Com cada any l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró presenta un cicle d’exposicions que en aquesta ocasió porta com a títol “Fixacions per minut”, comissariada per l’equip Yaby, compost per l’asturiana Beatriz Ortega i el castellà-lleonès Alberto Vallejo. El cicle consta de quatre exposicions d’una durada de tres mesos cadascuna. L’actual està dedicada a la figura del jove artista britànic P. Staffa través de la vídeo-instal·lació tridimensional “Jocs d’impacte”, obra que captiva al públic per la successió d’imatges que hi apareixen, trencant la pau interior del que la contempla degut als colors, les paraules -textos escrits- i els fotogrames que, en conjunt, produeixen un efecte visual impactant.
P. Staff. Jocs d’impacte
Comissariat: Beatríz Ortega Botas i Alberto Vallejo
Dins del cicle Fixacions per minut
Espai 13. Fundació Joan Miró. Barcelona
Fins al 9 de juliol de 2023
Espai 13. Una porta oberta a l’art emergent
L’espai 13 es va crear el 1978, que en aquell moment es denominava Espai 10, amb la idea d’oferir projectes a joves creadors i comissaris. Des d’aleshores s’han dut a terme quasi bé 300 exposicions al llarg de quaranta-cinc anys d’activitat ininterrompuda, que ha permès descobrir artistes que amb el temps han tingut un recorregut destacable, així com també gestors culturals que han desenvolupat tasques curatorials de gran nivell.
Les exposicions corresponents al present any van a càrrec de l’equip Yaby , centrades en el concepte de lectura i la seva relació amb les pràctiques artístiques, sota el títol genèric de Fixacions per minut. Els altres treballs escollits corresponen a Claudia Pagès, de qui El temps de les arts n’hi va fer referència amb motiu d’una mostra que va realitzar a la galeria Àngels Barcelona el 2021; els joves creadors estrangers el brasiler Jota Mombaca i el veneçolà Iki Yos Piña, que presenten un projecte conjunt, i tancant el programa hi ha el nord americà Kandis Williams. Tots ells utilitzen diferents mitjans i tècniques visuals per crear les seves obres. De fet, es tracta d’oferir a l’espectador una lectura especifica que va més enllà de les diverses lectures polítiques originades a partir de la reproducció d’imatges.
Fixacions per minut fa referència a “la fórmula amb que es calcula la velocitat de lectura. Cada fixació és una parada dels ulls sobre una paraula: com més baix és el nombre de fixacions per minut, més elevada és la velocitat a la qual es processa el text”. De ben segur que quan es contemplen les imatges, totes elles mostrades amb una rapidesa inusitada, aconsegueix uns efectes demolidors per als nostres ulls.
P. Staff. Un jove creador amb una dilatada experiència en el terreny visual
P. Staff va néixer a Bognor Regis (1991), petita localitat costanera del sud d’Anglaterra coneguda principalment pels seus balnearis. La seva tasca es mou en diferents àmbits: cinema, poesia i vídeo-instal·lació. Es va formar al Goldsmiths College de Londres i va participar al Programa d’Artistes Associats de LUX (Londres, 2011). Actualment viu i treballa a Los Ángeles.
Ha rebut diferents premis, entre ells el Paul Hamlyn Foundation per a artistes visuals i el Louis Comfort Tiffany Foundation. Ha estat artista resident a FD12 Residency for the Arts, LUX, The Showroom, Fogo Island Arts i Banff Center for Arts and Creavity, entre els anys 2010 i 2018. Les seves principals exposicions han estat a la Serpentine Galleries, Londres (2019), Museu Irlandès d’Art Modern, Dublin (2019) i MOCA, Los Angeles (2017), entre altres.
Des del 2010 que col·labora amb l’artista californiana Candice Lin, que treballa en el món multisensorial incorporant a les seves obres elements orgànics i vius. Es tracta de peces que es basen en la utilització d’herbes i els potencials queer, o sigui la identitat de gènere i sexual diferent a l’heterosexual i cisgènere, tal com s’ha pogut veure a diferents espais expositius, entre ells al Yerba Buena Center for the Arts de San Francisco i al Walker Art Center de Minneapolis.
