Els darrers còmics de Max, Bartolomé Seguí i Raquel Gu retraten amb sentit de l'humor personatges en un moment d'inflexió i crisi existencial, des de registres que van de l'absurd i el surrealisme al costumisme generacional.
Ja fa temps que els còmics de Max -nom de guerra de Francesc Capdevila- han anat transcendint els terrenys més pròxims a la prosa narrativa per abraçar els de la poesia, la filosofia i fins i tot el teatre. Autor clau de la historieta underground de la Transició -va ser un dels noms de referència de la llegendària revista El Víbora, per a la qual va crear personatges com Gustavo o Peter Pank-, Max va encetar amb Bardín, el superralista (1999) una línia progressivament experimental, avantguardista i depurada que, sense deixar de ser humorística, opta per l'abstracció, la reflexió metafísica i el joc metalingüístic.
Tot això és present a Què (editorial Finestres), guanyadora de la primera edició del Premi Finestres de Còmic en Català; el mateix autor ha reconegut que la convocatòria d'aquest guardó va ser l'incentiu per abordar un llibre tan ambiciós com personal que, d'altra manera, potser no hauria tingut fàcil encaix editorial.
I què és Què? Es pot veure aquesta obra com una paràbola satírica sobre el desconcert del mascle occidental de mitjana edat davant la societat contemporània. El seu protagonista -traçat amb un minimalisme expressiu similar al dels esquemàtics personatges de l'enyorat Calpurnio- és un home emprenyat amb el món, un hater en crisi existencial que emprèn un viatge a la mítica ciutat de Trapisonda -una peregrinació en sentit oposat al Camí de Sant Jaume- per trobar-se a si mateix.
Què s'erigeix així en una paròdia del recurrent esquema narratiu del viatge de l'heroi, teoritzat pel mitòleg Joseph Campbell i present en la literatura i la cultura popular des de L'Odissea d'Homer fins a sagues com les d'Star Wars, El Senyor dels Anells o Harry Potter; una estructura -d'altra banda- pervertida per tants llibres d'autoajuda i creixement personal, coaches de pa sucat amb oli i venedors de fum de tota mena.
Què porta a l'extrem una tendència cada cop més present als còmics del dibuixant i guionista, i que ell mateix explica al documental Dibujando a Max (disponible a la plataforma Filmin): la concepció de les pàgines de la seva història com una obra de teatre, en què els personatges entren i surten en escena en pla fix i general davant el lector-espectador mentre els fons van canviant com un decorat.
D'altra banda, si les prèvies -i radicals- Rey Carbón i Fiuuu & Graac estaven desproveïdes de diàleg (com a màxim hi havia onomatopeies), l'antiheroi de Què fa gala d'una notable incontinència verbal. A través dels seus monòlegs i de les converses que manté amb els personatges amb qui es va trobant en la seva fugida endavant, el còmic -que Max no considera una novel·la gràfica sino "teatre gràfic"- dispara un seguit de reflexions al voltant de la masculinitat tòxica, la societat heteropatriarcal, les plataformes audiovisuals, el llenguatge políticament correcte, els influencers i criptobros, la intel·ligència artificial o el turisme, puntuades per cites i homenatges a referents culturals tan diferents com Cervantes, Shakespeare, Francesc Pujols, l'autor de Krazy Kat George Herriman o Francisco Ibáñez.
Si Max sustenta les pàgines de Què en la mitologia, el surrealisme i l'absurd, Bartolomé Seguí parla a Boomers (Salamandra Graphic) d'uns personatges també situats en un punt d'inflexió vital, però ho fa des del més rigorós costumisme.
A finals dels vuitanta, l'abans esmentada El Víbora va acollir les peripècies urbanites de Lola y Ernesto, de Seguí; es tractava del retrat -ple d'ironia, acidesa i capacitat d'observació- d'un grup d'amics pròxims als trenta anys que es movien entre l'hedonisme, el postureig modernet i el difícil encaix entre els nous hàbits sexuals i el pes de la tradició. Rellegida ara, Lola y Ernesto -com la seva seqüela Héctor y Rita- és un impagable document d'una Barcelona preolímpica els habitants de la qual encara es citaven al Zurich i feien paelles a les guinguetes de la Barceloneta.
A Boomers (un títol que no pot ser més definitori), Bartolomé Seguí ha tingut l'encert de reprendre els personatges de Lola y Ernesto i d'Héctor y Rita i mostrar-los en un moment en què han d'afrontar una crisi que no fa gaire semblava encara remota: la dels seixanta anys.
Mantenint el sentit de l'humor, el mallorquí no busca tant l'acudit com la tranche de vie, la pinzellada. El pas dels anys, la imminència de la jubilació, les transformacions urbanes, la diferent relació amb el sexe, les seqüeles de la pandèmia, l'auge de l'extrema dreta, les fake news o els nous paradigmes pel que fa a la identitat de gènere són alguns dels temes que encaren els boomers de Seguí, que evita la nostàlgia i l'autocomplaença però no una certa melanconia càlida i vitalista. Gràficament, el traç distorsionat -d'expressionista agilitat- de Lola y Ernesto ha evolucionat cap a unes línies més netes i reposades, properes a la línia clara.
La comèdia generacional és també el registre escollit per Raquel Gu a La edad estupenda (Sapristi), que recull algunes tires publicades a El Jueves i n'afegeix de noves. Es tracta d'una sèrie de protagonisme coral que entrecreua les vides de diversos personatges -majoritàriament femenins- que afronten els estralls propis d'haver superat la quarantena.
Raquel Gu dispara els seus dards contra assumptes com el rellotge biològic, l'estrés quotidià, el feminisme, la normativitat dels cossos, el mansplaining, el veganisme, els grups de Whatsapp, la insatisfacció de les expectatives, les parelles obertes o el síndrome de l'impostor. L'autora arracona la sal gruixuda i aposta per un somriure ancorat en la identificació del lector, mentre fa gala del seu elegant domini del format horitzontal, de la seva capacitat per a la metàfora gràfica i de la seva habilitat per a la descripció instantània dels estereotips amb els quals ens creuem cada dia.