Són la una del migdia d’un dissabte a la tarda de no fa gaire quan Stephan Weil rep una petició urgent d’ajuda. El president de la Baixa Saxònia, un dels últims bastions del Partit Socialdemòcrata (SPD), de centreesquerra, es troba a la segona planta del centre de convencions Stadthalle de la ciutat de Braunschweig. La secció local del partit hi celebra un acte i hi assisteixen uns 300 membres —“camarades”, en termes de l’SPD—. Hi ha boles de carn i copes de xampany per donar la benvinguda a l’any nou. Weil riu. Crisi del partit? No pas aquí.
Una dona d’uns 50 anys s’acosta a Weil. “President, el puc molestar un segon. Jo també soc una camarada”.
“I tant”, respon Weil. “Digues-me Stephan”.
“Podries salvar el partit i assumir-ne la presidència?”.
Weil queda parat. La petició és afalagadora, però també perillosa. Al costat hi té un periodista i ha de dir alguna cosa innòcua, i de pressa.
“A veure”, diu, “a la Baixa Saxònia també s’hi està bé”.
“Però a Berlín ha de canviar alguna cosa! No podem continuar així”.
“Però si aquí ja s’hi està bé”, contesta Weil.
Intenta canviar de tema, però la dona és insistent. “Ho has de fer!”, diu; i se’n va. A Weil li queda un somriure d’impotència als llavis.
Stephan Weil, de 60 anys, és un polític regional amb èxit i acceptació. Té un tarannà seriós, però no està fet exactament per al càrrec de líder del partit. La breu i incòmoda trobada de Weil amb aquella dona a la Stadthalle és reveladora: si fan la cort a Weil perquè salvi el partit, l’SPD deu estar en una situació precària.
L’SPD té més de 155 anys d’història. Va sobreviure a la monarquia i al nacionalsocialisme; va passar de ser un òrgan de la lluita de classes a un partit majoritari; i ha superat cismes i reestructuracions polítiques. L’SPD ha viscut més coses que tota la resta de partits del parlament alemany junts. I tot i així, el 2019 podria ser un any de caixa o faixa.
La pregunta no és si l’SPD continuarà existint com a partit majoritari. La pregunta és si l’SPD continuarà existint.
Les eleccions europees s’han previst per al maig, i l’objectiu principal de l’SPD serà evitar quedar per darrere dels populistes de dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD). Aquell mateix dia s’escollirà la nova assemblea legislativa de la ciutat estat de Bremen, on l’SPD ha ostentat el poder durant 74 anys. Més endavant, a final d’estiu i a la tardor, se celebraran eleccions en tres lands de l’Alemanya oriental, primer a Brandenburg i Saxònia i després a Turíngia, i els pronòstics no són bons per als socialdemòcrates en cap d’aquests llocs. Abans d’acabar l’any, el partit també ha de decidir què cal fer respecte a la participació com a soci de coalició en el govern d’Angela Merkel. S’han de mantenir al govern o han de passar a l’oposició? La decisió final es prendrà en un congrés del partit.
Però una cosa més important que tots els resultats electorals és si l’SPD és capaç de determinar què vol ser. Es descompondrà, igual que molts altres partits socialdemòcrates d’Europa, entre les forces populistes d’esquerra i de dreta? Ha de continuar sent el partit ampli i transversal que ha estat durant tant de temps? O ha de renunciar al centre polític i ha de tornar allà on va començar tot, a l’esquerra?
A la ciutat de Bottrop, a l’oest d’Alemanya, el món socialdemòcrata encara està més o menys intacte. Les taules del centre cívic local estan cobertes de pastissos. A la part davantera de la sala, un home toca un orguenet i canta 170 anys de carbó i Solidaritat minera. Som dissabte, i prop de vuitanta persones han assistit a la recepció d’any nou. Aquí el partit encara té el poder. L’SPD pot aprendre alguna cosa dels camarades de Bottrop?
Michael Gerdes reflexiona un moment. A la taula de davant seu hi ha una cervesa Pilsner, i al costat el tabac. No és una pregunta fàcil.
Gerdes, de 58 anys, és el representant per elecció directa del districte de Bottrop-Recklinghausen III. Va treballar divuit anys de miner, en gran part fent el torn de nit a la mina de carbó de Prosper-Haniel. El 2009 va ser escollit diputat al Bundestag. S’ha cosit un trosset de tela de l’uniforme de miner a la camisa blanca, un recordatori simbòlic dels seus orígens.
