Què sent un pilot quan el seu veler de 10 metres entra en sotsobra, a mitja travessia a les Açores? Desfila per la ment la vida entera, com s’acostuma a dir? La reacció instintiva és armar-se de fúria en lluita desigual contra el mar invencible i poderosíssim, famolenc? Un bany de pragmatisme aconsella deixar-se engolir pacíficament per les ones, mentre mussitam un parenostre si hom, no cal dir-ho, és creient?
Alexander Hopkins havia celebrat el seu aniversari dos dies abans, en alta mar. Fou dia 8 de desembre de 2008, quan una tempesta atlàntica posà en perill la seva embarcació, anomenada “Taurus” —i, esclar, també la seva preuada vida a una edat jove, de només 34 anys.
L’espantós, el formidable desordre musical d’un oceà transformat en còlera marina no l’impossibilità per sentir un rampell de serenor freda i realista. En veure’s vençut per l’entrada irrefrenable d’aigua, Hopkins prengué dues decisions urgents. Primera: llançar un missatge de SOS, a l’espera d’una ràpida reacció d’altres navegants de la zona. En segon lloc: salvar alguns instruments musicals i, a la vegada, recollir el màxim d’eines del seu ofici artístic. Hopkins era luthier, com encara ara ho és, amb genialitat creadora plena.
És nascut a Mallorca, a la vila de Santa Eugènia, de pare anglès i mare francesa, instal·lats a l’illa des del moment mateix que un viatge de noces els va portar a enamorar-se per sempre més dels paratges insulars.
El fill Alexander va rebre una formació gens comuna. Feu els primers cicles de primària i de secundària en una escola francesa de la capital balear. Llavors, en plena adolescència, va establir els primers contactes emocionals amb la fabricació d’instruments de corda. Nomes tenia 14 anys quan un violí va sorgir, com un encanteri, de les seves mans. L’havia ajudat, passa a passa, un luthier de Palma anomenat Gonzalo Eguiluz. Des d’aquells mateixos moments, tots els seus sentits s’exacerbaren, com si hom acabés de descobrir la llum que havia de donar sentit i nitidesa a la seva pròpia vida. Fou una fascinació sensorial absoluta: les olors de la fusta tallada o raspallada formant suaus encenalls com a espirals jònics; la mirada seduïda per les formes femenines del violí; el tacte als dits en vestir-lo de vernís...; tot, tot li provocà un irresistible hipnotisme. I com a síntesi de tot plegat: experimentar l’oïda absolutament èbria per l’emissió de les notes musicals que sortien en fer vibrar les cordes. Alexander no ho va dubtar un instant.
Seria luthier, raó per la qual va escollir un dels més prestigiosos centres al seu abast: l’escola de Guildhall University, situada a la City de Londres, entre el cor de la capital antiga i l’East End.
El pla d’estudis de seguida el posà en contacte amb els teixits del que més havia començat a estimar: l’artesania del constructor d’instruments. Estudià una àmplia gamma de tecnologies musicals: des d’aprendre la fabricació manual (la fusteria entera), fins saber afinar-los o enregistrar-los. La gran especialitat per a ell foren els llaüts, en particular les modalitats del Renaixement.
Acabat el cicle formatiu, Hopkins sabia perfectament com havia d’orientar-se laboralment. Intuïa una mena d’especialitat que, ara, amb els anys, sap que cal anomenar “arqueologia musical” a través de la construcció (o reconstrucció) dels instruments de corda polsada, inspirada en els models de la música antiga. De llavors ençà, no ha parat de fer mil·limètricament els seus instruments més preuats, si bé en una seqüència extraordinària de recalades i d’avarades en molts ports del Mediterrani.
Hopkins és, tècnicament i formalment, un luthier cordòfon; açò és: un especialista en la fabricació d’instruments que emeten música mitjançant la pulsació d’unes cordes convenientment afinades sobre una caixa de ressonància.
En els darrers deu anys, s’ha establert sobre la rada de Maó, un abric portuari que, ara mateix, el manté fascinat i a gust, amb una evident estabilitat personal i familiar. Però, fins que no trobà la terra homèrica d’Itaca, Hopkins ha conegut moltes riberes, moltes capitals i moltes mars obertes. Ha anat i vingut pels camins d’aigua com Homer, obrint esteles efímeres que es tanquen tan de pressa com la proa les ha tallades.
Després d’estar-se sis anys a la capital britànica, resolta la formació acadèmica, es va traslladar a la ciutat hongaresa de Budapest, atiat per l’amor. Allí treballà, experimentà i dialogà amb les fustes i el delicat instrumental. Els llaüts i les violes de gamba i les guitarres i guitarrons començaren a néixer de les seves mans. Com que internet despertava, li van dissenyar una pàgina web que, ràpidament, li va proporcionar un bon client japonès, per al qual va fabricar guitarres i llaüts. Entretant, preparà les primeres exposicions amb les peces creades. Va prendre part en el gran esdeveniment del Konzerthaus de Viena, compartint sala amb altres set expositors. Feu, per tant, un desplegament gairebé primerenc que li permeté, a més, conèixer músics i mestres luthiers de nacionalitats diverses. Un de tants, va animar-lo a exposar a París, on pogué entrar en contacte amb el fenomen de Musicora, el gran punt de trobada internacional de la música i els músics de França. Allí, en les sales d’exposicions de productes musicals, pogué experimentar nous coneixements; i aproximar-se als programes de conferències, concerts, tallers i showcases. Fins i tot, l’experiència li va oferir la possibilitat de cedir a una botiga parisenca, a disposició dels compradors, alguns elements produïts en el seu obrador.
