Miralda (Terrassa, 1942) no només mai ha estat aliè a la cultura popular sinó que no ha fet mai cap diferència entre allò que s’etiqueta com a baixa cultura i l’alta cultura. El coneixem per la seva obra artística conceptual, farcida, per exemple, de soldadets de joguina pacifistes; per haver casat, en una de les performances per capítols més llargues de la història, a les estàtues de Colom de Barcelona i la de la Llibertat novaiorquesa; i pels grans projectes i instal·lacions sobre el menjar i l’alimentació. Però hi ha un vessant de la seva etapa de joventut que fins ara era pràcticament desconegut: Miralda va treballar com a fotògraf de moda per a la revista 'Elle', en els seus anys parisencs a la segona meitat dels anys seixanta. Ara La Virreina Centre de la Imatge recupera les fotografies de moda de Miralda en una exposició.
Miralda i Elle
Comissariat: Valentín Roma
La Virreina Centre de la Imatge
Barcelona
Fins al 1/10
A l’exposició del Miralda fotògraf de moda, situada a la planta baixa de La Virreina, s’accedeix a través d’una porta tancada que s’ha folrat amb una cortina de color groc fluorescent. És una manera d’entrar a la mostra amb una de les marques de fàbrica de l’univers Miralda: el color llampant que impregna les seves grans instal·lacions, objectes i menjar. Però, en canvi, dins de la mostra, a la primera sala, el protagonista és el blanc i negre de les seves fotografies i fulls de contacte per a la revista Elle. De sobte, arriba la flaire del glamur lliure i trencador de la moda dels anys seixanta i flaixos d’escenes de pel·lícules com Blow Up, de Michelangelo Antonioni, o ¿Quién eres tú, Polly Maggo?, de Jean Vigo.
Aquest és el moment que Miralda vivia a París quan era un jove artista i compartia inquietuds i projectes artístics amb altres creadors amics com Joan Rabascall, Benet Rossell, Jaume Xifra i Dorothée Selz, la seva parella en aquella època. Les obres i accions de Miralda, compartides o no, fetes a París són conegudes i formen part del cànon dels pioners de l’art conceptual català. En canvi, el que no és conegut és que Miralda, entre altres raons, havia de guanyar-se la vida a la capital francesa i una manera va ser col·laborant com a fotògraf de moda per a la revista Elle.
Miralda va col·laborar regularment a la revista entre el 1964 i el 1971, amb reportatges que mostraven col·leccions de roba de temporada, i en aquesta exposició surten a la llum 160 fotografies, sigui en la seva versió original d’època i en diapositives, així com els interessants fulls de contacte i alguns dels números originals de la revista, un material provinent de l’arxiu de l’artista. Una revista del prestigi en el seu àmbit com Elle no podia “fitxar” un fotògraf mediocre i va apostar per algú que, malgrat la seva joventut, tenia una mirada gens convencional, malgrat fer un producte visual dedicat a la promoció d’un vestit o una faldilla. I Miralda va treure les models de l’estudi de fotografia i les va portar als carrers de París.
A la revista Elle, Miralda es troba fent fotografia de moda juntament amb els grans de l’època com Helmut Newton o David Bailey, emblema del Swinging London, un dels moviments més influents de la cultura de la segona meitat del segle XX, i del qual encara vivim tots. De fet, les fotografies de moda de Miralda tenen un aire més British que francès, i ben bé podríem confondre els escenaris parisencs de les seves imatges amb el fascinant Londres de l’època. Miralda està fent antigeografia. El nivell era tan alt que una de les models que li va tocar retratar va ser Twiggy, segurament la model més emblemàtica de la dècada dels anys seixanta i musa del moviment Swinging London.
És cert que Miralda no devia ser el primer fotògraf de moda que es va emportar les models al carrer, fora de l’estudi. En la dècada prodigiosa dels seixanta, les publicacions periòdiques vivien una transformació estètica i ètica radical, com ho va fer la música, l’art o el cinema. Els carrers són un escenari fantàstic, però Miralda, en lloc de col·locar les models en espais que associem al luxe en el París més glamurós, situa la model en llocs de geografia perifèrica: un intercanviador d’autovies, un parc de tractors, en una vora d’una carretera quan acaba de passar un cotxe de la policia... O també al Museu del Louvre però amb la visió parcial d’una gegantesca escultura assíria amb la model mirant a terra en una posició com de pregària.
En un dels reportatges, la model està estirada a l’herba, però és l’enquadrament descentrat el que ens recorda l’obra Étant Donnés, de Marcel Duchamp. Miralda rarament situa les models en posició de frontal de posat, sinó que apareixen desplaçant-se, mirant cap a una altra banda, de perfil... Són escenes que no estan tan lluny dels seus Soldats Soldés (1965-1973), obres en les quals Miralda col·locava les figuretes de joguina en llocs que provocaven un contrast i un xoc visual i conceptual. Alguna cosa semblant succeeix en una, per mi, de les obres mestres de l’art dels conceptuals catalans, la pel·lícula París, la Cumparsita, filmada el 1968 amb Benet Rossell. No oblidem que tota aquesta obra pionera de Miralda es produeix simultàniament a les seves col·laboracions a la revista Elle. En la fotografia de moda de Miralda, trobem aquests mateixos “contrapunts narratius”, com molt encertadament diu el comissari de l’exposició i director de la Virreina, Valentín Roma.
L’exposició de la fotografia de moda de Miralda fa surar el fet que la fotografia de moda —que no deixa de ser una branca de la fotografia publicitària—, així com la fotografia industrial, són gèneres que han fet evolucionar la fotografia en general i tenen un paper fonamental en la nostra cultura visual, i que, en canvi, encara es consideren gèneres menors. El fet que siguin fotografies “d’encàrrec” les ha convertit injustament en obres de segona categoria. Sí que s’admet com a “obra d’art” la fotografia de moda dels autors de la primera meitat del segle XX, sobretot l’associada amb moviments com la Nova Objectivitat i el surrealisme. En canvi, la fotografia de moda torna a ser “menor” isobretot, titllada de frivolitat, després de la Segona Guerra Mundial, malgrat que cada cop més els museus d’arreu del món l’exposin amb regularitat. Al nostre país, les fotos de moda d’Oriol Maspons o de Leopold Pomés sembla menys valorades que les seves fotografies d’altres temàtiques. I d’aquesta manera autors que s’han especialitzat més en aquest gènere, com el gran Antoni Bernad, per exemple, queden en un segon pla.
Per això, que una exposició “legitimi” amb aquesta força la fotografia de moda d’un “Artista” consagrat, que sempre gaudeix de millor fortuna crítica, és encertadíssim i molt necessari.