “boudoir” de la seua dama. I allí va trobar un borrissol ros de la part més íntima de la dona. Per tallar en sec les burles dels seus acompanyants i evitar la incomoditat de la dona, va declarar que allò es convertiria en l’objecte, símbol i representació de la màxima expressió de noblesa de la seua persona. I així es creà l’orde, el collar de la qual representaria el “borrissol” o velló de la dama. Però segons conta una altra llegenda, cada baula representa les vint-i-quatre amants més o menys oficials que tenia el Felip... Segons aquesta versió, el collar es convertia en una mena de culata de pistola on deixava el noble les seues “mosses”... Com que a la cort, tothom es burlava del fet, el rei va convertir les “captures” en un símbol de prestigi. De fet, aquest orde en el seu temps, es convertí en una marca de triomf: qui el portava era molt poderós i germà de sang d’un dels monarques més poderosos d’aquell principi del segle XV... Si voleu un origen més prosaic, ací el teniu: el toisó és una al·legoria d’una de les principals activitats dels estats del duc Felip: la manufactura de llanes.
Però, si us sembla bé, estimades i estimats viatgers del Temps de les Arts, anem a la mitologia en majúscules. El nom de l’orde recorda la llegenda de Jàson. Jàson és un personatge de la mitologia grega. Un dels primers mariners europeus. Conten les antigues llegendes que ell i 50 herois més, van construir un vaixell per tal d’anar a buscar el velló d’or. Aquell floc daurat pertanyia a un moltó volador intel·ligent que per ordre de Zeus havia protegit dos xiquets dels maltractaments de la seua madrastra. Després de salvar-los, el moltó va ser sacrificat en honor de Zeus. El viatge va ser llarg i ple de perills, però Jàson trobà el floc daurat penjat d’un arbre i custodiat per un drac. Aquell ble era el talismà de la prosperitat i el poder. Qui el tinguera seria l’humà més poderós del món. Alfons el Magnànim, va ser el primer rei nostre a compartir-lo amb el seu creador, Felip el Bo, que en crear-lo, segurament, volia aproximar-se encara més a aquell món clàssic i humanístic, ple de mitologies gregues. I per acabar-ho d’adobar, el toisó recordava molt l’anyell místic que simbolitzava Jesús.
A Gant, a la capital de Felip, el millor pintor del món d’aquell moment havia acabat una obra extraordinària: Van Eyck veia exposat el seu retaule a la catedral de Sant Bavó: l’adoració de l’anyell místic, un políptic de 24 taules. A la central, al costat de l’anyell, hi havia uns tarongers que el pintor havia observat fascinat quan havia viatjat a València... Uns tarongers que en aquell moment només eren uns quants arbres exòtics i decoratius vinguts de l’Orient. Però tot aquell escenari màgic, que recordava la taula rodona del rei Artur, es va anar degradant a mesura que el temps passava i el Toisó perdia la seua essència original. Ara creiem que es pot adquirir a través d’internet si pagues un mòdic preu. Però nosaltres el tenim per sempre penjat d’un mur. En alguns capvespres de llum daurada, el toisó de pedra encara brilla i ens recorda que un dia, va pertànyer a un moltó que Zeus va sacrificar.
Hem de recordar que els collars no són propietat dels cavallers i en morir, l’han de tornar. Amb aquesta instrucció, lògicament molts collars van anar “perdent-se” al llarg de la història. Tant és així, que ara mateix no sabem quants n’hi ha perduts pel món, o per qualsevol casa de subhastes o antiguitats... Potser uns 4000. I es poden comprar per uns 600 euros. En temps d’Alfons XII, el velló es transforma en “condecoració” i no en “orde”. Els mateixos Borbons “s’apropiaren” de la marca i la convertiren en un títol: l’antic gran mestre ara era “Cap de la Casa de Borbó”. El pare de Joan Carles I en va repartir molts i el seu germà va arribar a donar-lo a tres astronautes nord-americans. El dictador Franco en tingué un, però no se’l va posar mai. El mateix Joan Carles —la persona triada per Franco per a succeir-lo— l’ha atorgat a dotze persones; un d’ells, el 1985 a l’emperador Hiro Hito del Japó. Deu anys més tard, aquest home va fer un viatge oficial a Espanya, el va ficar en una maleta que Ibèria li perdé... D’aquell velló d’or no s’ha sabut res més. Si Felip el Bo alçara el cap...