El músic Ricky Gil, un dels històrics del moviment ‘mod’ català com a membre dels seminals Brighton 64, llança avui un segon disc en solitari, amb Biscuit com a banda d’acompanyament, que és tota una immersió musical en el fons d’armari musical en la nostra llengua: ‘Artefactes sonors de l’underground català 1964-1979’ (Chesapik, 2023), recupera temes de Pau Riba, Jaume Sisa, la & Batiste, Gato Pérez, Maria del Mar Bonet, Pep Laguarda o Guillermina Motta, entre més. Música oculta en alguns casos que Gil exhuma amb veneració però portant-la al seu terreny rocallós.
Tal vegada el mot «confins» del titular resulte una mica hiperbòlic en termes relatius, però en termes absoluts, la immersió que fa Ricky Gil en el repertori pop, el folk i de cançó d’autor en català d’aquelles dècades és un esforç gairebé arqueològic, amb una tria de títols bastant desconeguts per a les noves generacions i en part per a les velles. De fet, el mateix músic reconeixia que a alguns dels talls, com ara «Noia» (1969), d’Albert Batiste, hi va arribar recentment. Aquesta apel·lació a l’underground explicitada en el títol del disc atorga un cert valor afegit a la proposta, en contraposició als homenatges a repertoris aliens que tiren de mà de material rebregat (o conegut, si voleu) per garantir-se l’atenció dels oients.
La cirereta del pastís, en tot cas, és abordar aquestes revisions amb gràcia. I amb alts i baixos —no tant perquè hi haja moments de menor inspiració com pel fet que un bon grapat de cançons van pujades en globus aerostàtic—, aquest Artefactes sonors de l’underground català 1964-1979 proporciona una experiència gojosa als amants del blues-rock polsegós marca de fàbrica. Però també als melòmans curiosos de qualsevol edat que vulguen afegir coneixences al seu bagatge musical.
Buscant repertori per al directe
Com passa sovint amb les bones idees, el projecte va nàixer de manera casual. Quan l’any 2021 Ricky Gil presenta el seu primer àlbum en solitari, Infinites rutes invisibles, sorgeix l’inconvenient d’haver d’improvisar repertori per al directe per complementar les cançons de l’àlbum. Un recurs en aquests casos és tirar mà de les versions. I la primera que va sorgir va ser «Hi ha gent», un tema de la fase blues-rock del guitarrista Toti Solersobre versos de Joan Vergés, de l’any 1970, quan Ricky Gil no tenia més de cinc anys. I aquesta tria, procedent d’un raconet no massa il·luminat i visible, segurament va ser el far que va guiar la resta del poderós repertori armat per Gil i els Biscuit, la banda formada pels germans Armand i Xavi Cardona (guitarres), David Charro (teclats), Fermí Roca (bateria) i Àngel Zambudio (baix).
L’àlbum comença com un canó, amb l’esmentada «Hi ha gent», un tall amb flaires psicodèliques que s’enganxa immediatament, interpretada vigorosament en totes les seccions i que es beneficia dels versos de Vergés. Però també destaca poderosament l’esmentada «Noia», pop-rock vintage de molts quirats, amb la col·laboració amb Jordi Batiste, Manuel Joseph, Dionís Olivé i Toni Olivé. Cantada com si el món hagués d’acabar-se, la lletra és la denúncia de tota una generació estafada pel franquisme: «Noia, jo vull saber / com és mentida el que m’han dit / com m’han omplert el cos de por i m’han enganyat». Completa el fantàstic trio d’asos inicial «Al matí just a trenc d’alba», en què el preservat folk lisèrgic de Pau Riba s’intercala amb meravelloses martellades power-pop i la col·laboració de Namina.
«Anna», recreació d’una bonica peça de la & Batiste (1973), en què tornen a col·laborar Jordi Batiste i Manel Joseph és el primer moment de recer, la qual cosa sembla que continuarà amb «Mambo», de Jaume Sisa, un tema del 1977, que arrenca mandrosament. Fins que hi ha un esclat de guitarres vigorós que corona en alt la peça. «Jo em donaria a qui em volgués», de Maria del Mar Bonet del 1969, és un dels temes més coneguts del pack i, per tant, més difícils d’abordar. La veu de Joana Serrat, qui ja havia col·laborat amb Gil en el disc anterior, ajuda a dotar la versió de delicadesa, complementada amb una instrumentació encertadament fosca, amb un punt de misteri.
«La curva del Morrot», sobre un tema de Gato Pérez del 1979, serveix per agitar de nou l’àlbum, amb unes guitarres amb un regust no tan clàssic i la veu de Manuel Joseph dotant de nervi la cançó. És una bona cover, que no brilla com podria perquè el llistó marcat a l’inici és respectable. Amb encert, «Els esnobs», una divertida cançó de Guillermina Motta, del 1964 (!), és un canvi de registre musicalment encertat gràcies també al treball vocal (no fàcil) de Namina, a l'hora de recrear la sornegueria d’una artista tan genuïna com la Motta.
«Tu i jo i el Tibidabo» (Melodrama, 1979) ens va posant de nou a to per rebre una altra de les pilotades en l’escaire d’aquest Artefactes sonors, la tremenda «Un desig antic» (Jordi Paniagua, 1970), que preserva l’esperit original afro blues-rock però dotant-lo d’un extra de fúria que fa que el tema entre a pressió. Momentàs que empetiteix la polsegosa però efectiva «Més enllà», més blues-rock sense data de caducitat, construïda sobre un tema d’Els Xocs del 1966, quan la música pop i rock catalana estava a les beceroles. Un tall per gaudir en el directe.
Per fer el fermall, Ricky Gil invoca un dels pares del pop mediterrani en català, el valencià Pep Laguarda, amb «Una paüra», del 1977. La cançó és boníssima, perquè el material primigeni ho és però també perquè la reelaboració de Gil i els Biscuit té grapa i intencionalitat, incloent un epíleg obscur, espectral. Arrodonint un tribut als pioners de la nostra música bonic i ben parit que, agregat als bons temes que contenia el primer àlbum en solitari de Ricky Gil, augura uns directes substanciosos.