Se celebren els vint-i-cinc anys d’IT Dansa i de la seva primera actuació al Festival Grec de Barcelona. Una festa que va ser possible gràcies als amics que han acompanyat aquest petit (però imprescindible) miracle de companyia en formació de postgraduats de l’Institut del Teatre. I un moment efímer, molt ràpid, però d’una potència visual indescriptible: quan la seva directora artística, Catherine Allard, va cridar a l’escenari els exalumnes i actuals ballarins professionals sorgits tots aquests anys d’aquell programa educatiu. I és que, sobretot, va ser una vetllada bonica, especial i sentida. Una nit perfecta per a cloure la darrera setmana de juliol i del Festival.
La nit de dimecres 26 de juliol del 2023 s’hauria de recordar com la del triomf de la pedagogia de la dansa, el projecte creat el 1996 com a curs de postgrau per al perfeccionament de la formació de joves ballarins i ballarines. Pujaven al linòleum, cares i noms reconeixibles per qualsevol afeccionat a la dansa de Barcelona, tot i que molts d’ells han desenvolupat carrera fora del país després dels dos anys de formació a l’Institut del Teatre. “Han vingut de tot arreu”, exclamava tota feliç la seva directora artística, Catherine Allard, per compartir per uns moments els aplaudiments amb l’actual promoció, exhausta, però feliç per un repertori de tres peces que mai hagués pogut ser més adequat per a una vetllada com aquesta: dues coreografies d’antics estudiants de l’Institut; i el més poderós i participatiu final que es recorda de tots aquests anys d’IT Dansa.
Cayetano Soto, de la primera promoció i actualment un famós coreògraf, va regalar a l'audiència una enèrgica i depurada peça creada el 2014 per al Ballet BC del Canadà i inspirada en els cops que pateix de mitjana un petrolier per les onades del mar, que són vint-i-vuit mil al dia: “Twenty Eight Thousand Waves”. Moviments que evoquen la resiliència, una inqüestionable capacitat que els ballarins i ballarines han d’incorporar de fàbrica si no volen fracassar en l’intent de dedicar la seva vida a aquesta professió. Per això és tan important l’acompanyament que en un espai formatiu com l’IT Dansa es fa als joves que just comencen en la professió: en els triomfs i en els moments més adversos, que com expliquen són molts al llarg de la seva carrera. Tècnicament, aquesta obra de 20 minuts no és gens ni mica fàcil i una certa innocència interpretativa aflorava encara, però res que no fos consubstancial a les expectatives i capacitats dels intèrprets.
Per la seva banda, un altre dels grans coreògrafs actuals, Gustavo Ramírez Sansano va crear expressament per a la companyia, el 2021, una delicada composició sobre les relacions de parella (totes: també les LGTBI+) que va titular “Lo que no se ve” i que serveix un parell de duets molt tècnics i emotius. Aquesta és una de les claus fonamentals d’aquest projecte, més enllà de la llarga nòmina de professionals especialistes, o les actuals dues repetidores: Nora Sitges-Sardà i Mathilde van de Meerendonk, així com la sempre present i elogiada Guillermina Coll, que va rebre una forta ovació. I és que al costat de la tècnica, o precisament amb ella, ofereixen a aquests ballarins i ballarines novells un acompanyament emocional que els serveix per aterrar la seva carrera artística al terreny de la vida quotidiana i al de les vivències normalitzades, un aspecte clau en la formació de qualsevol jove.
La gran festa de la nit va arribar amb la coreografia d’Ohad Naharin: “Minus 16”. Era tan previsible, s’esperava amb tantes ganes aquest moment! Que no cal insistir-hi més. Excepte en un detall: és encertadíssim que en el 25è aniversari de la companyia s’hagi rescatat en el repertori aquesta invitació (textual) a ballar amb el públic. Al capdavall, aprenen, assagen, es formen per a ser professionals de la dansa. Però sense els espectadors, tot plegat seria fútil. I ningú millor que IT Dansa i el seu projecte per generar, arreu del país, noves aficions.
