Contemplar aquestes figures estàtiques i comprendre que formen part d’uns fets terribles que –segons que conten – van passar fa dos mil anys, ens permeten endinsar-nos en un món medieval on la religió era el pal de paller de la seua existència. I segurament, també la sublimació d’una vida terrible per a la gran majoria de gent. Era quan les escultures prenien vida i ajudaven els miserables a suportar una existència precària i trista. Era la famosa “fe”. El Davallament d’Erill la Vall és un dels pocs testimonis que ens han quedat d’aquelles experiències.
El teatre en l’edat mitjana passava per les places dels pobles o per les esglésies. I era a dins dels temples o als seus voltants on les efectes especials i les figures estàtiques, mòbils i humanes es combinaven de tal forma que eren capaces de crear mons absolutament fascinants, màgics, plens de misteri, terror i per això mateix... atracció.
La troballa del Davallament d’Erill la Vall és un dels episodis més importants de la història del nostre patrimoni. A Santa Eulàlia, membres de l’expedició científica de l’Institut d’Estudis Catalans van trobar cap a setembre de 1907 el conjunt d’aquestes figures que representen els primers moments després de la mort de Crist a la creu. L’expedició estava formada entre altres per la “davantera elèctrica” d’aquelles aventures: Josep Gudiol, Adolf Mas, Josep Puig i Cadafalch... La Vall de Boí entrava en la Champions del romànic, però aquells expedicionaris refusaren comprar-les, de manera que les obres entraven en el circuit necessari del mercat de l’art.
Sortosament, mentre que Vic n’adquirí una part, Lluís Plandiura comprà les figures de sant Joan i la Magdalena. Per això ara el conjunt està separat. Un a Vic i les altres dues imatges al MNAC de Barcelona. El fet és un poc el paradigma de tot el que va passar a partir del segle XVI, quan començaren a canviar els costums litúrgics, als cànons de bellesa i les modes. Allò que no servia per a la nova religió era apartat, cremat...ni tan sols venut, perquè ningú no volia trossos de fusta vella. En la llarga vida d’un temple es produeixen canvis en les devocions, en la litúrgia. Un retaules més moderns poden tapar pintures, o les escultures s’arraconen perquè han deixat de ser importants en el relat de l’Església. Quan perden aquest valor religiós, les obres d’art comencen a tenir un valor patrimonial, i això comporta un interès econòmic, perquè una peça pot ser molt valuosa en el món del col·leccionisme
És així que moltes peces es van poder salvar gràcies a antiquaris, col·leccionistes i gent més o menys sensible que contribuïren a salvaguardar un llegat extraordinari.
A l’edat mitjana hi ha una gran riquesa teatral. Bàsicament se circumscriu dins dels temples i la trama és clara: explicar d’una manera didàctica i utilitzant tots els recursos dramàtics, la història de la Salvació. Un dels “gèneres” teatrals medievals són els “davallaments de la creu”. En ells es conta a través d’escultures –moltes vegades mòbils –la història del que va passar una vegada Crist va morir a la creu. Aquest teatre litúrgic escenificava l’episodi del Calvari. Els trobem a Sant Llorenç a Volterra, a la catedral de Tívoli... Jesúcrist-desclavat- és agafat per Josep d’Arimatea, mentre Nicodem va desclavant Jesús de la creu. A banda i banda, trobem les figures desconsolades de Maria –sa mare- i sant Joan, el deixeble preferit. Potser una transformació interessada de Maria Magdalena, la parella de Jesús, que posteriorment l’Església “convertí” en un jove. A la part més externa del conjunt escultòric observem Dimas I Gestes, els dos lladres que moriren al mateix temps que Jesús. Al museu de Vic trobem una escena concreta: Jesús només està desclavat d’un braç, cosa que obliga Nicodem a subjectar-lo. L’artista anònim va saber captar el patiment –el phátos- amb gestos continguts.
D’aquest autor, sabem que tenia el taller a Erill, però poques coses més. El conjunt devia ser impressionant, sobretot tenint present l’escenografia i la posició del conjunt escultòric: eren sobre l’altar, encaixats damunt d’unes bigues per fer-les mòbils. O fins i tot, fora de les esglésies, on una bona tempesta podia fer-los aparèixer de sobte als ulls dels fidels desprevinguts. Uns quants ciris feien la funció de luminotècnia, cosa que marcava encara més els trets de les cares i els gestos anatòmics. Del taller d’Erill tenim el davallament de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall a la Vall de Boí. La proliferació d’aquests tipus d’escenes podria estar relacionada amb l’èxit del catarisme, que posava en dubte molts dels dogmes de l’església cristiana.
El Davallament d’Erill la Vall està considerat com un dels conjunts d’escultura més important del romànic. I contemplant-lo, o comtemplant-ne d’altres com el més tardà de sant Joan de les Abadesses, podem percebre una mena de vertigen que ens fa preguntar-nos moltes coses.