Una de les instal·lacions més importants i mediàtiques que ha realitzat és On Venus encarregada per la Serpentine Galleries, on explorava la violència estructural, així com els danys i els efectes corrosius de l’àcid, la sang “i les hormones mitjançant intervencions arquitectòniques, vídeo i impressions”, en què preguntava i reflexionava sobre la identitat queer des de diversos aspectes socials i polítics.
Les pel·lícules dirigides per Staff ofereixen diferents interpretacions, a més de ser pertorbadores i excèntriques, en molts casos relacionades amb el cos i el gènere, com per exemple el film El príncep d’Homburg (2019) que parteix de l’obra teatral de finals del segle XIX, escrita pel novel·lista, poeta i dramaturg alemany Heinrich von Kleist, on un orador reflexionava si un cadàver encara té un gènere. A mitjans d’aquest any l’artista farà una exposició a la Kunsthalle de Basilea, que portarà el títol d’In Ekstase, o el que és el mateix: En èxtasi, que consistirà en mostrar nou vídeos, escultures i instal·lacions. Per a P. Staff es tracta d’un espectacle impregnat d’un ambient de violència, i qüestions de debilitat, capacitat, lesió, sensibilitat”.
Jocs d’impacte, o el que és el mateix, llums i formes estructurals
Segons els autors del projecte Fixacions per minut, se centra principalment en “el paper del substrat material i prelingüístic en la circulació del poder, la incorporació del corporal i el tòxic a la comunicació, l’ús situat de formes no alfabètiques per interpretar el món i la reescriptura de l’arxiu i les seves narratives històriques”. Doncs, bé, això és el que veiem a l’Espai 13, que rep a l’espectador des de la foscor, però a mida que va endinsant-se en l’obra, sorgeixen un gran nombre d’efectes cromàtics en una atmosfera molt especial, com si es travessés un camp boirós.
Una vegada integrat l’espectador a la proposta presentada per Staff, comença a observar una sèrie d’”imputs” que el sorprenen i alhora li provoquen la necessitat de llegir els textos, encara que aquests van a una velocitat desmesurada, així com les imatges i els fotogrames que hi apareixen fan mal als ulls com si es tractés de flashos fotogràfics.
La videoinstal·lació consisteix en dos apartats. Al fons una sala amb un ambient especial, que podríem definir com un espai de color i llum. El més curiós és que les parets semblen que estiguin pintades, però això només és una impressió, ja que es tracta de l’efecte de la llum que incideix en les parets: colors verds, blaus, taronges, roses o vermells, que ocupen tot aquest apartat, que també va acompanyat del so, que quasi bé és inaudible, provocant un clima atractiu i agradable, però a la vegada misteriós, que contrasta amb la successió d’imatges que sorgeixen a la sala central on mitjançant uns ventiladors hologràfics van apareixent infinitat d’imatges utilitzant diversos recursos provinents de les seves pel·lícules, així com “les tècniques clíniques per a la visualització del cos: ressonàncies magnètiques, ultrasons, raigs X”. Dit d’una altra manera, empra aspectes i situacions del cinema experimental dels anys 60, a més de les tècniques de diagnòstic de la imatge.
Es tracta d’aprofundir sobre un tema que malauradament sol ser massa habitual en la nostra societat, com és la violència estructural i l’existència trans, però també hi ha imatges on el plaer és el protagonista. Es veuen fragments de cossos femenins, com per exemple natges assotades, que es poden relacionar amb el masoquisme i el sadisme, així com paraules extretes d’alguns dels seus poemes: “orange, already, nightime, face, Voice, abrupt, fucking, tough, so, in an, back, holding, hand...”.
La paraula Jocs d’impacte, en anglès és Impact Play, que és una pràctica sexual del BDSM (bondage -lligaments eròtics, dominació, sadisme i masoquisme), però a la vegada significa jugar, com si es tractés d’una performance. Segons l’artista aquesta videoinstal·lació està pensada per ser “atractiva des d’un punt de vista visual. Esta dissenyada per captivar l’atenció i perquè mai pugui donar la satisfacció de conèixer el seu significat”.