En aquell temps, diu Gerdes, “si en un parc hi havia un banc trencat, el paio que ho veiés venia al comitè d’empresa a l’hora de començar el torn i deia ‘Tu, hi ha un banc trencat’. Perquè sabia que estava a l’SPD i s’havia d’assegurar que algú s’ocupés dels problemes”. I així és com van les coses encara avui dia a Bottrop, afegeix.
I a nivell nacional?
“A veure”, diu Gerdes, “no hauria de ser tan diferent. La gent hauria de saber que ens en ocupem, dels problemes”.
Ocupar-se dels problemes. Aquesta és una resposta constant quan es pregunta als membres del partit què li falta actualment a l’SPD. Però no és tan senzill començar a ocupar-se dels problemes un altre cop. I com més grans es fan, més difícil és.
Les qüestions més urgents del nostre temps són complexes i sovint només es poden resoldre internacionalment. També hi ha el problema dels votants: ara mateix molta gent creu que els Verds poden resoldre dos problemes en concret —el canvi climàtic i el populisme de dreta— més bé que l’SPD.
L’SPD ha fet d’Alemanya un lloc millor i més just. Va ajudar milions de persones a formar-se i va convertir el país en un lloc més democràtic de la mà del canceller Willy Brandt, que va forjar una nova relació amb el bloc oriental desafiant els conservadors alemanys. Juntament amb els Verds, més endavant l’SPD va impulsar un seguit de reformes sociopolítiques. Allò van ser projectes ben definits, d’esquerres. Avui, però, el partit s’està desintegrant a causa de les exigències que se li fan.
A l’SPD se li demana que es preocupi dels obrers industrials d’Alemanya, però també del medi ambient. S’espera que sigui un partit obert i cosmopolita, però que al mateix temps s’asseguri que no arriben massa refugiats, sobretot que no n’arribin massa dels dolents. De l’SPD s’espera que apel·li a un ampli espectre de votants, des de seguidors de l’AfD fins a estudiants liberals.
“Realment, la situació és un desastre absolut”, diu Albrecht von Lucke. Aquest politòleg fa anys que estudia l’esquerra i el 2015 va escriure un llibre titulat Die schwarze Republik und das Versagen der deutschen Linke (‘La república negra i el fracàs de l’esquerra alemanya’); en la política alemanya, el negre és el color associat a la Unió Cristianodemòcrata (CDU), de centredreta.
Lucke, de 51 anys, és un intel·lectual d’esquerres. Està consternat pel declivi de l’SPD, però creu que té molt de sentit en un context històric, i que potser fins i tot és inevitable. Hi va haver un temps en què l’SPD tenia el monopoli de l’esquerra. Avui dia, però, rep atacs per quatre bandes: el partit d’esquerra Die Linke, l’AfD, els Verds i els socis de coalició, la CDU, que Merkel ha guiat amb fermesa cap al centre. “Justícia i cohesió: fa temps altres partits també van començar a oferir aquests valors”, diu Lucke. “El votant clàssic de l’SPD ja fa temps que no existeix”.
En essència, Lucke creu que tota esperança de salvació és un miratge. Quedar-se al govern? No és una bona opció: això continuaria desprestigiant la idea de la utopia socialista de la qual ha viscut l’SPD des que es va fundar. Abandonar la gran coalició? Tampoc no és bo: el partit perdria la “utilitat”.
Si hem de fer cas de Lucke, no queden esperances per a l’SPD, i s’entén que algú necessiti un trago força carregat després de parlar amb ell. Però un dijous al matí de no fa gaire encara no era hora de beure. Sophie Passmann, presentadora i humorista de 25 anys, en va fer prou amb un cafè i un porridge vegà amb poma en una cafeteria del barri berlinès de Mitte. Passmann viu a Colònia i ha escrit un llibre —que es publicarà aviat— que porta per títol Alte weiße Männer (‘Homes vells blancs’). És feminista i, en certa manera, l’arquetip de l’ambient de centreesquerra. En realitat, les seves idees s’alinearien més amb els Verds, però el 2015 —o el 2016, no n’està segura— es va afiliar a l’SPD.
Per què?
“Perquè m’encanta l’ideari del partit”, afirma. “No se m’acuden gaires conceptes millors que la solidaritat, una societat unida i unes persones que estan disposades a sacrificar part de la seva pròpia prosperitat per un bé més gran, perquè saben com podria arribar a ser el món si tot això es portés a terme”.
