Exili i postguerra

A l’altra banda dels Pirineus i entre els arxius

Gràcies a la recerca en arxius de l’Estat francès, Fernando Hernández reconstrueix a ‘La frontera salvaje’ com els refugiats republicans de la Guerra Civil van passar, en cinc anys, d’herois de la resistència francesa a sospitosos de preparar la revolució comunista a França. L’obra aporta també noves dades sobre l’espionatge a banda i banda de la frontera i el pas de nazis per Barcelona en direcció a l’Argentina.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El final de l’ocupació alemanya de França i del règim de Vichy va provocar un esclat d’alegria a tot l’Estat francès, i especialment entre els refugiats espanyols i catalans que havien travessat la frontera i, en molts casos, havien lluitat amb la resistència per fer fora els nazis. No era només l’alliberament i l’honor d’haver participat en la gesta sinó també la possibilitat de redirigir les accions guerrilleres contra el franquisme. Encara no s’havia esvaït l’esperança que Franco seguís el mateix camí que Hitler o Mussolini. Ni se n’havien adonat, els refugiats, que aviat es giraria la truita i començarien, primer, a ser una nosa per a l’Estat francès, i, després, sospitosos de voler escampar el bolxevisme a tota la República des del sud dels Pirineus. Al cap de cinc anys, molts, sobretot els militants del PCE, acabarien deportats a Còrsega —temporalment— o als països de l’est d’Europa.

Això és el que explica l’historiador Fernando Hernández Sánchez, professor de l’Autònoma de Madrid, a La frontera salvaje (Pasado & Presente, 2018), que ha nodrit aquesta apassionat recerca dels poc investigats arxius dels departaments francesos situats a Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc i Tarbes.

 

D’herois a sospitosos

El procés d’arraconament dels refugiats es va produir per fases, tal com explica el mateix Hernández a EL TEMPS. “Entre el final de l’ocupació, que va de finals de l’estiu de 1944 fins a finals d’any, la frontera és pràcticament una terra sense llei. Al llibre cito un informe d’una autoritat francesa que al final reconeix que aquella frontera és un colador en totes direccions: nazis i col·laboracionistes que passen a Espanya a refugiar-se; maquis o guerrillers espanyols que passen des de França per actuar i després tornen; contrabandistes en tots dos sentits... I en el costat sud les forces franquistes fan el que poden per zones que són molt abruptes i molt difícils, amb passos que es tanquen durant l’hivern”.

La cosa anirà canviant en la mesura que es refaci el Govern legítim ­—al començament, provisional— de la República Francesa. “A finals del 44 o començament del 45, un cop el Govern provisional s’ha consolidat, comença a prendre mesures per agafar el control. Primer, desarmant els grups de guerrillers que hagen format part de la resistència francesa; després, instal·lant unitats de vigilància de la frontera, i per últim, exigint que els espanyols s’allunyin de la frontera un marge de 50 o 100 km”.

Al començament això anava acompanyat d’un tancament clar de portes a les relacions amb l’Estat franquista. Hernández explica, per exemple, que l’alcalde de Tolosa de Llenguadoc —precisament una de les ciutats on més refugiats van anar a parar— “es va negar a rebre el cònsol” espanyol i “a tractar-lo amb un rang superior al de simple mitjancer burocràtic, i el va remetre al personal subaltern dels serveis municipals”. I el “sotsprefecte de Baiona va publicar un manifest en el qual acusava l’Espanya franquista de facilitar l’entrada d’agents alemanys”. I l’alcalde d’Arles es va negar a permetre la reobertura de l’edifici del consolat espanyol.

Però, en acabat, l’Estat va començar a plantejar un canvi.

 

“El Govern francès —explica Hernández— tenia informes de caràcter mensual sobre quins eren els principals problemes que preocupaven l’opinió pública i es comença a notar de seguida que la població francesa —un cop superada l’ocupació alemanya i un cop les coses comencen a funcionar— comença a manifestar actituds d’una xenofòbia creixent cap a la població espanyola refugiada al sud del país”.

Les raons per a això poden ser molt diverses. L’autor apunta que “primer, potser per mala consciència, perquè molts d’aquells espanyols havien participat en la resistència i sovint commemoraven, festejaven i es manifestaven, tot recordant-los el paper actiu que ells havien fet en comparació d’una població francesa que havia estat majoritàriament passiva respecte a Vichy i l’ocupació”.