La relació amb París, però, no es perllongà més enllà de tres o quatre anys. A París, però sobretot a Budapest, feia molt de fred, un fred espantós. Idò, com a contrapunt, emergí de nou, en el fons de la ment, el somni marítim de la infància. El seu nou projecte fou abandonar la residència hongaresa i marxar a viure en un vaixell de vela. Volia reeixir aquells records de fillet, quan amb els pares vivia regularment la navegació entre Mallorca i Sicília i altres punts del mediterrani occidental.
Per a un ciutadà de la capital de Budapest, el port més a mà no és altre que les costes de Croàcia, la regió que fa trànsit entre l’Europa central i els Balcans. Fou aleshores que els ulls se li ompliren de la mar adriàtica. De seguida, va estudiar per als exàmens de patró de iot, naturalment duts a terme en la llengua eslava del país.
Un nou veler
A continuació, tingué l’oportunitat, i Hopkins va comprar un veler en el mercat mallorquí: una embarcació de regates dels anys seixanta i de 10 metres d’eslora. Lluny de les aigües diàfanes del Mediterrani, feu llavors proa a les Canàries, immergint-se en el món marí atlàntic. Amb ell, tanmateix, navegaven les eines de luthier i alguns instruments de la seva firma.
L’elecció no fou sinó robinsoniana. Hopkins descartà les illes més grans i més poblades de l’arxipèlag, i, no cal dir-ho, volgué establir-se a l’illot de la Graciosa, al nord de Lanzarote, un dels niells no superior a 30 quilòmetres quadrats que forma el subarxipèlag de Chinijo. Durant sis mesos, assotat per la soledat, els cactus i les aigües fondals de l’oceà, va reprendre la fabricació d’instruments. Principalment, va donar resposta a la demanda d’un petit mercat de compradors de Mèxic, encàrrecs que enviava en paquets postals a través de Arrecife, el municipi central de Lanzarote. Però, tanmateix, hagué de acabar fent el trasllat a Las Palmas, per ser-hi acollit amb els braços oberts. En alguns cercles musicals, l’esperaven: es comentava que un boig abandonat a la Graciosa havia d’arribar ben aviat. En el conservatori de la capital va impartir classes d’història de la música i va organitzar pràctiques de construcció d’instruments. Aquella era una terra amb una intensa afició a la música caribenya, de manera que va ensinistrar molts alumnes a fabricar guitarres i guitarrons, i fins i tot el denominat “quatre veneçolà”, una variant que només presenta quatre cordes.
Quan havia considerat seriosament la fundació d’una escola de luthiers, la Guàrdia Civil li va comunicar que no podia romandre més temps a les canàries amb un iot de bandera anglesa. Just li concediren vint-i-quatre hores per abandonar aigües jurisdiccionals espanyoles. Hopkins, potser a contracor, hissà veles i decidí de posar rumb a les Açores. Mai, però, no hi arribaria a bord de la seva pròpia embarcació. En fer el naufragi i contemplar impotent l’enfonsament del “Taurus”, pogué salvar la vida en ser recollir per un vaixell de passatgers que havia captat els missatges d’auxili. Amb un equipatge d’urgència sense pertinences personals, havia aconseguit de posar en una gran bossa nàutica un exemplar de guitarra barroca, altres variants de llaüts i un grapat d’eines de precisió. Arribats que foren a les Barbados, no li va ser permès de desembarcar-hi, perquè havia de dur a terme una entrada al país sense bitllet de sortida. Per tant, fou obligat a volar a Londres i, des de la capital anglesa, a la Mallorca dels pares.
Instal·lat de nou a la balear major, va començar a reconstruir el seu arxiu de plànols, croquis i dibuixos dels principals instruments que portava fabricats. Ho aconseguí en bona part gràcies a les còpies d’alguns exalumnes de Canàries que en aquelles dates redactaven algun estudi de final de grau sobre l’obra d’Hopkins. Refet només fragmentàriament, aviat li sobrevingué, tanmateix, un sentiment de buidor profunda. Li mancava tenir —sentir!— un veler a prop. Resolt i empès per la pruïja, va rodar pels molls de Palma, fins que va localitzar el que hi buscava. Va adquirir una nova embarcació d’11 metres, batejada “Galatea” en honor a una de les muses de les Nereides. El veler hi fou, en efecte, com una Galatea mitològica per a ell, per tal com venia a representar-li el poder, la força, la vigoria i la valentia per refer-se’n de les darreres adversitats.