I a continuació afegeix: “Aquesta és una de les poques idees que m’apassionen de veritat. Però cada dia haig de veure com els líders del partit no s’ho prenen seriosament”.
A continuació ens ofereix un llarg monòleg sobre els discursos polítics, la comunicació digital i la imatgeria visual. Tot això s’ha de millorar, diu Passmann. “Però, a part d’això, podria ser molt senzill: s’ha de tancar a la Willy Brandt Haus (la seu de l’SPD a Berlín) totes les ments brillants que tenim durant un matí i se’ls ha de forçar a trobar una definició de la nova classe obrera. Per què ningú del partit no fa aquest esforç?”, es pregunta Passmann.
La nova classe obrera?
“L’anomenat ‘precariat digital’, persones que van d’estada de pràctiques en estada de pràctiques, de feina temporal en feina temporal, que no es poden permetre pagar un habitatge amb el seu sou i que a 35 anys encara viuen en una merda de pis compartit quan a la seva edat els seus pares ja s’havien comprat una casa”, diu Passmann. Ella coneix molta gent d’aquesta que, si més no en teoria, serien “bons votants de l’SPD”. “Però l’SPD no els ofereix res”, lamenta. Efectivament, aquestes persones “haurien de ser el nucli electoral de la socialdemocràcia”.
És veritat. Per a aquest grup de joves votants, l’SPD pot semblar una mica passat de moda. I, també, això del “precariat”? La qüestió social? Un es pregunta com veuria les coses algú del precariat real, l’analògic. En aquest cas, l’SPD també afronta el problema d’haver de servir dos amos. D’una banda, se suposa que el partit representa els més dèbils de la societat; de l’altra, se suposa que defensa persones que treballen amb el portàtil mentre des d’una cafeteria, que tenen estudis universitaris però que, malauradament, no han pogut trobar una feina indefinida.
En els temps d’esplendor de l’SPD, la seva base electoral estava formada per obrers, però també per artistes i gent d’oficis creatius. Els artistes i els professionals creatius, com Sophie Passmann, fa temps que han deixat el partit. I els obrers?
Segons l’Institut Alemany per a la Recerca Econòmica, entre el 2000 i el 2016, el percentatge de votants que pertanyien a la classe obrera va disminuir d’un 37% a un 19%. I, si bé el 1998 el 48% dels obrers votaven l’SPD, el 2017 la xifra s’havia reduït a menys d’una quarta part. Si mai l’SPD vol recuperar la posició, haurà de començar a repescar els votants que va perdre en aquest grup.
Això Claudia Moll ho sap molt bé. Durant un trajecte amb un tren ICE un divendres de final de novembre, Moll, de 50 anys, reflexiona sobre l’estranya setmana que acaba de viure. Durant gairebé trenta anys, Moll va treballar de cuidadora geriàtrica a Eschweiler, una ciutat del land de Rin del Nord-Westfàlia. Li encantava la feina, però, quan es va cansar de la falta crònica de cuidadors a Alemanya, va decidir presentar-se a les eleccions amb l’ajuda del seu partit, l’SPD, i va obtenir un mandat directe. Des d’aleshores que es pregunta on va anar a parar.
“La gent del meu grup parlamentari sempre veuen les coses d’una manera molt científica”, diu Moll. “Sempre ho han d’analitzar tot acadèmicament. Jo els dic: estimats companys, també necessitem gent que construeixi les nostres universitats i que arregli els lavabos. I llavors em miren amb cara d’aturats. Ells ho troben massa simple, però és veritat”. Moll riu, força escandalosament. Només portem vint minuts de trajecte, però la meitat del vagó ja ens escolta d’amagat.
Moll havia treballat de caixera en un supermercat. “Allò no estava fet per a mi. La gent de la cua no deixaven de parlar amb mi”. Com a cuidadora geriàtrica, durant molt anys va treballar fent torns. Quan té temps lliure, li agrada quedar amb la seva colla del Carnestoltes o tocar en una xaranga. És una fumadora empedreïda, porta els cabells curts i no és gaire amant de la roba de marca. Per damunt de tot, sap parlar. I molt.
Hi ha parlamentaris de l’SPD que diuen que Claudia Moll no és una bona opció per a Berlín. Aquesta sol ser la mateixa gent que diu que l’SPD ha d’acostar-se altre cop a la gent normal i corrent i que ha de parlar el seu llenguatge. Costaria trobar algú que encarnés millor aquest perfil que Claudia Moll.