Després, “a partir de 1947 i 1948, quan es comencen a produir els grans conflictes socials a França”, els refugiats es posaran al costat més reivindicatiu i això creixerà quan el Partit Comunista Francès (PCF) sigui expulsat del Govern provisional. Alhora “també la continuació de les condicions de precarietat econòmica derivada de la guerra —el racionament, la inflació, etc.— ajuda a crear un clima molt agitat i els espanyols que s’estan a França, sobretot els comunistes del PCE, s’hi implicaran”.

Arribarà la prohibició del PCE a França i, posteriorment, el 1950, l’operació Bolero-Paprika per fer fora els comunistes. “L’operació Bolero-Paprika tenia aquest doble nom perquè afectava els espanyols (d’aquí Bolero) i els residents de països de l’Est —en concret a França, i sobretot a les zones mineres, hi havia colònies importants de polonesos—. El que fa l’operació Bolero és posar fora de la llei totes les organitzacions entorn del PCE i els partits comunistes polonesos i d’altres països de l’Est. Està dirigit contra els comunistes perquè conceben que poden ser una quinta columna en la rereguarda francesa que podrien col·laborar en una suposa invasió soviètica del territori francès”.

Molts dirigents del PCE van ser avisats per quadres del PCF que s’estava gestant alguna cosa contra ells i uns quants van poder marxar. “A uns altres —explica Hernàndez— els donen directament l’opció d’anar a l’Est i molts acaben a Praga [Txèquia, llavors Txecoslovàquia]. Això és la cúpula dirigent. A la resta els deporten a Còrsega i al cap d’un temps els donaran l’opció de sortir de territori francès i anar a països del bloc socialista. Acabaran a Txecoslovàquia o a la República Democràtica Alemanya”.

La recerca de Fernando Hernández ha begut dels arxius francesos i li ha permès parlar de molts altres moviments que animaven la frontera dels Pirineus entre 1944 i 1950, com ara els espies de Franco, els dobles agents o els nazis que fugien de la derrota via Barcelona.

La raó d’estudiar els arxius del nord és lògica. “El problema dels arxius espanyols és que encara no hi tenim accés. La major part de la documentació prové d’arxius departamentals francesos i la regió fronterera —els de Perpinyà, Tarbes, Tolosa, Pau— perquè allà des de fa temps és accessible la documentació tant de la Segona Guerra Mundial com dels anys cinquanta i un poc més. Aquí no passa el mateix amb els arxius militars a pesar dels reiterats anuncis del Ministeri de Defensa”.

 

Espies de banda a banda

Gràcies als arxius de l’altra banda dels Pirineus, Hernández ha pogut confirmar el que ja s’ensumava el PCE el 1947: que els espies franquistes estaven més preparats i tenien “superior capacitat, amb antecedents antifeixistes, ben seleccionats, al contrari que en les etapes anteriors en les quals es notava prou improvisació”.

Aquests nous espies van començar a obtenir resultats i a fer detencions, com ha constatat Fernando Hernández gràcies, concretament, a l’Arxiu del Departament dels Pirineus Orientals (Perpinyà): “Un tal José Vives, que feia servir l’àlies de Viñals, resident a Perpinyà, va ser denunciat com a agent auxiliar de la Segona Bis després de provocar l’arrest a Barcelona d’un agent d’enllaç d’Esquerra Republicana, José Puig. Anteriorment havia treballat dins del Front Nacional de Catalunya proporcionant sucoses informacions als serveis especials franquistes”.

I, si a la Catalunya nord passava això, al territori francès d’Euskal Herria també canviaven les coses, segons l’Arxiu Departamental de l’Alta Garona (Tolosa): “Un altre agent, de cognom López de León, va ser detectat al seu pas per Andorra arran d’un incident, amb agressió inclosa, en el qual va estar implicat un republicà espanyol. Ja a França, es va establir a Biarritz. D’uns trenta anys, discretament vestit i amb aspecte esportiu, estava encarregat d’una missió de cerca i identificació de refugiats bascs al departament de Baix Pirineu i, particularment, a la costa”.

