Perquè més que un grapat de mesos, sembla que haja transcorregut una dècada des d’aquell Teoria de conjunts (2015) que tancava la trajectòria d’estudi de Rosa-Luxemburg. Del pop ballable i efervescent de la darrera època del grup ja no hi ha rastre. Amb Bernat Sànchez com a suport, l’agitació deixa pas al recer, a un discurs autoral, en el bon sentit, amb la veu i les lletres en primer terme i un embolcall musical inquiet i reflexiu, obscur. En algun punt que remet als Standstill més introspectius, els posteriors a Vivalaguerra. Nick Cave o Bill Callaham, citats en el full promocional, també serien referències vàlides.
Una nova guerraPol Fuentes
Picap, 2016
Pop d'autor
“Amic voltor” i el seu aire d’irrealitat, construït sobre metàfores i una trompeta enigmàtica, és una bona porta d’accés. Segons com es mire, una porta gran i petita alhora, una cançó que selecciona el seu públic. “La llei de la plaga”, una visió irònica sobre l’ímpetu reproductiu, ajuda a entrar en aquest nou món proposat per Fuentes: una cançó teatral, rapsòdica, musicalment feta de terrisseria. Quan arriba la minimalista i colpidora “Bol de llet” potser ja hi haurà alguns oients expulsats, però aquells que hi connectem ja som quiets i fascinats com una criatura davant d’un aparador de llepolies. I així romandrem paladejant la tríada formada per “Una nova guerra”, “Esquelets” i “Exploradors”, narratives, suggeridores, melòdiques, poderoses.
Tal vegada “Mellancholia” estiga un graó per sota, però el country-folk abrasiu i estrany de “Marit” i, sobretot, l’experiència sensorial de “Llum d’aixopluc”, el seu orgue pertorbador i el seguit de sorolls espectrals, ens remouen de nou. La més convencional però atractiva “La cova del drac” dispersa la boira i tanca la “nova guerra” de Pol Fuentes. Amb el barceloní com a rotund vencedor.