Durant els dos anys següent, va fruir de llargues singladures mediterrànies: durant la temporada d’hivern, pels volts del delta de Nil; i per les aigües gregues a l’estiu. També Sardenya fou un litoral freqüentat, com ja ho havia estat en l’adolescència acompanyat pels pares. A l’illa italiana hi va conèixer gent de qualitat humana, impartí cursos i obrí tallers. Es guanyà, ben garbellat, àmplia anomenada. També li nasqué de nou l’amor, que acabaria transformat en esposa.
Com que les recalades a Mallorca i a Menorca també sovintejaren, Hopkins prengué una resolució que encara és ben viva: decidí de llançar l’àncora en aigües de Maó. Encara s’hi mantén feliç i a gust, acompanyat de la seva parella i el fillet de nou anys que els ha nascut a l’illa.
Hopkins fa la llar en una casa austera, popular i arredossada de la placeta des Padronet. Resulta que és l’habitatge en què passà la infància el violinista local Deseado Mercadal Bagur (1911-2000), l’instrument del qual, recentment, ha restaurat per a la neta Celeste.
El taller està situat en una estança reduïda que mira as Padronet. Hi abunden les flaires de coles i fustes; i en una raconada, sota una escala gairebé inspirada en els estils nàutics, hi figura una suggestiva galeria de llaüts que han sortit de les seves mans destres: hi ha violes de mà, tiorbes, una arpa saxona, guitarres, cítoles, llaüts renaixentistes, arxillaüts i d’altres tipologies.
A banda de complir encàrrecs repartits a arreu del món (Japó, Estats Units, Europa central, etcètera) per a artistes internacionals, entre d’altres per a barceloní Xavier Díaz-Latorre, Hopkins, a Maó, hi promociona la música antiga. Fa deu anys va instaurar un festival en col·laboració amb l’Ajuntament anomenat “Galatea”, que pren el nom del veler homònim que, ja fa un temps, es va vendre. Aram la navegació ja no la solca per aigües de mar, sinó per les partitures i els sons polsats.
Segons un recompte aproximat, és autor de 400 instruments, sempre descabdellant un pulcre i intensíssim davant de cada peça en construcció, animat sempre per l’esforç per tractar-les segons una actitud arqueològica. Què suposa aquesta perspectiva? A quina mena de luthier dóna lloc?
A Hopkins li interessa per damunt de tot trobar els sons antics, tant si restaura una peça antiga com si la crea de nou. Persegueix una arqueologia musical, i desxifrar les raons que expliquen els canvis de fustes, o la combinació d’elles. És clar que no coneixem la sonoritat que oferien els llaüts de vuit o deu segles enrere, llevat que ens hagi pervingut alguna joia extraordinària. Però la màgia creadora del luthier—la intensitat artística— és aproximar-s’hi, fins arribar a timbres versemblants. Hopkins no cessa en la recerca de les sonoritats antigues, i que les veus dels instruments de corda que ell crea siguin cada vegada més exactes, més perfectes, subtilment autèntiques per als registres que han existit en les distintes èpoques musicals antigues. L’objectiu no és fàcil, ben al contrari. Com tampoc ho és la recerca de la pinzellada per al pintor o el cop de cisell per a l’escultor.
Practicar l’arqueologia dels instruments —argumenta— és indagar la poesia dels models originals, i aplicar-hi una actitud constructiva que tengui en compte les limitacions, com ara l’obtenció de les fustes, els tipus d’eines disponibles, les sonoritats que hom pretén d’injectar al instrument, i d’altres factors, inclosos els repertoris relacionats amb l’instrument. Són múltiples i delicats els paràmetres que cal posar en joc. No li preocupa gaire, però, el debat nominal de si un luthier és un artista o un artesà. “L’art avui —al·lega— és un concepte que va referit a allò que, essent una esplèndida creació, és inútil, simplement decoratiu i contemplatiu. En canvi, l’artesania sí conté un propòsit, sovint amarat d’utilitats pràctiques, reals i tangibles». L’artesania del luthier, en aquest sentit, busca extreure la música, i, per tant, fer prosperar l’art de les notes musicals combinades. Però, a més a més, el luthier també entra en el repte dificilíssim de jugar amb l’arqueologia dels instruments, o, el que és el mateix, l’arqueologia musical.
Ara com ara, Menorca el té acollit i afermat a l’illa. No té in mente noves singladures, perquè hi ha descobert una societat que ama la creativitat. Aquí hi ha trobat tallers artesans, argenters i sabaters de llarga tradició, i, en fi, esperits vius que aprofiten l’aïllament insular per sortir endavant, per superar les limitacions i exacerbar l’enginy. Si bé accepta la teoria que diu que els insulars són éssers com a roques en una roca, «la roca no endureix si hom no la toca. El menorquí t’accepta si tu l’acceptes; i per a mi, definitivament, és una illa secreta, on cadascú pot ser el que vulgui, alhora que no rep el pes de ser assenyalat com a foraster, característica que sí es percep encara a Mallorca».