L’SPD, que havia estat un partit habitual per a la gent corrent, s’ha tornat elitista, una mena de club de camp amb tendència d’esquerres. Un 82% dels representants de l’SPD al Bundestag tenen formació universitària. Molts dels alts càrrecs del partit van començar com a directors d’oficina i van anar ascendint. Claudia Moll és l’antítesi dels arribistes.
“Sempre parlem de la crisi”, diu Moll. “Au, va! Una crisi és quan la meva filla no troba els texans. I sempre volen analitzar les derrotes electorals. Què s’ha d’analitzar? Hem perdut. I punt”.
No fa gaire Moll es va aixecar de cop i volta en una sessió parlamentària i va cridar en direcció a l’AfD que estava avergonyida de tenir populistes de dreta al parlament. Després d’aquell rampell va necessitar protecció policial, però diu que no li importa. “Sí, vaig cridar allò, i què? Ho hauria pogut dir més baix, però per què ho hauria hagut de fer?”. Diu que un dels problemes de l’SPD és la por. “Sempre ens deixem guiar pels altres. I després anem fent, dreta, esquerra, dreta, esquerra. Això desconcerta la gent”.
Quan el tren s’acosta a Hannover, una dona asseguda al costat de Moll li diu: “Jo la votaria a vostè sense dubtar”. “Ho veus?”, li diu Moll al cap de la seva oficina.
L’SPD necessita més persones com la cuidadora Claudia Moll i el miner Michael Gerdes. Francament, en necessita molts com ells. El partit necessita més indignació com la de Sophie Passmann, i més frescor com la seva. Molta més. L’última vegada que l’SPD es va veure com un partit modern tothom portava mòbils Nokia.
Però el que més li falta a l’SPD és tenir una idea de què representa. I això és exactament el que volia oferir l’actual cap del partit, Andrea Nahles. Quan va agafar les regnes de l’SPD, al partit molta gent era escèptica pel que fa a unir-se a Merkel per formar una altra gran coalició. Però Nahles va prometre que el partit podia formar part del govern i alhora redefinir el seu sentit. D’això els analistes polítics en diuen “reforçar el perfil”. Però l’única cosa que s’ha reforçat des de l’arribada de Nahles ha estat la davallada de la formació.
Fixem-nos en la posició del partit sobre la política de refugiats. Aquesta va ser la primera cosa que Nahles va voler aclarir; i, tot i així, encara s’està debatent. El debat sobre la legislació de benestar social d’Alemanya ha estat igualment difícil. L’SPD preveu tenir una solució a mitjan febrer que agradi a un ventall tan ampli de membres com sigui possible; com hauria de passar en un partit majoritari. Però encara funciona, aquesta manera de dissenyar polítiques a partir d’un ampli consens?
Fa uns quants dies, membres de l’SPD del parlament de la Baixa Saxònia i de Rin del Nord-Westfàlia es van reunir a Osnabrück per debatre sobre la política mediambiental. Concretament, volien aclarir què és més important: els interessos dels obrers industrials o la protecció del medi ambient. Ben aviat van sorgir apassionades divergències.
Matthias Miersch —de l’ala més d’esquerres—, polític especialitzat en política mediambiental, va exigir que es prescindís ràpidament del carbó. Va dir que no es pot negociar amb la natura, i va afegir que li sembla urgent “sotmetre-ho” tot a aquest principi.
“Jo crec que això és un error”, va respondre Sigmar Gabriel, exlíder del partit i ministre d’Exteriors de l’últim govern de Merkel. “Crec que no té sentit, científicament parlant, creure que deixar de fer servir el lignit a Alemanya el 2035 o fer-ho l’any 2037 i mig tingui cap influència en les polítiques de protecció mediambiental. Gabriel va avisar que, amb una actitud intransigent en pro de la natura, ens arribarà “una tempesta perfecta a l’SPD”. Les reformes de l’Estat del benestar de començament dels 2000 i la crisi financera ja han decebut el “nucli de votants de l’SPD” per partida doble. Ara es corre el perill —va dir Gabriel— que passi el mateix amb la política industrial.
Abans de les últimes eleccions federals, va seguir Gabriel, els treballadors de la planta de Volkswagen a Salzgitter li van dir: “Saps que us votarem, però també t’hem de dir una cosa: l’únic fullet decent que s’ha repartit aquí és el de l’AfD”. Els populistes de dreta, va dir Gabriel, havien aconseguit transmetre un missatge simple als treballadors: que havien d’estar orgullosos de la seva feina. “El que estem infravalorant, Matthias, és el nivell d’emotivitat que viuen les persones afectades”, va advertir Gabriel. “La gent està dient: ‘Ens estan posant al costat equivocat de la història’”.
