Nascuda a Nancy el 1936, l’escultora franco-iraniana Parvine Curie va créixer a Troyes i va estudiar a Bordeus i a París. La descoberta de l’art romànic català la va dur a instal·lar-se a Barcelona l’any 1957 i a concebre les seves primeres escultures. La dècada de 1970, en el marc d’una exposició a la capital francesa, l’escultor François Stahly descobreix el seu talent i reconeix una afinitat entre els respectius universos artístics, fet que els du a compartir estudi i, més endavant, a emprendre camí plegats. Curie viatja pel món expandint horitzons, deixant-se imbuir artísticament pels llocs i les manifestacions culturals que l’encisen: les civilitzacions Maya i Celta, l’art d’esglésies i piràmides, els temples hindús. La seva és una escultura no figurativa, monolítica, de puresa conceptual, línies i materials nets, prenyada d’un fort simbolisme; una obra, apunta la historiadora de l’art Lydia Harambourg, “d'un vigor tan radiant que va més enllà de qualsevol concepte de modernitat per unir-se a l'atemporalitat del gran classicisme”.
Al llarg del seu recorregut, l’artista que ja s’acosta a la norantena ha explorat altres mitjans, com el collage o la joieria. Les arrels que Curie ha anat afermant al nostre país des de fa més de seixanta anys traspuen avui: recentment, el fons del MNAC ha adoptat obra de l’escultora; la Galeria Cadaqués li dedicarà aquest agost una exposició. Aprofitant la seva estada al poble d’estiueig que també l’ha esculpida a ella des de fa més de mig segle, hi hem entaulat una conversa.
Va estudiar lingüística, i tot seguit es va interessar per l’escultura. L’interès pel llenguatge verbal ha determinat d’alguna manera la seva concepció del llenguatge escultural?
No: el llenguatge verbal i l’escultural són dues coses completament independents per a mi. L’escultura és un tros de material, i és el mateix a tot arreu; en canvi, la llengua i la comunicació verbal canvien depenent del lloc on un es troba. Quan vaig a un país, m’agrada saber l’idioma per poder-me comunicar amb la gent; vet aquí el meu interès pel llenguatge verbal, ben diferent del meu interès per l’escultura.
Parli’ns de la seva relació amb Catalunya. De quina manera el paisatge cultural català ha contribuït a forjar el seu univers artístic?
Els anys 1950 em vaig casar amb un espanyol amb qui vaig tenir un fill, i vaig viure dotze anys a Barcelona. L’arquitectura catalana em va interessar des del principi, i va influir la meva obra: durant un període, vaig fer moltes escultures inspirades en edificis com torres o monestirs del paisatge català (Mère Poblet, Mère Tour...). Ara bé, els artistes amb qui he tingut contacte aquí no m’han influït en res. Jo soc jo, i penso les coses per mi mateixa. Tampoc el meu segon marit, François Stahly, ha estat una influència per a mi: tenim estils i llenguatges molt diferents; jo soc una lliurepensadora.
Des dels anys 1970, el tema de la mare (mère) ha estat recurrent a la seva obra. Les escultures de les mares representen habitualment construccions lligades a la generació i a la preservació del sagrat (com basíliques, ermites, monestirs, Mère Poblet, Mère Procession), però també edificis que transmeten la idea de protecció i reclusió (Mère Ruche, Mère Tour). Per què va triar la idea de la mare per representar aquestes qüestions?
Vaig tenir un fill, i això va influir molt en la meva manera d’entendre la vida: l’educació i les problemàtiques del fet de ser mare em van marcar profundament, i han nodrit sempre la meva escultura. Vaig anomenar mères les primeres escultures que vaig fer: la mare és un símbol inequívoc de la fortalesa, de l’arrelament. Les mares han de ser fortes, aterrades; han d’estar profundament i establement assentades a la terra, per poder estar a l’altura de tot allò que implica dur un fill al món. La figura de la mare em genera un profund respecte.
Durant les dècades posteriors, en canvi, la seva obra trenca amb la idea d’arrelament i d’estabilitat i introdueix la idea del vol, de l’impuls, del desequilibri (L’envol o Battement d’ailes en són alguns exemples). No obstant, aquestes escultures segueixen sent figures de volums molt plens i fetes amb materials de colors ben opacs i foscos. Malgrat la idea que volen transmetre, sembla que encara reivindiquin una certa gravetat, les qualitats del compacte i del terrestre. Aquestes qualitats són inherents a la seva idea de l’escultura?
Malgrat que estigui aterrada, l’escultura ha de poder ser lleugera, i això és el que vaig voler demostrar amb les escultures d’aquesta etapa. En un sentit metafòric, per a mi l’escultura és lleugera perquè és quelcom de poc mental, quelcom que s’ha de poder escapar i volar lliure de constrenyiments, segons el propi instint de l’artista.
«L’escultura de Parvine Curie participa del compromís estètic i plàstic en la seva recerca de la unitat entre la forma i la matèria, la representació i l’essència”, escriu la historiadora de l’art Lydia Harambourg. Hi ha, en les seves escultures, una tria programàtica del material en funció de la forma que cerca representar?
Sens dubte; la forma que busco representar influeix en el material que trio, però no ho puc explicar: és una cosa que no depèn del pensament, que no penso racionalment, sinó una tria instintiva.
En la seva obra, caracteritzada eminentment per volums plens, quin és el rol particular que hi pren la buidor, i quin ús fa de l’espai buit entre volums ?
El valor més gran que té el buit en la meva obra és el de constituir una via d’escapament, d’evasió: no suporto l’estancament, soc molt claustrofòbica. Busco sempre una eixida en tot.
A banda de l’escultura ha explorat altres tècniques, com el collage. En aquestes obres, els retalls de paper i de roba formen figures geomètriques que semblen les seves escultures en dues dimensions. Quina idea hi ha rere aquesta exploració?
He fet collages amb retalls i amb teles superposades, representant formes esculturals. Tot forma part d’un mateix univers. Per què és així? No ho sé: l’art ve d’aquí [assenyala la panxa], és l’instint el que et du a emprendre una forma o una altra, una tècnica o una altra. Tot ve de l’instint.
A finals d’agost, la Galeria Cadaqués acollirà una exposició seva. Vostè freqüenta Cadaqués des de la dècada de 1950, i sempre ha mantingut un lligam amb la galeria. Quin sentit té, per a vostè, exposar-hi aquest any?
Aaaah, Cadaqués! És el lloc dels meus somnis. A mi no m’agrada França ni els francesos: m’agrada ser aquí (de fet, em vaig casar per primera vegada amb un espanyol). M’agradaria viure aquí i no haver de parlar mai més de França.
Pel que fa a Cadaqués, em va seduir des del primer moment. Va ser la meva mare que me’l va fer conèixer, que em va convidar a descobrir “un lloc extraordinari”. I, després de tot aquest temps, ja em sento una mica d’aquí. Des que vaig conèixer Cadaqués, sempre que venia els primers anys em trobava Man Ray i Marcel Duchamp, que vivien junts en un pis. La meva mare era molt amiga de la dona de Man Ray (a París, anàvem a sopar a casa seva). A Cadaqués hi tinc molts amics, i tots els meus amics hi venen. M’estimo molt aquest lloc i la Galeria Cadaqués.