 

Barcelona, estació d’enllaç dels nazis

La frontera salvaje aporta nova informació sobre la xarxa espanyola que permetia la fugida dels nazis cap a Argentina, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. La Barcelona de finals de 1945 era un niu d’espies on es creuaven comunistes vinguts de la Catalunya Nord, nazis procedents d’Alemanya, alts càrrecs de la Segunda Bis —els incipients serveis d’intel·ligència franquistes— i dobles espies de tots els bàndols.

Segons descobreix Fernando Hernández, qui estava en aquell moment al capdavant de la Segunda Bis era el tinent coronel d’estat major Manuel Chamorro Cuervas-Mons. Aquest militar havia començat a la legió, va ser “ferit al març de 1926 en la posició de Kudia Tahar, a prop de Tetuan (...), va ser cap de Carabiners de l’Escorial”. Va ser detingut el 1936 però va fugir a Barcelona, on es va amagar. Es va reincorporar a la Guàrdia Civil el 1939, va formar part de l’anomenat Rondín Antimarxista, un equip de la Guàrdia Civil dedicat a empaitar antics membres del SIM (Servei d’Investigació Militar) republicà fins a assolir e lloc de cap de l’espionatge d’estat a Barcelona. Però la predecessora de la CIA nord-americana, l’OSS (Oficina de Serveis Estratègics) també el va identificar, segons Hernández, com un home al servei de la intel·ligència militar alemanya, l’Abwehr. “L’OSS, en les investigacions de l’Office of Military Government United States (OMGUS) sobre nazis protegits per Espanya” el va “identificar com l’Alt Estat Major Catalunya, agent espanyol de l’Abwehr”.

Qui va descobrir aquest fet va ser un oficial de la Gestapo destinat a València, Hermann Rudolf Tretter. Diu Hernández que Tretter “va mantenir durant el seu interrogatori que Chamorro, un tal Amable i Antonio López Moreno eren els agents de la Segona Bis responsables d’ocultar els alemanys reclamats pels aliats”. També “Ernst Hammes, agregat policial del consolat d’Alemanya i encarregat d’organitzar missions d’infiltració a França, va assenyalar que Chamorro contactava ocasionalment amb Hampfler, el secretari de la Policia Criminal (Kripo) a Barcelona”.

I Hernández explica que “Chamorro va tenir obert un despatx informal a l’Hotel Urbis, al passeig de Gràcia, a prop (...) del palau del marquès de Villota [Pg. de Gràcia amb Casp], l’home dels serveis de cara a Andorra”.

El marquès de Villota era Julio Pascual y Pons “falangista, amic personal de Franco, Muñoz Grandes i el tal Chamorro”. A Andorra, el marquès hi va establir una “xarxa d’espionatge en la frontera” que passava gent cap a Andorra, França o Espanya segons la seva conveniència. Entre els que van travessar-la sense problemes hi ha “el vichysoisse [col·laboracionista francès com el règim de Vichy] Antoine Demaux-Lagrange, l’exsecretària de la Prefectura col·laboracionista de Pirineus Orientals, Blanche Berthier, o el doctor Barcia, d’Andorra, agent al servei de Chamorro”. També “un alemany, Wancle, que es movia lliurement per Andorra i els seus voltants protegit per la policia de la Seu d’Urgell” a qui acompanyava un famós milicien d’origen hongarès, “el torturador Bobula”.

Més endavant, segons els informes de l’OSS, els nazis fugitius arribarien i sortirien de Barcelona gràcies a “un orde religiós francoespanyol, la «Congregació de Crist Rei»”. A Espanya “un tal pare Velette era l’encarregat de conduir-los tan ràpid com fos possible cap a l’Argentina, assistit per persones abans relacionades amb l’ambaixada francesa de Madrid: l’exambaixador de Vichy —ara, a títol de ciutadà particular— i dos sacerdots francesos”. A Barcelona, Hernàndez descobreix els informes de l’OSS, “la xarxa implicava dos llibreters i un fotògraf alemanys, i un sacerdot”. El lloc més important de la xarxa “era la llibreria Herder, al carrer de Balmes, 22, on se’ls donava provisió de vals de roba als fugitius per canviar-los als magatzems El Águila, a la plaça de la Universitat”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.