La conclusió d’aquell desacord va ser la següent: a tots els que comparteixin l’opinió de Matthias Miersch els valdria més votar els Verds; i els que veuen les coses com Gabriel potser haurien de votar la CDU o fins i tot els liberals de l’FDP. Sigui com sigui, no es pot dir que estiguessin defensant causes veritablement socialdemòcrates.
El famós principi de transversalitat que va enorgullir tant els membres de l’SPD amb Willy Brandt avui dia ja no existeix. En un món en què només sobreviuen les marques més potents, l’SPD ha de prendre una decisió. O bé es va diluint fins a ser insignificant, administrant l’statu quo, o torna a ser el partit que havia estat i lluita per canviar l’statu quo, amb l’objectiu de transformar o, si més no, civilitzar el capitalisme; o potser fins i tot desenvolupar una alternativa viable. Seria un retorn a un període anterior al moment en què l’SPD va esdevenir un partit majoritari. Certament, s’hauria de convertir en una versió seriosa de Die Linke, és a dir, hauria de lluitar per la justícia però al mateix temps voler governar. Això, sens dubte, no faria que l’SPD obtingués un 35% dels vots, però podria tornar-lo a situar a un 25%.
Aquesta és la situació amb què ha de bregar Andrea Nahles. Però, quan va rebre un periodista al seu despatx dimecres passat, estava d’un humor excel·lent, i va riure escandalosament durant força estona per una cosa que havia vist a Twitter. Andrea Nahles s’ho passa molt bé, cosa que és força sorprenent.
Escoltant la plètora de crítics que té un podria tenir la sensació que ella i el vicecanceller, Olaf Scholz, són responsables de tot el que ha anat malament en la socialdemocràcia els últims deu anys. No ha passat ni un any des que tots dos van assumir els càrrecs respectius i ja han perdut més suport al partit que Sigmar Gabriel en set anys al capdavant de la formació.
Nahles ha sentit els rumors sobre la seva destitució imminent, però no en fa cas. S’estima més parlar de les setmanes i els mesos vinents, de les eleccions europees i dels plans de coalició. Tot d’una, el que abans semblava un caos ara està repartit en càpsules polítiques manejables, projectes de llei i mocions. “Hem de deixar de parlar i hem de començar a actuar”, afirma Nahles.
I aquesta actitud podria molt ben ser el seu problema: és una política massa professional i disciplinada per a l’actual situació. Li interessa que el partit continuï com és ara, amb totes les seves estructures i rituals. Nahles és una política per a l’statu quo socialdemòcrata, no per a una gran crisi. Per a això l’SPD necessitaria algú que volgués traçar un nou rumb i guiar el partit per un camí radical envers una destrucció creativa. Però Nahles no vol destruir, vol preservar.
Sobre això Albrecht von Lucke comenta el següent: per descomptat que l’SPD podria radicalitzar-se i tornar-se a desplaçar clarament cap a l’esquerra. Però, així i tot, no hi hauria esperança, perquè “fent un reposicionament fonamental, l’SPD nega la seva pròpia història”.
Així doncs, no hi ha gens d’esperança?
No fa ni tan sols dos anys que l’SPD semblava que havia trobat el que avui dia li falta. Va ser quan Martin Schulz va anunciar que es presentaria com a candidat a la cancelleria.
De sobte, l’SPD semblava que tornava a ser el partit que s’ocupava dels problemes, com volia el miner Michael Gerdes. Els membres del partit parlaven com la cuidadora Claudia Moll: senzill, clar, directe, i amb un entranyable accent de Renània. Encara que fos només un moment, el partit va tornar a defensar un missatge clar: justícia. Tornava a aportar modernor, en certa manera, perquè l’encant retro de Schulz, amb aquelles ulleres i aquell pentinat, l’havien convertit en un personatge de culte per a la generació de Sophie Passmann en qüestió de dies.
Però aleshores Schulz i el partit es van distreure. Quan va ser l’hora d’omplir de significat la paraula justícia, el seu missatge ampli i unificat es va desintegrar en moltes idees petites i es va confondre. Al final res no va funcionar.
No obstant això, abans de caure en el caos i la distracció, quan l’SPD encara navegava en una onada d’eufòria, van ser conscients d’una cosa valuosa: en aquest partit encara hi ha vida.
Traducció d’Arnau Figueras